Gymnopédie

Un relat de: Frèdia
A penes faltaven uns minuts per començar l’actuació quan va entrar al local i es va asseure a la barra. Feia més de tres setmanes que hi anava cada nit, des del dia que va rebre el correu de l’editorial on li notificaven que la seva novel·la era força digna, amb prou qualitat per ser publicada, però difícil d’encabir a les col·leccions que ells tenien. Aquell dia, la casa li queia a sobre. Necessitava sortir i distreure’s una estona. Una cervesa al pub de la plaça el reconfortaria. Allà sempre hi trobava amics. Abans, però, va fer un tomb sense rumb pels carrers del barri. I va ser així que descobrí aquell nou local on interpretaven música en viu. I va ser d’aquesta manera que es va trobar escoltant una melodia que estava segur d’haver sentit abans, però no li venia a la memòria el nom, potser perquè estava massa absort contemplant la pianista tan etèria com la música que arrencava del piano, tan gràcil i bella que el feia esborronar. Un trist focus il·luminava aquell rostre, de faccions delicades, i el permetia percebre el sentiment que la posseïa, aquella mística comunió amb la peça interpretada, tota la màgia que emanava del balanceig del seu cos, de la dansa dels dits recorrent el teclat, d’aquella cabellera com el foc, que li acariciava, constantment, les espatlles. Mai no havia pensat que es pogués enamorar a primera vista, que res pogués sacsejar-lo d’aquella manera. Per això, hi tornava nit rere nit. Per aquesta raó, havia treballat fins a l’extenuació per refer la novel·la i aconseguir la versió definitiva que el duria a l’èxit, una versió que ella li havia inspirat. Aquest cop, estava segur que no gosarien rebutjar-la. Així li ho vaticinava el cor. I havia decidit que d’aquella nit no passava. En acabar l’actuació, s’acostaria a la pianista i li diria «saps, m’has convertit en un expert en Satie», i ella dibuixaria un somriure amb els llavis, i també amb la mirada, i llavors, llavors, seria el moment de confessar-li com se l’estimava.



Comentaris

  • crohnic | 20-04-2014

    Un microrelat fantàstic, de gran bellesa. Gairebé podia sentir la melodia del piano i, com el protagonsita del relat, enamorar-me de la noia que el tocava.
    Enhorabona!

  • Goossens | 27-02-2014

    Música per escriure




  • un relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 24-02-2014

    que llegit un parell de cops més guanya en profunditat i en intensitat, obrint-se llums on no les veies abans. La resta ja t'ho vaig dir en el bloc. I et diria que si no tingués la vida que tinc, fora possible que jo fos aquest prota teu, a qui li calen empentes per tirar endavant projectes que duu dins del cap i en algun calaix perdut, de quan escrivia en wordperfect (el primer que va tenir corrector en català) el segle passat. Quins temps!
    Molt bon relat, senzill i emotiu, tot i que la resposta de la pianista potser no serà la que ell ha somiat...qui ho sap!

  • Un altre fruit de l'amor[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-02-2014 | Valoració: 10

    Sempre sorprenent Frèdia. I magníficament. Has descrit un altre fruit de l'amor, la força que dóna per a refer coses. Un llibre no aconseguit és refet amb el motor de l'amor i les notes de Satie. Un ambient molt ben descrit i una psicologia del protagonista molt propera. Total, un relat que fa rebrotar el sentiment més enllà de la música. Una abraçada.

    Aleix

  • Fantàstic![Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 18-02-2014 | Valoració: 10

    Un relat excel·lent, que t'atrapa de principi a fi. Per mi, crec que és aquesta la vertadera essència del microrelat i més del sentimentalisme, que ha de donar una certa catarsi amb el lector. I amb mi ha estat així. Espero de tot cor que sigui finalista.
    Edgar

  • Jo crec que la història...[Ofensiu]

    Jo crec que la història que puguis relatar, en moltes ocasions és el de menys. Les descripcions, els detalls, les paraules sempre escaients que hi trobes inviten a la lectura que suaument ens transporten fins el seu final.
    A la meva tendra edat —72 anys perquè no dir-ho!—, m’has fet mirar el diccionari, la meva ignorància supina no coneixia la paraula del títol, encara que ja intuïa que no era cap paraulota.
    —Joan—

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: