Tempus fugit

De tant que va forçar la corona en donar corda al rellotge de polsera va fer saltar un coixinet de robins. La rodeta ja no oferia cap resistència i les agulles corrien a ritme embogit. Semblava divertit: era com si a cada volta a l’esfera el temps avancés en progressió exponencial. Veié passar hores, dies i nits. I trimestres i anys sencers, l’un darrere l’altre. Notà com el canell -abans robust i nerviüt- se li esprimatxava; com el pèl del braç s’esblaqueïa i com la pell prenia el to dels pergamins groguencs. El cuiro de la corretja ja feia estona (o tal vegada feia anys…) que s’havia ressecat de manera irreversible.

Va entendre que s’apropava el moment i va maleir la manufactura suïssa. Tan compromès és arribar amb retard a una cita com fer bandera de l’excés de puntualitat.