Hope

Un relat de: Frèdia
Va sortir al jardí. No suportava el xivarri de la sala, ni les rialles, ni els càntics, ni les felicitacions a la nou casada. Per més que s’hi esforçava, no podia entendre què havia passat. No entenia què hi feia Liza Lay ocupant el lloc que li corresponia a ella. Però si Liza Lay era esmunyedissa com una anguila, sempre amb aquella mirada lànguida, amb aquell posat de no haver trencat mai un plat, tan desmenjada, tan figaflor, tan sense senderi... I havia gosat donar-li la toia a ella: «Li portarà bona sort», li havia dit. El que li hauria portat bona sort hauria estat casar-se amb lord Spark. I ben coll avall que ho tenia. Bé que li havia fet creure ell quan li va dir: «Estimada Hope, la mare està entestada a anar a Florència i aquest cop jo no puc acompanyar-la. Li faria res d’anar-hi amb ella? Prometo que la recompensaré». Li havia dit «estimada» i havia afegit «Hope». Si hagués dit «estimada miss Bright», però havia fet servir el nom de pila. Quin home es prendria aquella llibertat si no fos per fer-li entendre que hi havia proximitat entre tots dos! A més encara havia afegit: «Prometo que la recompensaré». Sempre havia pensat, que aquell viatge era una estratègia familiar, una imposició de lady Spark abans de donar el seu consentiment per celebrar les noces, que el casament era la recompensa. Però si ella era lletrada, si tocava el piano, si parlava francès, si sabia la Bíblia de cap a peus, si presidia una associació benèfica, si cada dia llegia The Daily Telegraph i estava informada dels temes d’actualitat, si era una entesa en Shakespeare, si formava part de la lliga pel sufragi femení, si la seva conversa era apreciada allà on anava, si sempre havia vist en els ulls d’ell una guspira d’admiració... Va ser en aquell debat interior que la va trobar la núvia i s’apressà a donar-li la resposta: «No em tingui tírria, miss Bright. M’ha triat a mi perquè sóc simple, perquè no hi ha res pitjor per un marit que envejar la intel·ligència de la seva esposa».

Comentaris

  • Chapeau[Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 28-04-2013 | Valoració: 10

    No m'esperava aquest final! Et felicito per la selecció d'aquest tan bon relat ambientat a l'Anglaterra de principis del segle XX.
    Edgar

  • Felicitats, Mercè![Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 03-04-2013 | Valoració: 10


    Enhorabona per la selecció!

  • Molt britànic, sí[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 02-04-2013

    Molt aconseguida l'atmosfera britànica del relat,amb els noms i els fets que destil·la el relat i el teu estil sembla que se sent còmode en aquest ambient victorià. I m'encanta la fingida senzillesa de la persona triada a ser l'esposa del Lord, que de ben segur que de simple no en té res, però ha sabut, com una bona camaleó, viure i veure les intrigues d'una societat que en diuen avançada, però ancorada profundament en un seguit de privilegis i mentires gens envejables, mira per on.

    Potser la Hope, en el fons, havia fet sort, i més tard la va triar un altre galant seductor i guapíssim que ella ja sabrà com domar.

    Pot ser el començament d'una història més llarga...

    Felicitats per ser triada!

    Ferran

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Benvolgut/uda relataire:

    Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “Pecats capitals (7+1)” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

    Cordialment,

    Comissió Concursos

  • Píndola[Ofensiu]
    franz appa | 29-03-2013

    Heus aquí una píndola de novel·la, destil·lada com un licor bo i dens. Una història llarga, potser el besllum d'una saga, sotja entre aquest dens paràgraf on es descriu el debat interior d'una dona, una dona antecedent de l'alliberament femení, de les que van obrir camí a l'Anglaterra victoriana -imaginem-. Henry James l'hauria estirat fins a l'extenuació, aquí és una petita peça capaç d'insinuar molt amb molt poc text.

    L'aroma del temps, deld ecorat que ens resulta familiar encara que no se'ns descrigui, els ecos de la Itàlia admirada pels anglosaxos del dinou de classe bona, tot allò emplena el monòlge interior que es talla abruptament amb la irrupció real, amb veu alta, de l'objecte femení central del debat. He dit objecte sense doble intenció, però casualment el mot apunta al centre del debat, al masclisme i les seves conseqüències, al tractament de la dona i a la seva marginació. L'home prefereix la simplesa...
    I bé... tan simple no deu ser la dona que s'hi acull i en fa conscient arma i fins i tot justificació!

  • En volem més![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 28-03-2013

    No puc afegir gaire cosa als comentaris que t'han anat fent i que comparteixo. Comença a caure'm simpàtica i tot la Liza.
    Quin dels teus victorians personatges cometrà el següent pecat?

  • Tota una gran veritat[Ofensiu]
    Materile | 27-03-2013 | Valoració: 10

    Molt bé, Frèdia! M'ha agradat molt i has anat avançant en el relat com si estiguessis tocant una melodia fins que al final les notes han fet un tomb sorprenent. L'envejosa no era cap d'elles, era el marit. La meva mare sempre em deia que els homes no volien les dones més intel·ligents que ells... Un relat l'ogic i sorprenent.
    Una abraçada,
    Materile

  • La inseguretat del mascle.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 22-03-2013

    Els homes, en general, sempre han sentit una sensació de basarda davant una dona intel•ligent, fruit de la seva inseguretat. I si això és així ara, ho era molt més a la època victoriana, on les dones amb un manifest intel•lecte eren mal vistes, i no diguem si eren sufragistes. Tanmateix, miss Bright no hauria servit per a dona florera.
    Molt encertat presentar aquest relat com una continuació de la Chaise Longue. M’ha agradat molt.

  • Segona entrega[Ofensiu]
    allan lee | 20-03-2013

    de a saga Liza Lay, amb l'ambient victorià de filigrana com les joies que sens dubte duu el dia de la boda. Peresosa però observadora; intel.ligent i passa-que-t'he vist. Sap les raons de què ell l'hagi triada, però les accepta- lànguidament- i fins i tot aconsola amb sàvies paraules a la miss, tan preparada i rebutjada. Serà feliç la Liza, gaudint o patint una tan gran clarividència?
    Un altre retrat ben treballat i harmònic, una dansa dolguda i vivaç entorn de la enveja. Moltes felicitats!

    a

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: