RE: Traductors

Com ho fa per no 'malmetre' o 'perdre intensitat' de l'original segons què que sovint deu costar d''apanyar? Què preval: la traducció dels mots més exacta o el canviar-los tot i fer certs girs per tal de -el traductor- que hauria de tenir una traça+subtilesa fer arribar al màxim possible aquell 'missatge'????


Mena (a vegades deu costar, quan són jocs fonètics o de paraules, per exemple, però tampoc em referia a aquests casos concrets).

:-DDD

Les paraules són paraules i gairebé sempre tenen un equivalent en una altra llengua. El que, personalment, em resulta admirable és com se les empesca un traductor per tal de traduir els sentiments que vol reflectir l'autor, perquè les paraules que triï reproduexin aquests sentiments de la manera més fidel possible. I això em porta a dues preguntes.

1) Per traduir bé un autor cal conèixer-lo prèviament? Si el coneixes hi ha una seguretat més gran d'entendre què hi ha amagat darrere les paraules?
2) Es pot ser traductor sense ser una persona empàtica? o És necessita una sensibilitat especial per fer aquesta feina?

Aquesta sensibilitat especial la tenia, per citar un nom, el poeta Mario Merlino, que va dedicar tota la seva vida a la traducció.

No sé si et serviran aquestes preguntes, però com que me les he fet alguna vegada, les comparteixo.

Curiositats del fenomen "logos" com ara si és cert que hi ha llengües que filen més prim que altres a l'hora d'expressar les emocions i els sentiments (així ho tinc entès) i les dificultats per traduir-les. Hi ha idiomes que són més rics que els altres dintre d'un tema en particular.

Com es fa, per exemple, de traduir una obra en xinès- que es veuen que tenen mil paraules diferents per dir "arrós"- a una llengua com la nostra, que només en tenim una, o dues?

és conscient un traductor que pot desgraciar per sempre o enaltir una obra en el fet de traduïr?

Qui escull al traductor?

Tasca difícil, certament. Sobretot per aconseguir que la traducció no desmereixi el text original o, si més no, que no el tergiversi. Només hi ha un camí, crec. El traductor hauria de dominar quantitativament i qualitativa ambdues llengües i ambdues cultures.

Jo, que he traduït textos llatins, tant de l'època clàssica com de la post clàssica, sense oblidar textos en llatí vulgar, jurídic i de les cancelleries, els majors obstacles que he trobat han estat sempre el segon sentit de moltes paraules i expressions, generades sobretot en l'àmbit cultural, significats que no sempre contemplen els diccionaris a l’abast –a vegades he treballat amb quatre o cinc de diferents, sense oblidar tractats específics sobre el tema. I, malgrat els esforços, sempre et quedes amb molts dubtes a l’hora de lliurar la traducció.

La força d’una traducció, i com més mediàtica més influent, és que roman com un referent perpetu del text. Per posar un exemple, les famoses frases atribuïdes a Groucho Marx, les recordarem en la seva traducció que, segons alguns especialistes diuen, no són pas exactament com les hem escoltat i/o llegit.

Per tant, traduir és, des del meu punt de vista una de les tasques més difícils que un escriptor pot tenir davant seu. Si un poeta tradueix un altre poeta, normalment reinterpreta el text en la llengua de la traducció i procura que el text resultant s’avingui el màxim possible amb l’original.

La sortida més aconsellada i la més encertada és procurar llegir les obres en la llengua en què han estat escrites, però, és clar, aquesta possibilitat no està a l’abast de la immensa majoria.

És el que penso.