Detall intervenció

REPTE CXXI (121): Primer plaer

Intervenció de: doctoravalls | 08-05-2006

La ferida de l'Oubanga ja estava totalment cicatritzada des de feia una setmana, però el protocol acordat especificava no destapar-la fins avui, per evitar qualsevol risc per remot que fos. Per mi, ja li donaria l'alta, però per motius administratius encara passaria una nit més a l'hospital.

Quina tensió que havia suportat! Una operació de deu hores que s'havia anat coent durant dos anys, amb els ulls al microscopi i les mans als comandaments del microrobot, uns engranatges, cables i politges miniaturitzades, movien els instruments mil·limètrics que eren els que operaven físicament.
Sort del magnífic equip perfectament ensinistrat amb dotzenes de simulacions que m'havia ajudat. La neuròloga, havia fet una feina magnífica, identificant a l'electroencefalograma l'activació d'una part molt concreta del hipotàlem quan jo estimulava determinats nervis.
El protocol esmentava un mínim de quatre, però vaig trobar catorze nervis seccionats amb la funció requerida. Els vaig reconstruir tots.
Dermatòleg, cirurgià plàstic i anestesista van acabar un treball magnífic quan vaig enllestir totalment esgotada. L'assistent em va mostrar dues papereres plenes de les tovalloletes amb les que m'havia eixugat els regalims de suor que em queien del front, tot i la temperatura relativament baixa.

Ara, sobtadament la tensió havia tornat, tot l'equip ens hi jugàvem molt amb aquest cas. Quan suaument vaig tocar la zona operada, l'Oubanga va fer un gest de dolor, molt curt.
-Què fa mal?
-No, doctora No.
-Bé, ja està totalment correcte, ja no cal que preguis cap precaució especial més enllà de la higiene habitual. Demà, a casa!

Era mitjanit, i al meu despatx acabava de redactar l'informe, quan va sonar l'alarma, al monitor vaig veure que a l'habitació de l'Oubanga hi havia l'alerta "pacient xisclant", vaig córrer més que la infermera de guàrdia que en aquell moment estava atenent un altre cas.

No vaig arribar al llit de l'Oubanga, em vaig aturar abans, barrant el pas a la infermera que em seguia. Era evident: la operació havia estat un èxit, i l'adolescent que jeia al llit, acabava de descobrir en primera persona perquè servia allò que de petita li havien seccionat al seu país.

Respostes

i s'accepten...
angie | 06/05/2006 a les 10:56

[Respondre]

poemes, assajos, prosa, ...

i NOMÉS UN RELAT per reptaire!

RE: REPTE CXXI (121) Retrat
Basileia | 06/05/2006 a les 17:11

[Respondre]

Com un animal ensinistrat m'estava quieta, quasi be sense respirar.

Era tot un ritual, cadascú en el seu paper formant part d'una escena que ben be podria ser de pel·lícula, però era real, massa real.

Rere la tela, ell, amagava aquell somriure que tant m'excitava, i que estava segura que era provocat per algun racó del meu cos. El que no m'amagava era la mirada, intensa, coent, pròxima, ...directe als meus ulls.

Seguia pintant, semblava que res no podia distreure'l. La politja que subjectava els pinzells anava amunt i avall, al ritme de les seves mans que perfilaven la meva figura nua, damunt aquell espai en blanc.

No li veia el cos. Però aconseguia endevinar-li en tot moment la postura i estava convençuda que no restava indiferent.

Durant llargs segons la seva mirada ve recorre punt per punt cada centímetre de la meva pell, i jo la notava com si fossin les seves mans que ho fessin. Tota jo em vaig contraure, em notava humida. Al llarg del cos la suor em regalimava, els mugrons se'm tensaven, i la boca em demanava esbufegar.

Per uns instants, aquell enyorat pintor va fer l'amor amb la mirada a la seva musa

RE: REPTE CXXI Petit plaer
Baiba Liepa | 06/05/2006 a les 18:46

[Respondre]

Un petit plaer

Em fico al llit :
llençols freds i tibants,
i el suau encontre
amb la tebior del cos

És el que més m' agrada

Del llit estant, estiro
la corda imaginària
que,
des del subconscient,
arria la galleda dels meus somnis

Miro,
amb els ulls ben tancats,
el contingut vessant d' històries.
Un regalim gelat
em recorre la panxa

Com un infant
que decideix quina
és l' única joguina
que pot portar-se al llit

Trio,
un pensament coent
que modificaré
entre els llençols de marbre.

Baiba Liepa

RE: REPTE CXXI un comentari per angie
Baiba Liepa | 06/05/2006 a les 18:49

[Respondre]

No he escrit mai ni un sol poema, i és possible que això no ho sigui. M' ha sorti així. Esperaré amb impaciència la teva opinio.
Gràcies

RE: REPTE CXXI (121)Petit plaer 2 aquest és el bo i substiueix a l' anterior
Baiba Liepa | 06/05/2006 a les 19:12

[Respondre]

Petit plaer

Em fico al llit :
llençols freds i tibants,
i el suau encontre
amb la tebior del cos

És el que més m' agrada

Del llit estant, estiro
la corda imaginària,
i des del subconscient,
la politja gastada
arria la galleda dels meus somnis

Miro,
amb els ulls ben tancats,
el contingut vessant d' històries:
teves, meves, d'altres,
que pugnen per sortir

Un regalim gelat
em recorre la panxa
ensinistrat,
el cos lentament és relaxa...

Com un infant
que decideix quina
és l' única joguina
que pot portar-se al llit,

Trio,
Un pensament coent
que modificaré al meu gust,
entre els llençols de marbre.

Baiba Liepa

Llibertat
Sol_ixent | 07/05/2006 a les 16:51

[Respondre]

Qui té el secret d'aturar el món?
Qui pot evitar que cada moment es torni un tresor? (Sau)
_________________________

Ho tinc present com si fos ahir, tot i que d'això ja en fa més d'un quart de segle. Jo no devia tenir més de set o vull anys, d'això n'estic segura.

Just acabant de dinar, empassant-me com podia la sopa coent que la mare preparava cada diumenge, enganyava als pares amb qualsevol simple pretext, i me n'hi anava. Només tancar la porta de fora, el bell paisatge s'estenia a l'horitzó. Abans d'enfilar cap amunt, però, deia adéu al gos, i ell, ben ensinistrat, m'estenia la poteta.

Llavors, enfilava el caminet de pedra i de sorra, que a pas ràpid feia en cinc minuts. Un cop allà, m'encantava pujar a la pedra més alta, i veure el que encara era llavors una ciutat sense fum, sense cotxes ni sorolls.
Si sentia que s'acostava algú, m'amagava ràpid sota alguns arbusts, procurant de no ser descoberta, amb tota la delicadesa del món. Esperava a no sentir cap veu ni passes humanes, i tornava al meu indret preferit, la meva pedra. Un cop sola, sense que res ni ningú poguessin molestar-me, tornava a pujar-hi. Llavors, sentia un plaer enorme. Sense pares, sense ningú més que jo. Sola, lliure i enmig de la naturalesa.

Recordo especialment un dia, en què vaig descobrir, una mica amagat per la zona, un pou. En un acte d'innocència, vaig estirar de la corda subjectada a la politja, per veure si contenia aigua, però evidentment, en arribar a dalt, no en va caure ni un sol regalim . Desencantada, vaig tornar altra volta al meu racó.

Malauradament, fa uns anys que tot aquell bosc ha esdevingut blocs de pisos i apartaments, en els quals hi viuen gent vinguda de la ciutat. Fins poc abans de que s'especulés sobre el terreny, continuava anant-hi... i, no saps com enyoro aquell plaer tant enorme de sentir-me lliure, de no haver de dependre de res ni ningú més, de ser jo mateixa.

RE: Llibertat (Petits canvis)
Sol_ixent | 08/05/2006 a les 15:08

[Respondre]

Qui té el secret d'aturar el món?
Qui pot evitar que cada moment es torni un tresor? (Sau)
_________________________

Ho tinc present com si fos ahir, tot i que d'això ja en fa més d'un quart de segle. Jo no devia tenir més de set o vull anys.

Just acabant de dinar, empassant-me com podia la sopa coent que la mare preparava cada diumenge, enganyava als pares amb qualsevol simple pretext, i me n'hi anava. Només tancar la porta de fora, el bell paisatge s'estenia a l'horitzó. Abans d'enfilar cap amunt, però, deia adéu al gos, i ell, ben ensinistrat, m'estenia la poteta.

Llavors, enfilava el caminet de pedra i de sorra, que a pas ràpid feia en cinc minuts. Un cop allà, m'encantava pujar a la pedra més alta, i veure el que encara era llavors una ciutat sense fum, sense cotxes ni sorolls.
Si sentia que s'acostava algú, m'amagava ràpid sota alguns arbusts, procurant de no ser descoberta. Esperava a no sentir cap veu ni passes humanes, i tornava al meu indret preferit, la meva pedra. Un cop sola, sense que res ni ningú poguessin molestar-me, tornava a pujar-hi. Llavors, sentia un plaer enorme. Sense pares, sense ningú més que jo. Sola, lliure i enmig de la naturalesa.

Recordo especialment un dia, en què vaig descobrir, una mica amagat per la zona, un pou. En un acte d'innocència, vaig estirar de la corda subjectada a la politja, per veure si contenia aigua, però evidentment, en arribar a dalt, no en va caure ni un sol regalim. Desencantada, vaig tornar altra volta al meu racó.

Malauradament, fa uns anys que tot aquell bosc ha esdevingut blocs de pisos i apartaments, en els quals hi viuen gent vinguda de la ciutat. Fins poc abans de que s'especulés sobre el terreny, continuava anant-hi... i, no saps com enyoro aquell plaer tant enorme de sentir-me lliure, de no haver de dependre de res ni ningú més, de ser jo mateixa...

RE: RE: Llibertat (Petits canvis)- errada petita!
Sol_ixent | 08/05/2006 a les 15:11

[Respondre]

Qui té el secret d'aturar el món?
Qui pot evitar que cada moment es torni un tresor? (Sau)
_________________________

Ho tinc present com si fos ahir, tot i que d'això ja en fa més d'un quart de segle. Jo no devia tenir més de set o vuit anys.

Just acabant de dinar, empassant-me com podia la sopa coent que la mare preparava cada diumenge, enganyava als pares amb qualsevol simple pretext, i me n'hi anava. Només tancar la porta de fora, el bell paisatge s'estenia a l'horitzó. Abans d'enfilar cap amunt, però, deia adéu al gos, i ell, ben ensinistrat, m'estenia la poteta.

Llavors, enfilava el caminet de pedra i de sorra, que a pas ràpid feia en cinc minuts. Un cop allà, m'encantava pujar a la pedra més alta, i veure el que encara era llavors una ciutat sense fum, sense cotxes ni sorolls.
Si sentia que s'acostava algú, m'amagava ràpid sota alguns arbusts, procurant de no ser descoberta. Esperava a no sentir cap veu ni passes humanes, i tornava al meu indret preferit, la meva pedra. Un cop sola, sense que res ni ningú poguessin molestar-me, tornava a pujar-hi. Llavors, sentia un plaer enorme. Sense pares, sense ningú més que jo. Sola, lliure i enmig de la naturalesa.

Recordo especialment un dia, en què vaig descobrir, una mica amagat per la zona, un pou. En un acte d'innocència, vaig estirar de la corda subjectada a la politja, per veure si contenia aigua, però evidentment, en arribar a dalt, no en va caure ni un sol regalim. Desencantada, vaig tornar altra volta al meu racó.

Malauradament, fa uns anys que tot aquell bosc ha esdevingut blocs de pisos i apartaments, en els quals hi viuen gent vinguda de la ciutat. Fins poc abans de que s'especulés sobre el terreny, continuava anant-hi... i, no saps com enyoro aquell plaer tant enorme de sentir-me lliure, de no haver de dependre de res ni ningú més, de ser jo mateixa...

Un trosset de paradís
perisci | 07/05/2006 a les 18:43

[Respondre]

T'he trobat en un bar on he vingut expressament a cercar-te. Com sempre, estàs xarrupant una cervesa. Abans d'aquesta n'hi ha hagut més, i després, abans no acabis la nit i marxis cap a casa, n'hi haurà una rècua imparable, amb els regalims d'escuma que xopen la taula.
Fas olor de cervesa tota tu, una olor dolcenca i esbravada, que jo respiro perquè m'entri endins l'hàlit que t'empara.
Jo només et parlo i observo la dona que ets, amb un escot de carn suau i lluminosa on s'insinua el començament dels pits palpitants, amb una malucs com les vores d'un cor que es tanca en el triangle punxegut del sexe. La teva figura sempre és coent, i estira de mi desitjos, dolçor i tendresa tal com una politja rodola enèrgica quan es treu aigua d'un pou.
La teva edat no la conec, però sé que ets jove, que en algun lloc t'has perdut, que ets fàcil amb els homes. Però tot tant me fa si em deixes reposar al teu costat la meva vida cansada.
Del lloc on t'has perdut, en parlen els teus ulls tristos, que voldria tornar lluents. Però si no deixes l'alcohol, ni el meu amor ni el de ningú altre mai no podrà servir-te. Ets molt jove i ets a temps de tot. Jo et dec portar uns deu anys i, per experiència, ho sé. Només et cal enfrontar-t'hi.
Tanmateix, en aquesta taula de bar, il·luminat per una llum daurada, des d'on se divisa el petit escenari on de vegades uns músics n'ensinistren uns altres, restant al teu costat hi ha un trosset de paradís. I resto ben a prop de la teva persona suau, seductora, sensible fins a l'esborronament.
Quan ja te'n vas, surto amb tu al carrer, i la nit lluu diàfana i setinada. No em crec encara el plaer de caminar al teu costat, i invento per a la teva vida solucions i sortides que el teu cap nega dolçament, com per no fer-me mal. I cada dia, malgrat l'abisme que sotja la meva mirada encisada, és més gran el plaer de buscar-te.

RE: Un trosset de paradís: on hi diu "rècua" hi ha de dir "rècula" (no+)
perisci | 07/05/2006 a les 18:47

[Respondre]

REPTE CXXI (121): Primer plaer
doctoravalls | 08/05/2006 a les 19:16

[Respondre]

La ferida de l'Oubanga ja estava totalment cicatritzada des de feia una setmana, però el protocol acordat especificava no destapar-la fins avui, per evitar qualsevol risc per remot que fos. Per mi, ja li donaria l'alta, però per motius administratius encara passaria una nit més a l'hospital.

Quina tensió que havia suportat! Una operació de deu hores que s'havia anat coent durant dos anys, amb els ulls al microscopi i les mans als comandaments del microrobot, uns engranatges, cables i politges miniaturitzades, movien els instruments mil·limètrics que eren els que operaven físicament.
Sort del magnífic equip perfectament ensinistrat amb dotzenes de simulacions que m'havia ajudat. La neuròloga, havia fet una feina magnífica, identificant a l'electroencefalograma l'activació d'una part molt concreta del hipotàlem quan jo estimulava determinats nervis.
El protocol esmentava un mínim de quatre, però vaig trobar catorze nervis seccionats amb la funció requerida. Els vaig reconstruir tots.
Dermatòleg, cirurgià plàstic i anestesista van acabar un treball magnífic quan vaig enllestir totalment esgotada. L'assistent em va mostrar dues papereres plenes de les tovalloletes amb les que m'havia eixugat els regalims de suor que em queien del front, tot i la temperatura relativament baixa.

Ara, sobtadament la tensió havia tornat, tot l'equip ens hi jugàvem molt amb aquest cas. Quan suaument vaig tocar la zona operada, l'Oubanga va fer un gest de dolor, molt curt.
-Què fa mal?
-No, doctora No.
-Bé, ja està totalment correcte, ja no cal que preguis cap precaució especial més enllà de la higiene habitual. Demà, a casa!

Era mitjanit, i al meu despatx acabava de redactar l'informe, quan va sonar l'alarma, al monitor vaig veure que a l'habitació de l'Oubanga hi havia l'alerta "pacient xisclant", vaig córrer més que la infermera de guàrdia que en aquell moment estava atenent un altre cas.

No vaig arribar al llit de l'Oubanga, em vaig aturar abans, barrant el pas a la infermera que em seguia. Era evident: la operació havia estat un èxit, i l'adolescent que jeia al llit, acabava de descobrir en primera persona perquè servia allò que de petita li havien seccionat al seu país.

És que un no pot tenir els seus propis plaers?
Carme Cabús | 08/05/2006 a les 19:22

[Respondre]

-Ets un obès, un garrinàs, un matalàs! Per caminar t'hauran d'aixecar les cames amb una politja! No et vull tornar a veure mai més!
Aquestes van ser les darreres paraules de la Caterina abans d'aquell cop de porta eixordador.
Potser sí que m'havia engreixat una mica en els tres anys del nostre prometatge, però tampoc era per prendre-s'ho amb aquesta violència. Total, perquè la vaig sortir a rebre amb una ensaïmada de nata i la pols de sucre m'havia empastifat la cara.
La veritat és que, després d'acabar-me el berenar, em vaig quedar fotut. En el meu ordre de prioritats en primer lloc hi havia, naturalment, el plaer de menjar. I en segon lloc, està clar, la Caterina. Però, dimoni!, aquesta noia deia paraules coents. On s'és vist això de matalàs? Preferia quan em deia que m'acabaria ensinistrant.
Vaig eixugar-me les galtes i vaig agafar el telèfon. Ella va contestar, ràpida.
-Què, ja t'has acabat l'ensaïmada? -digué furiosa.
-Però, reineta...
-Ni reineta ni res! Primer mira't al mirall, i quan t'hagis aprimat trenta quilos, aleshores tornes a trucar!
I voleu creure que després va penjar? N'hi ha per llogar-hi cadires! Vaig anar a donar-me un cop d'ull al mirall i, sí, m'hi veia rodanxó. Però no era pas motiu, aquest, per deixar un prometatge.
Així que vaig sortir per anar a casa seva a convèncer-la, fent primer marrada per la cuina per omplir el buit que sentia.
Abans de tombar la cantonada del seu carrer, ja vaig notar l'olor deliciosa del forner, que fa els pastissets més bons de tot Barcelona. Només per donar-me ànims, vaig entrar a comprar-me'n un de mel.
En arribar a casa de la Caterina, gairebé vam topar: sortia del portal amb una amiga i, quan em va veure, em va etzibar:
-Ui! Què hi fa per aquí una foca goluda?
Total perquè tenia alguns regalims de mel pels dits i la barbeta. I voleu creure que em va deixar de veritat? És que un no pot tenir els seus propis plaers? Encara ara no puc comprendre què li he fet per tractar-me amb aquesta insensibilitat.

Quatre sil·làbes que contenen: gust, olor, pell i vista
c | 08/05/2006 a les 20:12

[Respondre]

Quaranta-cinc anys de vida i encara no havia tastat amb tota la força, descobrint tots els seus secrets i passions aquell plaer. A la gent de la meva edat segur que els hi preguntes i et dirien que ja han aprofitat al màxim els plaers que es podrien permetre. I també els preguntes què és i la majoria et contestaran el sexe.

Els seus petons, les seves mans pujant amb suavitat l'esquena nua fins arribar avall, els seus xiuxiuejos, els regalims de la seva suor confonent-se amb la nostra...

Sí, la gent et respondria que això és el màxim punt de plaer. I jo mateixa també ho hagués dit. Però conec un altre plaer més gran, més satisfactori, únic, irresistible...

Surto de l'habitació, deixant enrere el llit de matrimoni i m'arribo a la cuina. Agafo el comandament a distància i engego la televisió. És dissabte a la tarda i jo ja he fet la dormida, mentre ell encara està roncant. La mainada és a fora, a la pista jugant a basquetbol.

M'encanto una bona estona mirant el reportatge que fan al canal trenta-tres, mentre em col·loco còmodament a la cadira, de qualsevol manera. Aviat em tornarà la son, com sempre i segur que somnio amb lleons que intenten ensinistrar i politges dels pous gairebé miraculosos del desert. No sé com s'ho fan, però malgrat que em fan adormir-me la veu del senyor del reportatge m'omple les orelles i aconsegueix ser un senyal nerviós més fort que el desig de dormir.

Al final m'aixeco i em dirigeixo a la nevera, encara atordida pels rugits dels lleons. Durant un moment m'aturo i medito. Em decideixo i faig una cosa que fa temps i temps que no faig, un pecat gairebé innombrable per tots...

L'olor aviat omple la casa i jo no faig res més que observar aquella massa fosca. Omplo la tassa més grossa i la pell se m'eriça mentre l'acosto als llavis, on flueix... Està coent, però igualment de bo.

Quatre síl·labes que contenen: gust, olor, pell i vista.

XO - CO - LA -TA

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

REPTE CXXI (121): Primer plaer

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats