CREUER PEL VOLGA

Un relat de: alexmomet
Diumenge, 29 setembre 1996

Estimada Judit:

Hem llevat ancores. El Lev Tolstoi navega suaument per les aigües del canal de Moscou. La nit és esplèndida i hi ha lluna plena…

Penso ara en els presoners del Gulag, en els pobres dissortats que seixanta anys enrera, entre el 1932 i 1937, van construir aquest canal i altres més. I en Joseph Stalin, un dels dictadors més sanguinaris del segle XX. I penso també en el senyor Delfí, un veterà lluitador antifeixista i antiestalinista declarat…

Aquest matí hem estat a Goritsy, que ens ha rebut amb una pluja molt fina. Bufava un vent força desagradable i feia un fred que pelava. La María José, que duia al coll un mocador palestí que l’afavoreix molt, ens ha dit que no hi ha per tant i que som una colla de fredolics. Sort que l’autocar era ben a prop de l’embarcador.

A la vora del camí que duu al monestir de Sant Ciril, hi havia la dona anglesa de la cadira de rodes, amb un paraigua amb els colors de la bandera del Regne Unit. No sé si ens esperava o si els seus compatriotes l’havien deixat allà, com si fos una nosa. Tant de patriotisme per no res! Al seu costat, assegut a un banc de fusta, eixarrancat i en mànigues de camisa i sense res per a resguardar-se de la pluja, el golafre aquell del restaurant de Moscou. L’Henar, que li treu punta a tot, diu que el pare d’aquest noi, que no és tan gras com el seu fill i que duu unes celles espesses i despentinades, sembla Mefistòfil. Ja ho veus, mig món se’n riu de l’altre mig.

El monestir-fortalesa de Sant Ciril és un dels centres religiosos més importants de peregrinació de l’església ortodoxa russa. Va ser fundat a la riba del llac Blanc, a finals del segle XIV. El seu claustre és ben bonic. L’únic que desentona és el guia del monestir, un home prim i eixut i amb cara de pomes agres, com si estigués allí en contra de la seva voluntat.

Aquesta tarda hem hagut de suportar una classe d’història, molt barroera. Aquestes no són maneres d’explicar la història. La Irina, la nostra guia, ha tret una mena de baralla de cartes amb un dibuix d’un tsar de la casa Romanov, en cada una d’elles: “… Aquest fou Miquel I, el primer Romanov, i aquest altre el seu successor, Aleix I, i aquest Ivan IV…”, i així fins a Nicolau II, que fou assassinat el 1918 a Ekaterinburg. No és un tema que m’interessi gaire, la veritat. Sóc historiador, un historiador una mica casolà, potser. No fa tant de temps vaig descobrir uns passatges de la nostra història que desconeixia. Hem crescut en la ignorància de la nostra pròpia història. Diu una cançó d’en Raimon, que fa “molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells.…!”. I no fa gaire vaig descobrir també uns poetes antiquíssims, que escrivien en “lo plus bell catalanesc del món”: Ausiàs March i el seu cosí llunyà Joan Roís de Corella i Jordi de Sant Jordi, poetes d’una qualitat immersa. Vull recuperar el temps perdut…

A la classe d’història hi érem tots, també l’Henar. Aquesta mossa és el cul d’en Jaumet! No podia dissimular el seu avorriment, el mateix que hem sentit nosaltres per aquesta classe tan poc interessant, però ella ho ha exterioritzat, mentre nosaltres érem allí, asseguts com uns estaquirots!

I acabo... Avui ha estat un dia molt llarg i amb moltes emocions. Ara el que vull és descansar i que les hores passin molt lentament...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: