Estic totalment d’acord amb tot el que t’han dit en els comentaris precedents. El relat és pura poesia i respira màgia per tots els porus de la seva acolorida pell. Sembla realment que estiguis pintat amb pinzellades minucioses per no deixar-te res important. A més de bell, el relat és alliçonador: és important saber cuidar la natura, és important saber tenir fe i confiar, és important aprendre a demanar allò que ens fa falta, és important fomentar l’amistat... Un gran conte, per a petits i per a més grans també. Segur que els teus néts estan molt contents amb el relat i, per descomptat, amb l’àvia que tenen.

És compartir amb els altres les nostres febleses. El que ens ajuda és saber que hi ha una mà amiga a la qual podem aferrar-nos en els moments que defallim. El teu poema parla d’això, de la importància dels altres en la nostra vida, de la importància de l’amor, de l’afecte més sincer. M’ha agradat molt, Joan.

És això: saber fer universal una història particular; saber fer gran una història petita; saber comunicar sensacions a partir d’una escena que, d’entrada, sembla intranscendent. Com pot ser que una bufanda verda ens arribi tan a dins i ens escalfi com ho fa? Al trosset de vida que explica el poema s'hi suma l’art. Felicitats, mestre!

És un relat molt amorós i coincideixo amb el que diuen altres comentaris: aquest és un conte ideal per explicar just abans que els nens vagin a dormir, perquè és indubtable que provocarà somnis preciosos. Veig que és el primer relat que penges. Sigues, doncs, benvinguda. I explique'ns més contes, please.

Tot el que has dit conformaria un paradís tan acollidor, tan bell, que mirar enrere no faria cap mal, tot el contrari. I com que la probabilitat que existeixi és la mateixa que la que no existeixi, prefereixo la primera opció. Així doncs, estimada Nonna, ens veurem en aquest paradís i comentarem els relats que imaginem i que tindran el do de no esborrar-se de la memòria. Gràcies per aquesta entranyable visió. Una abraçada ben forta.

És el millor lloc del món, no en tinc cap dubte. En aquest relat hi he trobat un munt de coses i totes positives, fins i tot la denúncia de l’edificació massiva de la cala. Saps, Mercè, aquí es nota que tu tens experiència com a mestra. Poses a la tieta Montserrat com a referent (la mestra) a seguir. Els nens s’ho passen tant bé escoltant-la que se senten en la necessitat d’imitar-la. Això és el que fa l’Estrella tot i tenir pocs anys. Com a bona alumna, agafa la responsabilitat de fer allò que la mestra va ensenyar-li. Fer servir la imaginació per atiar els ànims del cosí per tal que es recuperi ben aviat. Un innocent xantatge que m’ha emocionat: Si no et cures, els estels brillaran poquet perquè estan tristos. Dolcíssim i brillant. Felicitats!

M’ha encantat, Gemma. És una història molt tendra i és tan fàcil que ens puguem identificar amb l’Arnau sigui quina sigui la nostra edat! Tots voldríem que ens passessin a la vida coses meravelloses i que tinguéssim algú (un amic o amiga amb absoluta exclusivitat) que ens cuidés i guiés. Estic segura que els nens estaran encantats d’assaborir aquesta bella història d’amistat. Felicitats per la idea i per plasmar-la tan bé.

Menys aquest final. I és que els del SGAE han aconseguit fer-se força odiosos. El to del relat és molt divertit. I ben cert que ara el teu protagonista té un bon sidral muntat. Què farà amb el cadàver? Ja ho ha pensat? Ostres, a mi m’agradaria saber-ho, m’has deixat ben intrigada. Reclamo continuació per a aquest relat. I espero no ser la única. Astrònom, aquesta és una prova més del teu bon ofici. Una abraçada.

Trobo que en aquest relat has fet una feina admirable del punt de vista. Estic acostumada a trobar en els teus relats narradors més propers a l’acció, sense aquest to que mira de ser asèptic per fer una crònica objectiva dels fets. I m’adono que domines força aquesta tècnica, la del punt de vista vull dir. Al marge d’això, el relat m’ha semblat impecable i la història molt idònia per al tema que planteja el concurs. Felicitats, per la tria. Una abraçada, Sergi.

I no es consumeixi mai el dolor per l’absència de l’ésser estimat, en aquests instants d’incertesa, de malaurades flors brodades a la vànova, a la pell, a la mateixa ànima, com desitjaríem poder ser lliures: lliures de dormir, de somiar, de caminar per viaranys nous en comptes de ser a tocar el mur de pedra que barra el pas i no ens deixa acostar a l’amor dels nostres dies.
El teu poema, l’essència del teu poema, m’ha recordat un de molt bell de Luis Cernuda que segurament coneixes. N’incloc uns versos:
Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina
por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
como leños perdidos que el mar anega o levanta
libremente, con la libertad del amor,
la única libertad que me exalta,
la única libertad por que muero.

Un cop més bellesa i sentiment es donen la mà. Gràcies per compartir aquestes joies, Sílvia. Una abraçada.

Més que llegir-lo, l’he devorat aquest relat. Amb ganes d’arribar al final per veure què passava. Llavors ha estat quan m’he adonat de l’error i he fet una nova lectura. Perquè la gràcia d’aquesta història no és pas el final. La gràcia està en els personatges, en els diàlegs o millor els quasi monòlegs, en l’escola (una protagonista més), en els jardinets, en l’atmosfera, en l’estil depurat i minuciós. M’he quedat amb la impressió que aquesta és una escena d’una història més llarga. M’he quedat amb ganes de conèixer millor la Berta. M’ha caigut bé aquesta noia. De saber què li passa en aquesta ciutat no gaire lluny de la seva però més gran i, amb tota probabilitat, més inhumana. He pensat que Reus funciona aquí com el sinònim d’infantesa i Barcelona, de maduresa, el canvi de la vida plàcida a la responsable i l’entrevista amb el vidu de Mariona Rivilla com una mena de ritus iniciàtic. I un cop més t’he de dir que ets un mestre retratant la conducta humana. Això que fa que els personatges semblin tan versemblants, tan densos, tan vius. Ella, ja madura. Ell, força capsigrany. Com sempre, rendida a la teva prosa! Una abraçada

Diria que aquests són els ingredients d’aquest relat que fa que et llueixis des del principi al final. Molt bona la idea que l’ésser humà acaba per desassossegar-se si se sent sol. Molt bona la idea de fer servir la “costella” de l’Adam, anomenada Eva, com a antídot contra el tedi. I molt bona la idea de fer servir aquest to arcaic per transportar-nos a un passat remot. T’ha sortit un relat rodó. La meva admiració, mestre!

L'enginy és el que porta al teu protagonista a escriure i és el que et porta a tu a jugar amb el lector que es pensa que el relat anirà cap a una banda i després va cap a una altra ben diferent. Domines molt bé la tècnica i això et permet no avorrir mai el lector. Molt ben trobat el tema i, sobretot, el desenllaç. Felicitats!

Un cove on hi podem trobar tots els sentits, tots ben desats per després configurar un paisatge damunt la planura erma. La imatge del cove és bellíssima. La de la planura, que ha deixat de ser erma gràcies als elements del cove és preciosa. Allò que jo tinc i que et serveix a tu per fer-te ric i fèrtil. Allò que tu em dónes per desitjar donar-te més. Potser això m’ho invento, però és la imatge que em transmet el teu cove. Sempre crees imatges d’una gran riquesa i ho fas creant alhora una bella melodia, com si en comptes d’un poema fos una cançó. Fa dies que havia llegit el poema, però mai no trobo temps per aturar-me a deixar comentaris. Una abraçada!

M'ha semblat genial aquesta identificació del forat negre i la galleda. I sí sí és un trapella en Pol, però el que un no espera és el final. Molt divertit. No et coneixia en la faceta de narrador i ha estat una agradable sorpresa, perquè el relat llisca sol, amb ganes de saber què passa al final i el personatge d'en Pol està molt ben retratat. Felicitats, joan!