El salvament

Un relat de: Arístides
El salvament (Finalista Premio Constantí 2017)
L’Olga va despertar quan la llum del matí cremava les fines separacions dels llistons que formaven la persiana. Es va quedar una estona amb la ment en blanc, contemplant en la penombra el quadre que tenia penjat en la paret de davant: un pesquer enmig del mar amb el poble darrere. Li agradava el blau de l'aigua, els reflexos i les transparències, el groc i el verd de la fusta del vaixell. Estirada en el llit, sentia la fragància de la pesca acabada de recollir.
També s'entretenia observant el seu cos: els pits grans i voluptuosos, la panxa prominent i les cames massa amples. Només estava conforme amb el color de la pell, un xocolata amb llet que li agradaria mantenir durant tot l'any. Un desig impossible. Com a tants d’altres. En ple agost feia tanta calor que, malgrat dormir en calces, damunt d'un llençol i amb la finestra oberta, era inevitable suar una mica. Va alçar un braç i el va deixar caure. La mà morta va rebotar contra el matalàs dues vegades. Els dits curts i carnosos no semblaven seus. Era com si pertanyessin a una altra persona. La mandra li durava fins que li venia l'atac de gana.
Estava de vacances i no feia cap pla. S'aixecava, es posava damunt del biquini una samarreta i uns pantalons curts, agafava la bossa que s'havia comprat al poble, una de punt amb ratlles blanques i granades, i passejava fins a trobar un bar en el qual desdejunar. Quan va fer la reserva, va demanar expressament que no estigués inclosa cap menjar, perquè així estaria obligada a sortir i buscar-se la vida. Després de passar-se tot un curs tancada en un col•legi fent classes, l'últim que volia era acumular més hores de les imprescindibles en les instal•lacions d'un hotel ple de turistes, encara que la piscina fos bonica i les aromes que sortissin del menjador fossin apetitosos.
Olga va travessar les portes automàtiques de la recepció i va respirar a fons. El cel estava net de núvols, el sol brillava magnífic i el mar pràcticament no es movia. Va creuar el carrer de dos carrils fins al passeig marítim de fusta que arrencava del port i arribava gairebé al poble de costat, va recolzar les mans a la barana i va mirar a baix. A la platja només hi havia una parella d'avis que es remullava els peus caminant per la riba i algú que nedava en paral•lel a la costa. Malgrat la gana, Olga va baixar les escales que salvaven l'altura que hi havia entre el passeig i la platja, i va córrer eixelebrada cap a l'aigua, com si fos una sirena a punt de morir deshidratada. Pel camí es va llevar els pantalons curts i la samarreta, ho va tirar tot a la sorra i va entrar al mar fent saltirons, cridant de fred i plaer.
Ella nedava amb molt d'estil. De petita l'havien apuntat a classes i les havia aprofitat molt bé. Movia els braços de manera alternativa i els peus sincronitzats. Quan es va parar, el cor li bategava fort i tenia la respiració alterada. Va mirar cap a terra. L'hotel quedava just davant, un edifici blanc de bastants plantes, a la dreta el port, diverses fileres de barquetes atracades, i més enllà el poble, un grup de cases baixes de color blanc. Es va estirar enrere, va obrir els braços i les cames, i es va deixar sustentar per la massa líquida. Els cabells escampats es movien al ritme compassat de les ones que li passaven per sota.
Aquelles vacances li feien molta falta. El curs no havia anat bé. La nova directora no feia cas de les seves peticions i alguns dels alumnes li havien rebentat les classes sense cap motiu aparent. A casa, els pares feien coses estranyes, li amagaven les seves decisions per por de ser esbroncats. Ser filla única de pares grans tenia avantatges però també inconvenients. Les relacions amoroses continuaven en suspens des de l'últim noi amb el qual havia sortit, aquell que tenia tanta pressa per ser pare. A ella no li convencia la maternitat. I això volia dir, que, probablement, no li convenceria mai. Era hora de reconèixer-ho, de no fer perdre el temps a més homes amb instint patern, de plantejar-ho des del primer cafè que prenguessin junts.
Pensaments relacionats amb la seva situació personal li creuaven el cap mentre surava en el mar. Ella els observava i els deixava marxar, tal com li havien ensenyat durant les sessions de meditació. Els imaginava col•locats en petits vaixells de paper que li entraven per una orella i li sortien per l'altra, sense preocupar-la ni un xic. Ella estava concentrada en la seva respiració, ara lenta i profunda, i en l'agradable moviment dels peus, les cames, el cul, el tors, els braços, les mans i el cap. Estava molt relaxada. Només l'estómac protestava per una gana que anava en augment.
Llavors va sentir una gran burxada i va deixar anar un crit fort i agut.
No era la primera vegada que li passava, però sí tan lluny de la costa. Procurant no alterar-se massa, va deixar les cames mortes i va començar a moure els braços com un gosset. Sentia un dolor horrible en els bessons de la cama dreta, com si els estiguessin travessant amb un ferro candent connectat a un cable d'alta tensió. El més important era no perdre la calma, perquè, si es posava nerviosa, corria un perill real de morir ofegada. Va sentir una punxada similar en l'altra cama i, llavors sí, va començar a xisclar i a recargolar-se de dolor. Agafava aire i, sota l'aigua, es copejava amb els punys la part posterior de les cames. La sorra quedava massa lluny. En aquell fragment de platja no hi havia socorrista. La parella d'avis havia pujat al passeig marítim i s'allunyava d'esquena a ella. De sobte, haver anat sola de vacances no havia estat una bona idea. Ni tampoc banyar-se abans del desdejuni. Olga treia el cap panteixant, movia els braços com una boja, i, cada vegada que se submergia, era per arribar més al fons. En la següent capbussada ja no podria remuntar.
Olga va tossir i li va sortir aigua salada de dins. Estava estirada de costat, sofria convulsions en la panxa i li faltava l'aire. En els bessons de les dues cames sentia un dolor que ja no era tan intens, però sí persistent. Algú l'estava subjectant de les espatlles. Va aixecar la vista i va veure un noi que l'observava amb un posat molt seriós. Tenia els cabells negres i molt arrissats, els ulls ametllats i els llavis molsuts. Dins de la camisa amb els botons oberts hi havia uns pectorals amples i poderosos. Es va adonar que, durant la lluita que havia mantingut contra el mar, havia perdut la part superior del biquini, i va plegar els braços damunt dels seus pits generosos. El noi va agafar una tovallola que hi havia en el terra de la barca i la hi va oferir. Ella la hi va enrotllar al voltant del cos malgrat l'olor de suor rància que desprenia.
La barca, blava per dins i blanca per fora, era petita, tenia el motor apagat i la paraula Samir retolada en un lateral. Hi havia ampolles d'aigua amb les etiquetes escrites en àrab, un bidó de gasolina i una borsa amb menjar. El noi va treure un paquet de Gauloises de la butxaca superior de la camisa i li va oferir un cigarret. Ella el va rebutjar amb un gest.
-Je m’appelle Yazid –va dir posant-se una mà en el pit.
Olga havia estudiat francès de petita, però pràcticament no s'acordava de res.
-Jo em dic Olga –va dir ella.
El noi va somriure, va encendre el cigarret i li va donar una calada molt profunda. Olga va comprendre que el noi hauria passat molts nervis intentant reanimar-la, i que ara s'estava agafant uns moments de relaxació.
Yazid li va explicar en francès i usant els gestos que venia del nord d'Algèria, de Tamurt Idurar, que els pares eren uns agricultors molt pobres, i que ell havia decidit anar a Marsella, on coneixia uns familiars que el podrien acollir. Ella li va explicar, intentant recordar el francès que havia estudiat, que vivia a Barcelona amb els pares, que era professora i havia vingut a L'Ampolla de vacances. També li va dir que li agradaria convidar-lo a menjar, que li estava molt agraïda per haver-li salvat la vida. Ell va dubtar molt abans d'acceptar perquè tenia por que l’agafés la policia i l’obligués a tornar al seu país. Però Olga podia ser molt persuasiva.
Van deixar la barca en una platja deserta que hi havia en direcció al Delta, van tornar caminant per la sorra i, quan Olga va recuperar la bossa, que encara era on la va deixar, li va convèncer per comprar-li uns texans i una camisa nova. A l'hotel es van dutxar, es van canviar i van sortir a menjar com si fossin una parella molt bé avinguda. L'home de la recepció va aixecar una cella quan els va veure passar.
Van triar un restaurant amb la terrassa orientada al mar i van demanar plats d'arròs i peix. Durant les postres, un policia local es va acostar muntat en una bicicleta i, en veure la cara de preocupació d’en Yazid, l’Olga va deixar la cullera en la copa de gelat, el va agafar del clatell i se’l va acostar a la cara. El noi va oposar una mica de resistència, però quan ella li va assenyalar amb la mirada l'arribada del representant de la llei, ell va entendre la situació. Llavors van simular un petó durant uns segons, recolzant els llavis prop de la boca, fins que van sentir passar les rodes de la bicicleta.
La proximitat física va tenir conseqüències incalculables. Es van acabar les boles de vainilla i xocolata, van entrar a l'hotel entre riures i carreres, i van fer l'amor fins al vespre, amb una ànsia i un desig insondables. Ella no es reconeixia deixant anar aquells crits, fent i desfent amb una llibertat salvatge. Quan el sol es va amagar, es van quedar endormiscats.
Hores més tard, Olga va despertar. Ell no hi era. Sense pensar-s’ho, es va vestir i va sortir corrent. En travessar la recepció va atropellar a un empleat que portava una safata. Ho sento! Ho sento!, deia sense parar. Fora la nit era magnífica. La lluna brillava plena sobre la negror del firmament. El mar cantava una nana d'ones tranquil•les. Els estels centellejaven en un cor de punts lumínics. En arribar a la platja deserta, Yazid, el seu amor, s'allunyava en la barca usant un petit rem. L’Olga va pensar què cridar per fer-lo tornar. Si se li hagués ocorregut dir-li que s'havia quedat embarassada, no li hauria dit cap mentida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Arístides

6 Relats

17 Comentaris

1449 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75