El catàleg

La culpa de tot la va tenir aquell catàleg que li va anar a parar a la bústia per un caprici del destí. La senyora Aurora no sap de ningú que li hagi pogut enviar, perquè ella no en fa, de viatges. Però aquest detall, en aquests moments, té poca importància, perquè el catàleg és ben rebut i no anirà a parar a les escombraries com acostuma a fer-ho tota la propaganda. La senyora Aurora, a la seva llarga vida (quan es tenen tres quarts de segle ja se li pot dir llarga, a la vida), ha vist paisatges molt bonics. És cert que aquests paisatges els ha vist a la televisió, però sap que aquest món té veritables meravelles, com ara les que recullen les fotografies del catàleg. Potser són més belles que cap de les que ha vist abans. El mar, si més no, és més blau, d’un blau molt intens. I la arena? No se l’hauria imaginada pas tan fina. Ni sabia que existissin palmeres tan gràcils ni casetes tan acollidores...
Al peu de la fotografia, hi ha un missatge escrit en lletres negres, prou grosses, que conviden a ser llegides sense necessitat de canviar-se les ulleres. El missatge diu: «Miri, miri amb atenció. No li vénen ganes d’escapar-se? Doncs, ara el millor del Carib és al seu abast. Vingui a comprovar-ho». A la senyora Aurora, li sembla que aquell missatge és per a ella, que algú l’ha escrit expressament perquè ella el llegeixi. I si aquest algú s’ha pres tantes molèsties, és de justícia que li dediqui una estona. El torna a llegir i nota com la boca se li omple de saliva calenta. Feia molt de temps que res no alterava la seva existència, però aquella imatge de bellesa tan... Ves, quina ràbia, ara no li surt la paraula que busca! Cada cop li passa més sovint això, però si ella fins fa dos dies tenia memòria d’elefant... No se sent satisfeta fins que, després de pensar-hi una estona, pam!, la paraula apareix amb nitidesa: salvatge, això mateix, és salvatge. Tanmateix, la imatge del catàleg és d’una bellesa tan aclaparadorament salvatge que fins i tot a ella, vella i xacrosa, li vénen ganes d’escapar-se.
La senyora Aurora, tant bon punt arriba a casa, s’asseu al balancí. La calor i el passeig del matí l’han deixada baldada. Durant una estona, mira de trobar una postura que li sigui còmoda i, després, tanca els ulls. No té pas pensat fer cap becaina. Només vol imaginar-se l’espectacle commovedor que ofereix la platja solitària del catàleg: tan neta, amb l’aigua llepant la sorra amb dolcesa i el cel amoixant la capçada de les palmeres. Pensa que, de vegades, té una vena cursi, però ara tampoc és qüestió de censurar-se. La té. Ja està. Cadascú és com és. La ment deixa estar aquest tema espinós. No, no el de la cursileria sinó el de l’autocensura. I tot seguit se’n torna a la platja, que de fet no és tan solitària, perquè a la llunyania, ben arrenglerades, hi ha tot un seguit de casetes minúscules, com les del pessebre que el pare li va fer portar de Barcelona. Aquelles casetes, les del catàleg no les del pessebre, semblava com si volguessin passar desapercebudes per tal de no trencar l’harmonia de blaus que entrava pels ulls, pels porus de la pell, per les venes i acabava per instal•lar-se al cor.
Si existís el paradís, encara que a aquestes altures de la vida tot és qüestionable, tot és relatiu, digui el que digui el pare Serafí... Si existís el paradís, que ho hauria de fer ni que fos per compensar la mare de tot el patiment que li va infligir la vida... Ara no sap per què li ha vingut aquest cultisme al cap, però li agrada. Infligir, repeteix i reescriu el mot mentalment, i somriu. Per més que la seva vida sigui anodina, ella no s’assembla en res a la gent del seu voltant. Sí, té un esperit delicat, ella. Això la fa diferent. Ah, sí!, deia que si existís el paradís, de ben segur que seria com la imatge del catàleg.
La senyora Aurora s’aixeca amb dificultat. Abans era un gínjol, què hi farem! Fins fa no res era l’enveja de les amigues amb qui acostuma a jugar a cartes. Bé, amigues el que es diu amigues... Com en són d’imprecises, les paraules! Un amic és algú amb qui es pot comptar sempre passi el que passi, amb qui no calen màscares, ni representar cap paper, ni justificar els actes per incomprensibles que resultin als ulls dels altres. D’això se’n diu afecte incondicional. I amb aquest tipus d’afecte, no en té, d’amics, no n’ha tingut mai. Mentre pensa aquestes coses, busca les ulleres de veure-hi de prop. No recorda on les ha desades. Les vol per admirar millor aquella imatge meravellosa, de la qual no es vol perdre ni el més mínim detall. Obre els dos primers calaixos de la calaixera. Als de sota, segur que no hi són. Ella ja no s’ajup tant. Ho fa, sobretot, per precaució, per estalviar-se una lumbàlgia antipàtica. Als calaixos de dalt, replets d’objectes d’un temps passat, no hi ha ni rastre de les ulleres. En canvi, troba un quadern de dibuix i una capsa de colors, de quan s’entretenia dibuixant qualsevol cosa amb el traç ben segur. Ho feia prou bé per no haver anat mai a classes de dibuix. I és que sempre ha tingut molta paciència, una gran capacitat d’observació. Llàstima que ara li tremolin una mica les mans. Res que no pugui solucionar una infusió de passiflora i, per anar sobre segur, unes boletes d’àrnica, que això dels remeis naturals la convenç més que la química.
Al segon calaix, hi troba un camí de taula brodat amb punt de creu. Les labors sempre l’han entretinguda molt, ja des de ben joveneta. I mai no ha deixat res a mitges. Això de començar una cosa i no acabar-la no fa gens per a ella. El recorda bé aquell camí de taula. Va agradar tant a les seves companyes de canastra que en va haver de fer tres d’iguals. En va quedar tan tipa, que van anar passant els dies i no col•locava el seu damunt la taula. No entenia per què li passava allò, tot i que li va donar voltes i més voltes. I era de mal conformar, la senyora Aurora, quan se li ficava una ceba al cap. Així que un dia li ho va explicar al pare Serafí, allò que li passava amb el camí de taula acabat i desat en un calaix. El sacerdot va sentenciar que allò era “supèrbia”. Estima excessiva d’un mateix? Menyspreu cap als altres? Això és el que significava? Va estar uns dies dormint malament, amb mal d’estómac, fins que va concloure que la supèrbia és un pecat difícil de pair, com les sardines o la ceba. Va resar els tres parenostres que havien de proporcionar-li el perdó de l’Altíssim i ja no es tornà a acostar al confessionari, no estava gens segura de necessitar-ho. Ca!, si ella ja no en feia, de pecats.
Les ulleres de la senyora Aurora són a la fruitera de la cuina, entremig dels plàtans. «Qui, nassos, les ha deixades aquí?», diu en veu alta com si parlés amb algú altre. Després s’entorna al balancí, es posa les ulleres i roman molta estona amb la mirada clavada en la imatge del catàleg. És llavors que adverteix que a la foto hi ha un peu amb lletra diminuta que li descobreix el nom del lloc màgic: Punta Cana. Llegeix el nom a poc a poc, i després hi torna: «Punta Cana, el millor Carib a la República Dominicana». El primer que li ve al cap es l’encert de l’eslògan, aquella rima consonant que ajuda a recordar els dos noms. Immediatament després s’oblida d’aquella qüestió pràctica, i pronuncia amb els ulls tancats el nom d’aquell lloc tan especial i permet que la ment se li ompli d’imatges i de veus del passat. Perquè en el passat, la senyora Aurora havia sentit parlar del Carib en les aventures de pirates i de filibusters que li explicava el pare. En aquells històries, sempre hi havia dones bellíssimes, amors apassionats, tresors increïbles, platges de sorra blanca, carregaments de rom i de coco... i sempre en aquest ordre. Gertrudis Benavides, la mare de la senyora Aurora, trinava cada cop que sentia parlar el marit d’aquelles aventures. El capità Ernesto Pontecorvo, que sempre va mantenir el tractament de capità perquè no hi ha res que enalteixi tant un home com la milícia, va passar gran part de la seva joventut embarcat en una fragata de l’Armada, fins que en un permís va visitar la família d’un dels seus companys i va conèixer la noia més dolça i més virtuosa de tota la Meseta i va decidir deixar la mar per iniciar una nova vida, que prometia ser pròspera i feliç.
Un cop casats, els Pontecorvo s’establiren en una ciutat tranquil•la, banyada pel Cantàbric, en un vell casalot, restaurant a consciència, arran de mar. Tan a la vora era que l’olor de salnitre impregnava les estances, humitejava cortines, vànoves, llençols, fins i tot les camises de dormir que amb tant amor havia brodat Gertrudis Benavides. I aquella humitat començà a reblanir l’ànim de la noucasada. Lluny de la família, del sol que queia a raig i dels cels nets de núvols, dels camps de blat, de la tímida cançó del riu en comptes dels irats brams marins, Gertrudis va començar a llanguir. Passava els dies tancada a la seva cambra en una mena de letargia de la qual no hi havia manera de despertar-la. El metge va diagnosticar-li atacs de malenconia, però no va trobar cap medicina prou efectiva per curar-la. El marit, acostumat a lluitar contra tempestes, que als seus ulls eren força més temibles que l’ànim decandit de l’esposa, es va entestar a retornar-li les ganes de viure. «Demà amainarà, estimada, ja ho veuràs!», li deia Ernesto, però l’endemà la broma persistia i l’aire era més dens encara que el dia anterior, i a la humitat que s’arrapava a les parets, a la roba, als cossos, ara s’hi sumaven les llàgrimes de Gertrudis, unes llàgrimes que s’encarregaren d’esborrar el somriure lleu que havia mantingut els primers dies. El capità Pontecorvo va concloure que una criatura trauria a Gertrudis del seu estat de postració. I així va ser com la senyora Aurora va venir al món. Cal aclarir que, en aquella època, ningú li deia senyora, com a molt li deien Aurorita o Tresor. Aquell naixement no va portar la joia desitjada. De cap de les maneres resultà un revulsiu per a la salut de la mare, més aviat va ser la causa d’una lenta agonia, ja que Gertrudis no va tornar a sortir de casa, ni a obrir els balcons ni els porticons de les finestres, perquè aquella claror blanquinosa de la costa cantàbrica no irrompés a la seva llar. Així i tot no es podia deslliurar del salnitre que li xopava els ossos i li enrigidia la musculatura.
Quan la nena va fer les primeres passes, el pare es va donar per vençut, va tancar el vell casalot i es van traslladar a la ciutat de Gertrudis. Es van instal•lar en un pis ampli del passeig, a tocar de l’estació del tren i a prop del riu, al mateix on, setanta-quatre anys després, encara hi viu la senyora Aurora. L’únic record que conserva de la casa del Nord és el balancí on es gronxa, cada dia, a l’hora de la migdia, per convocar la son que, en poques ocasions, fa acte de presència. I aquella estona, la senyora Aurora l’aprofita per viatjar com si el balancí fos una mena de catifa voladora que la portés lluny, ben lluny de casa, ben lluny dels dies tristos quan la mare, en comptes de recuperar-se, es va anar consumint. El capità Pontecorvo, carregat de deutes i d’una sensació de culpa que no sabia precisar, va decidir tornar a la mar, aquest cop com a mariner mercant. Si s’esforça una mica, la senyora Aurora encara pot sentir-li la veu, aquella veu autoritària i greu: «Tresor, hi ha coses que un home ha de fer encara que ningú l’entengui», li va dir i mai les ha oblidades aquelles paraules, perquè darrere el gest esquerp i arrogant, la senyora Aurora sabia que hi havia un home tendre i molt amargat. Com tampoc no ha oblidat, els darrers dies que van estar junts, quan al pare la va dur a les platges del Nord. El mar va enamorar-la de seguida. Recorda que el temps no acompanyava, però ella no podia treure els peus de l’aigua, no es podia apartar de les onades d’escuma blanquíssima que l’acariciaven, ni podia desenganxar el nas de la finestra quan les ones s’enfurismaven i s’erigien orgulloses, i a ella li semblaven espectres que venien de lluny amb el cap ben alt i els braços estesos. De sobte, s’amansien i, llavors, aprofitant la marea baixa, xipollejaven o s’asseien a la llum del capvespre per aspirar aquella olor que tant detestava Gertrudis Benavides, mentre el capità Pontecorvo, amb una devoció indescriptible, explicava a la nena aquelles històries de corsaris que tant la feien somiar. El pare va aconseguir un bon preu per la casa. Amb els rèdits, viurien sense que els faltés de res. Ell embarcaria ben aviat. «Me’n vaig a Santo Domingo, Tresor. El millor lloc del món per escapar-se», li va comentar el pare amb to irònic. Però s’oblidà de dir que ja no tornaria mai més.
En obrir els ulls, el catàleg continua a la seva falda com un nadó a qui volgués bressolar. Llavors, clava novament la mirada en la solitària platja caribenya, i es pregunta si el seu pare va arribar a trepitjar aquella sorra alguna vegada, si ho va fer amb alguna dona bellíssima i apassionada com les protagonistes dels seus relats, si trobaria un tresor o potser aquella pau que tant anhelava... La mare no va perdonar Ernesto Pontecorvo. A la llista de malestars que acostumaven a acompanyar-la, s’hi va sumar el rancor, una dolència més greu que totes les altres juntes. La senyora Aurora comprenia els sentiments de la mare, desemparada a la flor de la vida, ella que havia estat la jove més sol•licitada de tota la província, la noia que tots els xicots de bona família haurien triat per esposa, convertida de sobte en una esposa abandonada, en la riota de les reunions o, el que era pitjor encara, en una dona digna de compassió. Gertrudis Benavides només podia pensar en el seu dolor, per això va fer el que va fer, perquè no va tenir present la filla en cap moment i en com l’afectaria trobar-la freda, gelada, sense vida quan anés a despertar-la, a ficar-se amb ella al llit com feia tots els dies que no hi havia escola.
La senyora Aurora sí que el perdonà al pare. No l’ha pogut odiar mai, encara que algun cop hagués fet per intentar-ho, però no li sortia i, ara, què ha de provar? Mai no ha pogut evitar el corrent de simpatia que ell li inspirava, malgrat els anys transcorreguts sense tenir-ne cap notícia, sense una trista felicitació per Nadal. Només lamenta no saber si tant sacrifici per part de la mare va ser infructuós o si el pare va aconseguir la felicitat. A la mare, tampoc no l’ha poguda odiar. En el fons, Gertrudis havia fet el més coherent amb els seus sentiments. No es pot viure amb l’ànim esquinçat. La contínua mortificació no porta enlloc, tret de destruir els llaços amb la realitat, amb els éssers humans i recloure’s en un cau voraginós del qual no hi ha sortida.
La senyora Aurora roman al balancí una estona més. Després, com si als peus li haguessin crescut ales, s’aixeca sense remugar. S’adonà que, de sobte, una força misteriosa la impulsa mentre regira la calaixera i troba la llibreta de la caixa d’estalvis. Comprova que el seu compte no és abundant i que ara no és bon moment de vendre els bons del Tresor ni les quatre accions que li queden, però tampoc viurà pas eternament. També pensa en les joies que conserva de la mare. Ara paguen bé l’or i tampoc faran basques a una maragda grossa i a unes arracades de brillants. Si ho ven tot, potser reculli prou diners. Havia fet testament a favor de la residència d’avis del passeig, tot pensant que algun dia hi hauria d’anar, igual que la seva amiga Amparito, a qui coneix des de l’escola i amb qui pensava compartir la vellesa. Bé, tampoc cal que el toqui el testament, de fet ja passarà el que hagi de passar. Ara com ara, ja està ben decidida, comprarà un passatge d’avió i se n’anirà al Carib i llogarà una d’aquelles casetes blanques de la fotografia i obrirà bé les finestres, per tal que la brisa i l’olor del mar la despertin cada matí, per contemplar l’albada des del llit. Ha de ser impressionat esguardar com el sol s’aixeca per damunt les fulles de les palmeres mentre l’aigua càlida, no com la freda del Cantàbric, acaricia els peus. I el blau del mar..., i el blau del cel... La senyora Aurora té el cor encongit. És, sens dubte, la decisió més important que ha pres en tota la seva vida. Mira al seu voltant i observa que les seves pertinències més estimades ja han arribat, com ella, a la vellesa. No encara a la decrepitud, però aviat la fregaran. L’antic piano, regal del capità abans d’anar-se’n, ja no hi ha afinador que l’arregli, i la làmpada italiana del saló, la joia més estimada de la mare, només li dóna disgustos, perquè no troba peces de recanvi ni ella ni el pobre lampista que gairebé ha de fer màgia per aconseguir que encara s’encengui, i el buró de caoba del pare està deslluït i ple de corcs. Se les ha estimades, totes les seves coses, li han fet molta companyia al llarg de tota la vida, però no podran retenir-la. En la seva vida serena, equilibrada, sense contratemps ni desventures i, amb poques penúries econòmiques tot s’ha de dir, no ha sabut ser feliç, almenys no feliç del tot. Sent honesta, ha de reconèixer que sempre ha trobat a faltar la rauxa del pare, la passió amb què feia totes les coses i que va saber traslladar als seus relats de pirates. Ni tan sols lamenta perdre la companyia del pare Serafí, tampoc no pensa a confessar-se més. Sí que trobarà a faltar una promesa que es va fer fa molt de temps i que ha complert amb puntualitat anglesa: la missa de cada primer divendres de mes per al repòs etern de l’ànima de la mare, perquè ja que no havia trobat la pau en aquesta vida ho fes en l’eterna. Però si a hores d’ara no és al paradís, potser ja no hi anirà mai. El pare Serafí de vegades li retreia que no encarregués cap missa per al capità i ella sempre responia el mateix: «El meu pare ja va anar-se’n al paradís en vida». I tot pensant-hi s’adona que la sang aventurera dels Pontecorvo recorre el seu cos. Llàstima que ho hagi descobert tant tard. A la tardor farà setanta sis anys i en són molts, massa anys, per als seus ossos cansats, però està ben decidida a no complir-los al pis del passeig sinó a tocar del Carib, a prop d’homes aventurers i de dones bellíssimes i apassionades, envoltada de tresors amagats, amb gust de rom i coco, amb olor de mar i de somnis que no volen rendir-se. No pot perdre aquesta oportunitat que li ofereix la vida. Marxarà tan aviat com pugui, es demostrarà que ja no té por. És hora de viatjar i perdre’s per sempre al paradís del seu pare.