El futuròleg

Un relat de: Frèdia

Els que vivim a Òmicron tenim la capacitat de veure el futur. A ser futuròlegs, n’aprenem a l’escola com qui aprèn matemàtiques o geografia, perquè interpretar bé les visions requereix molta pràctica. I, tal com us podeu imaginar, com més pràctiques es fan, més enllà es pot anar en el temps i en l’espai.

Quan era petit, jo només podia preveure què passaria en les properes setmanes i només allò que li passaria a algú que vivia a prop meu. Ara ja m’he fet gran i tinc molta experiència, i la meva ment es pot transportar a altres planetes que es troben a molts anys llum d’Òmicron i puc saber què passarà dintre de molts segles.

Al principi del meu aprenentatge, m’espantava per qualsevol cosa, perquè jo percebo els cataclismes, com ara els terratrèmols o els tsunamis o les tempestes huracanades. Sí, sí, de debò. Els veig talment com en les pel•lícules en format 3D, però sense necessitat de fer servir ulleres especials. A més, a dins del cap, sento com les ones enrabiades ho arrosseguen tot, com la terra s’esquinça mentre tremola, com el vent enlaire les cases i les fa volar com si fossin avions.

Des de ben aviat, també vaig tenir visions boniques, que fan que el cor s’ompli d’una joia inexplicable. Encara recordo el dia que vaig contemplar com naixia una flor. Es va anar obrint, a poc a poc, i em va mostrar els pètals blancs. I em vaig concentrar molt i, llavors, em vaig adonar que, damunt de la flor, hi dansava una papallona, i un ocell volava cap a un niu on l’esperaven els pollets i, molt a prop, hi havia una noia que mirava l’escena, embadalida. Duia una samarreta blanca com la flor, amb un cor vermell i unes lletres que deien Barcelona. Mai no havia vist res que fos tan bonic. I és que Òmicron és un lloc erm, polsegós, on només hi creix vegetació espinosa. No tenim animals voladors. I ja fa molts anys que els omicronians som un producte de laboratori. Per això no tenim nom, només un número que ens identifica. Jo sóc el 128.648 de la sèrie HCC-8550. Així que me’n vaig anar, de seguida, a preguntar el mestre quin lloc havia vist i ell em va dir que era la Terra.

Ah, la Terra!, encara no s’ha inventat cap mitjà de transport que ens hi porti. I els terrícoles, a dia d’avui, ni tan sols saben què existim. Però jo no perdo l’esperança de comunicar-m’hi, amb els humans. Semblen éssers molt fràgils, amb la pell molt fina i de tonalitats diferents. Res a veure amb la nostra, de pell, que és consistent i acolorida com la escorça de les magranes. La teoria diu que els omicronians som els éssers més forts, més resistents, amb més longevitat i més agilitat mental de tot l’univers. Les nostres antenes ho capten tot. Però jo no puc evitar sentir-me atret per la bellesa dels humans, per la seva innocència, per la seva bondat...

Sí, ja sé que, a la Terra, al segle XXI, és una mala època per viure-hi, que hi ha guerres, fam, pobresa, dolor, malalties incurables... Sí, ja sé que sembla que els humans no es puguin posar d’acord en res, però les meves visions indiquen que no trigaran gaire a fer que l’harmonia imperi en tot el planeta. Ben aviat, l’esperit de renovació arrelarà en els seus cors, i això els convertirà en una gent noble i pacífica, respectuosa amb la natura. Ja no necessitaran governants ni policies ni cap llei perquè ningú no faria mal a cap altre ésser viu.

En canvi, aquí a Òmicron, tan intel·ligents com som i tantes coses com podem fer, cada cop serem menys capaços de compartir, de sentir afecte, només hi haurà interès per ostentar més poder i acumular més riqueses... La única motivació dels omicronians serà dominar l’univers incloent-hi la gent de la seva pròpia espècie.

No sé pas com fer arribar aquest missatge als omicronians i als terrícoles. Si poguessin veure el que jo he vist, canviarien de soca-rel. Però els meus companys futuròlegs no s’han avançat tant en el temps. Només ho he fet jo. En favor meu, he de dir que mai no he errat cap previsió. Però potser jo també estic limitat. Més enllà del segle XL, hi ha un buit esfereïdor. M’he d’esforçar, practicar més, anotar amb detall totes les visions. I si per ventura, algú pot llegir aquest diari en els segles venidors, sigui omicronià, terrícola o de qualsevol altre indret, que sàpiga que el que escric no és fruït de cap al·lucinació. Òmicron, el meu planeta, quedarà engolit pel no-res. Mentre que arribarà el dia que la Terra serà el paradís, el cel que algú, molt abans que jo aprengués a ser futuròleg, ja havia anunciat que seria.


Comentaris

  • Terrícoles, Frèdia![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 14-07-2012

    I no pas "terraqüis", catxis!
    Petonets, maca!
    M.

  • Has aconseguit...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 14-07-2012

    que m'enamorés d'aquest omicronià sense nom, espavilat i tendre com ell sol. Quin personatge has creat, Frèdia! A través d'ell el nostre planeta em resulta més meravellós que mai. Un futuròleg despert, intel·ligent que valora tota la bellesa i la bondat dels terraquis, i que, malauradament, li manca en el seu planeta Òmicron. Caliu enfront de fredor, poesia enfront de nombres, humanitat enfront d'ambició.
    Una història que m'ha arribat directe al musculet patidor, sensible, ploraner, que amb el seu bombeig constant ens fa sentir ben vius, ben humans.
    Gràcies per les teves paraules de suport. No em cal xiular... de moment; si em calgués no dubtaria a fer-ho.
    Una abraçada molt forta, estimada Mercè.

    Mercè

  • Enhorabona![Ofensiu]

    Enhorabona!

    Aquest conte, presentat al “Concurs ARC de Contes Infantils 2012. Les estrelles”, ha estat seleccionat per formar part del recull que l'Associació de Relataires en Català publicarà (edició prevista per a finals d’aquest any).

    En breu ens posarem en contacte amb tu via correu electrònic.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC (Comissió Concursos)

  • El que (no) ens espera[Ofensiu]
    franz appa | 12-05-2012

    A primera vista sembla el relat d'una utopia, la visió regeneradora d'un món futur feliç, un missatge per a l'optimisme històric. Però el relat amaga també algunes paradoxes, i potser segones lectures. El narrador ha vist més enllà dels seus congèneres i sap que el seu futur no té res d'afalagador, i veu en la terra el contrari, un present que convida a la desperació i un futur brillant. però potser s'enganya, potser té una visió parcial, i potser les mirades selectives són a la fi enganyoses.
    però què es la veritat i què es la mentida? Què és absolut i què és parcial? Podríem abarcar amb una mirada tot el que existeix i tot el que ha existit i existirà?
    Hem inventat Déu, però som incapacços d'entendre'l.
    Una visió del futur, d'altra banda, ens permetria modificar el present i, consegüentment, alterar aquell futur albirat? és la mateixa paradoxa dels viatges al passat, però en sentit contrari.
    Incerts, angoixats, neguitosos, acudim als futuròlegs per saber què ens espera. Però si mirem ben a dins nostre veurem que res no ens espera, que res no espera, que tot avança i es projecta en nosaltres a cada instant, a cada impuls del moviment de les galàxies que diem instant.
    Salutacions!

  • Missatge d'esperança[Ofensiu]
    allan lee | 02-05-2012

    de l'altre món, d'aquest planeta habitat per l'erm i l'espina. Potser la clarividència ajudi una mica a obrir portes, a sentir-se un xic feliç. Potser aquest ésser amb nom de màquina i fredor escapa de la seva sort una mica trista buscant la bellesa en els móns que no coneix.
    Se'm fa un paral.lelisme gran amb l'home que mira un ocell. I pensa: aquesta bèstia és lliure, té la il.lusió del sol sobre les plomes, canta per comunicar la seva joia. I, sense creure que la vida dels ocells no té un cantó d'alegria de viure, ara sabem- i el que ens queda per saber- que els ocell tenen pautes molt estrictes de comportament; volar és un desgast enorme, requereixen menjar constant, sinó no poden alçar el vol; tenen predadors, paràsit, molta feina a l'hora de criar, és a dir què viuen dins unes normes del joc molt marcades. Els ocells socials, que van en grups més o menys grans, tenen unes normes encara més estrictes. On la llibertat, si és que en tenen, són franges limitades i petites.
    Però tal vegada el futuròleg sensible del relat troba esperança en la flor, la noia i l'entorn de colors bells, i pot obviar la mort i la tristesa, sobretot perquè no les coneix referides a aquests éssers terraquis.
    A qui fa mal l'esperança?

    Una abraçada, estic molt contenta que participis al concurs.

    a

  • Tant de bo[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-05-2012 | Valoració: 10

    sigui veritat tot el que veu aquest omicronià i no es quedi en una utopia. La llàstima és que s'hagin de canviar les circumstàncies. Tant de bo tot l'univers estigués habitat per éssers que ignoressin mots com guerres, cataclismes i odis.
    Et felicito pel relat, benvolguda Frèdia. M'ha encantat aquest cant d'esperança.

    Una abraçada.