Nàdia

Un relat de: Frèdia
He de confessar que jo no sabia què era indignar-me fins que em van enviar a fer un reportatge als poblats guaranís, a la conca del Paranà. L’objectiu era filmar els llocs més recòndits, mostrar els vestigis d’un món ancestral... Com que a la regió hi sovintegen bandits, al nostre equip s’hi van afegir dos guardaespatlles ben armats. La selva amb les seves remors, amb la humitat persistent que s’enganxa als ossos, exaltava els ànims dels companys. Recordo que ens havíem aturat a fer un mos, quan, de sobte, els assaltants van aparèixer del no-res, empunyant escopetes atrotinades. Volien “plata”, tots els dòlars que tinguéssim. Un dels nostres matons no s’ho va pensar gens. Va gallejar amb seu fusell ultramodern i els comminà a fotre el camp. Hi va haver uns segons de confusió, i el guardaespatlles, sense dubtar, va engaltar un tret a un dels assaltants que caigué estès a terra. Els altres van fugir esperitats. Tot ho va enregistrar la meva càmera. També la mirada atònita de la nena, bruta, descalça, embarassada, que corria cap on havia caigut el bandit. Va comprovar que no respirava i només llavors va sospirar alleujada. Un dels companys li va demanar que parlés per a la televisió. Ella va apuntar un somriure i amb una mirada fonda, meravellada, va dir: «Em dic Nàdia i els vull donar les gràcies per haver vingut a alliberar-me». I va relatar dos anys de captiveri, de maltractaments i violacions continuades. La càmera ho va gravar tot. El meu cor, també.
I vam retornar Nàdia al seu llogaret, a la llar familiar, per tal que oblidés les vexacions viscudes. Mai no podré oblidar el rebuf de son pare tot dient que ja ens la podíem endur aquella mala filla que havia emporcat el seu nom, que no la volia pas, sota el seu sostre, una puta prenyada. Va ser aquella reprovació la que va despertar en mi, pacífic com sóc de mena, una fúria desconeguda. La sort va fer que el guardaespatlles estigués distret i que jo, en comptes de la càmera, tingués a mà un fusell ultramodern.

Comentaris

  • Un tall brutal[Ofensiu]
    franz appa | 29-03-2013

    Un dels debats que sovint sacseja la professió de reporter és la influència que pot tenir el periodista en la realitat que pot descriure. Com hi interacciona, com la seva mateixa presència pot alterar la seqüència dels fets, la conducta de les persones que vol contemplar, retratar i passar al sedàs tan atzarós i voluble dels mitjans d'informació. En un sentit o altre, el periodista afecta el que vol retratar.
    També hi és el debat de l'objectivitat, i, més enllà, de la neutralitat. Molts periodistes ho han explicat, o també s'ha tractat des de la literatura, com per exemple ho va fer Graham Greene en la meravellosa "L'americà tranquil", la mostra de com és difícil -impossible?- mantenir-se al marge d'allò que vols contemplar, especialment quan la realitat és crua, violenta i turbulenta.
    En aquest relat, la brutalitat es passeja davant dels nostres ulls i es talla brutalment en el punt de decisió, el punt en què la implicació amb la realitat s'acara de manera directa al protagonista.
    Probablement cal una visió molt més àmplia i serena de la realitat, una mirada que fugi de l'emoció immediata, una resposta que no s'empari només amb la sort del moment.La sort de tenir una arma a la mà.
    I aquí ja entraríem de ple en el debat sobre el control d'armes que també sacseja sovint societats com, sobretot, la nord-americana.

  • Justícia[Ofensiu]
    Materile | 20-02-2013

    M'ha agradat molt la teva "ira", Frèdia. Una bona història, una bona trama i una bona aventura que posa la pell de gallina només de pensar com es juga la vida la gent. La falta de justícia i la incomprensió de la família.

    Una abraçada,

    Materile

  • Cru i despietat[Ofensiu]
    allan lee | 19-02-2013

    aquest relat que ens parla de realitats que passen en molts llocs del món. La ira, sigui deguda a una causa de compassió, de desig protector, com és el cas, troba el mateix viarany per desfogar-se que si és producte de l'obcecació o l'egoisme: violència extrema. Ben trenat i esfereïdor. Una abraçada

    a

  • Realitat salvatge[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-02-2013 | Valoració: 10

    Un breu relat de crueltat salvatge. No ens podem enganyar; hi ha tanta salvatgina escampada arreu! M'has fet posar els pèls de gallina llegint-lo. Un món que, malgrat tot, ens acompanya bèstia. Una abraçada.

    aleix

  • M'ha agradat![Ofensiu]

    M'ha agradat, Frèdia.

    Com ho has fet per portar-lo al facebook? ÔÔ (a veure si puc portar-hi el meu...)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: