Gymnopédie

A penes faltaven uns minuts per començar l’actuació quan va entrar al local i es va asseure a la barra. Feia més de tres setmanes que hi anava cada nit, des del dia que va rebre el correu de l’editorial on li notificaven que la seva novel·la era força digna, amb prou qualitat per ser publicada, però difícil d’encabir a les col·leccions que ells tenien. Aquell dia, la casa li queia a sobre. Necessitava sortir i distreure’s una estona. Una cervesa al pub de la plaça el reconfortaria. Allà sempre hi trobava amics. Abans, però, va fer un tomb sense rumb pels carrers del barri. I va ser així que descobrí aquell nou local on interpretaven música en viu. I va ser d’aquesta manera que es va trobar escoltant una melodia que estava segur d’haver sentit abans, però no li venia a la memòria el nom, potser perquè estava massa absort contemplant la pianista tan etèria com la música que arrencava del piano, tan gràcil i bella que el feia esborronar. Un trist focus il·luminava aquell rostre, de faccions delicades, i el permetia percebre el sentiment que la posseïa, aquella mística comunió amb la peça interpretada, tota la màgia que emanava del balanceig del seu cos, de la dansa dels dits recorrent el teclat, d’aquella cabellera com el foc, que li acariciava, constantment, les espatlles. Mai no havia pensat que es pogués enamorar a primera vista, que res pogués sacsejar-lo d’aquella manera. Per això, hi tornava nit rere nit. Per aquesta raó, havia treballat fins a l’extenuació per refer la novel·la i aconseguir la versió definitiva que el duria a l’èxit, una versió que ella li havia inspirat. Aquest cop, estava segur que no gosarien rebutjar-la. Així li ho vaticinava el cor. I havia decidit que d’aquella nit no passava. En acabar l’actuació, s’acostaria a la pianista i li diria «saps, m’has convertit en un expert en Satie», i ella dibuixaria un somriure amb els llavis, i també amb la mirada, i llavors, llavors, seria el moment de confessar-li com se l’estimava.