Un dia, molts dies: el dia que van néixer les bessones d’en Josep, el petit de casa (dia 5 de 10)

En Carles m'acabava de deixar a l’estació del tren de Girona per anar a Barcelona, perquè havia d’anar a una presentació d’un llibre d’un company de la universitat. Darrerament, no tenia gaire feina i em dedicava a assistir a tota mena d’esdeveniments culturals de Barcelona i Girona, alguna vegada també a París i Tolosa on tenia alguns companys de la Uni. En Carles sempre que podia m'acompanyava, però la feina l’absorbia. Jo ja era una dona d’una trentena d’anys i en Carles un home de cinquanta-cinc. Vivíem junts en secret. Vaig llogar un petit estudi a Girona per dissimular, tot i que m'anava prou bé per treballar, era un lloc molt tranquil on podia tenir la concentració necessària per traduir els textos de llibres en castellà al català.
Els meus pares no entenien per què no coneixien cap amic íntim. Però van arribar a la conclusió que era molt discreta i que si algun dia hi hagués alguna relació seriosa de segur els el presentaria.
Així que, vaig arribar a Barcelona, vaig trucar al Carles per dir-li que havia arribat bé i em va anunciar que les bessones d’en Josep ja havien nascut, que l’havia avisat el pare; com sempre feia amb les notícies familiars. Vaig comentar-li que en tot cas ja aniria a fer-los la visita l'endemà.
—Llàstima que no puguem anar-hi junts —vaig insinuar.
—Ho sé, amor, et comprenc, no podem fotre aquesta punyalada al teu pare.
Era un dia d’aquests on només et ve de gust està al sofà amb la flassada i les amanyagades de qui t’estimes, feia molt fred, sumat amb la pluja i el vent de llevant. Vaig agafar el tren de les nou i quinze en comptes del de les deu trenta. Tenia ganes de conèixer les meves noves nebodes.
Ja a Girona mentre estava al semàfor esperant i a la vegada mirant una botiga de roba exclusiva de dona que hi havia just a la cantonada, en el moment que vaig mirar cap al senyal lluminós vermell de vianant del semàfor d’enfront vaig veure el Carles amb una dona d’una cinquantena, amb un abric de mantellina de color beix, sabates de taló amb cordons i unes mitges enreixades, molt elegant, mentrestant anaven passant cotxes amunt i avall i en Carles no veia que jo els estava escanejant. De sobte, la meva ment va rumiar com gosava fer-me el salt davant de la clínica on havia d’anar. El cor em bategava, el cap se'm tensava per moments, no sabia si havia d’anar a interrompre’ls o simplement deixar passar. El semàfor de vianants va posar-se verd i en dècimes de segons vaig decidir tirar pel dret.
—Com anem? Ens coneixem? —retent-li la mirada.
—Ah! Hola, Maria! —li va fer un petó a la galta.
—Et presento la Raquel, és una amiga. Feia molt de temps que no ens trobàvem. I mira ara anava a veure el teu pare, que està a la clínica i ens hem creuat.
—Ah, d’acord.
—Si de cas, digues al teu pare que d’aquí una estona pujo.
Vaig sentir com m’escampaven en un tres i no res. “Apa noia, ves amb el teu papa que aquí hem de parlar d’assumptes que no t’incumbeixen”.
En Carles i la Raquel van anar a prendre un cafè en el Saratoga i van posar-se al dia. La Raquel estava molt amoïnada perquè en Joan, pare, no acabava de consolidar la relació que tenien. La Raquel desitjava que la seva relació fos pública, justament el meu mateix anhel, però en Joan tenia por de les reaccions dels fills i de la seva exdona. En Carles no sabia què respondre, al cap i a la fi, ell estava en la mateixa situació, pitjor, ja que no era un amor ben vist pel que seria el seu sogre, podria prendre-s’ho com una traïció a l’amistat. Ell no estava disposat a perdre un amic com en Joan.
Vaig entrar a l’habitació on hi havia el Josep amb els dos Joans de la família. Tots estaven contents en veure aquelles ninetes tan molsudes i precioses. Tot havia anat com una seda. Vaig felicitar la cunyada, la Glòria i li vaig regalar una capsa de xocolates que havia comprat a Can Fargues de Barcelona.
—Té, Glòria, t’aniran bé per la depressió postpart, que ben segur serà doble.
I les dues vam riure.
—Ja saps, Maria, que el que em caldrà és que el teu germà m’ajudi molt. Però hi confio molt, des que han nascut, no he hagut de fer res.
Mentre xerràvem de coses banals va aparèixer a la porta en Carles, una mica trasbalsat.
—Hola, Carles, com prova noi?
—Bé, Joan. Ja ets un avi de família nombrosa. Ja en tens cinc! Enhorabona, amic meu.
—Sí, ara només em queda que la Maria em faci avi…
—Ni ho pensis, pare. El meu instint maternal està ben adormit.
No estava adormit, estava reprimit. Seria difícil que algun dia pogués ser mare amb una parella com en Carles. Ni ens ho havíem plantejat. Per què? Si ell mai faria res que trenqués l’amistat que tenia amb el pare.