COM UN RELLOTGE SENSE AGULLES

... ens ha portat per camins desconeguts a l'hora de crear literatura i els que ja som una mica vells crec què no podem deixar l'enyor de gaudir l'escriure amb pluma estilografica.Tants anys d'utilitzar-la que ara quan voldries escriure a mà, la tecnología pot més.

Agraït pel seu comentari.
Salut i una abraçada.

Estimada Cesca. En llegir el comentari al forum, t'he conegut perquè et vaig veure el dissabte a la celebració. Malauradament, no recordava haver llegits relats teus en la quantitat de relataires que pengem textes aquí. Un error que rectificaré, perquè aquesta història que barreja apagament tecnològic i la pèrdua de memòria dels grans (a mi també em comença a fallar) m'ha tocat ben endins. La meva mare va patir demència i només recordava la guerra civil i els bombardejos, la qual cosa era terrible de viure. M'ha agradat moltíssim el teu relat i també trobo que té un títol encertadíssim.
Gràcies per comentar el meu ratolí del formatge,sentit del qual has entès perfectament. Va estar inspirat durant un fort atac de ciàtica i no m'agrada massa. El canviaréuna mica :-D.
Et segueixo llegint, companya.
Felicitats pel premi.

M'esgarrifa pensar que un dia no recordi on vaig desar el bolígraf...
La degradació de la ment és un mal que tard o d'hora ens arriba. El teu relat és dur i alhora tendre. Enm fa recordar al pare i a l'avi que al cel siguin. I ho fas amb un bon domini de l'escriptura creativa, de l'escriptura per a llegir-la deanera plaent! Enhorabona.

A mi també em passa. Tan acostumada als teclats, quan de vegades em venen idees per un relat i no tinc l'ordinador a ma, les escric en paperets, vull anar tan de pressa que després no hi ha Déu que ho entengui. La velocitat que permet un teclat, no la dona un boli Bic. I sí, on queden totes aquelles llibretes infantils de cal·ligrafia, plenes de frases repetides una i altra vegada, les del principi més ben fetes, les del final deformades pel cansament i l'avorriment... És clar que això de fer ganxet no ha canviat, ni canviarà...

En aquest microrelat reflecteixes molt bé el pas el temps, utilitzant una tècnica complicada, com és el flux de consciència per tal de caracteritzar el protagonista i donar la vida necessària al conte. A partir d'una apagada fortuïta de llum es desencadena tota la trama. I al final la dona ens ensenya com passar el temps sense tanta angoixa.

Molt bon relat, com sempre, Cesca. Ben escrit i amb un vocabulari molt ben triat. Enhorabona.

PD: jo també trobaré a faltar aquestes trobades creatives. Però bé, en un lloc o un altre continuaran. Gràcies per l'amable comentari a Punt final.

Això és el que desprèn el teu relat, amb una magnífica caracterització dels personatges, als que amb unes poques pinzellades aconsegueixes donar molta profunditat. M'ha agradat molt l'homenatge als nostres sacrificats mestres de la infància, així com l'analogia que estableixes entre el concepte de temps i el rellotge sense agulles. És ben líric, tot plegat; és un relat preciós, Cesca. Enhorabona!

Una abraçada!

Cesca! Enhorabona per aquest relat tant preciós, que acaba amb tendresa i serenor amb aquestes agulles que fan ganxet i que marquen el ritme d'una vida reposada que va fent, un pas després de l'altre.

També en destaco aquest fragment del teu relat que m'ha agradat molt: "el pobre s’hi deixava l’ànima perquè un grapat de galifardeus aprenguéssim a llegir i escriure, verge santa, quins tanoques estàvem fets, i ho va aconseguir el bon home, i ben content que estava, no podia imaginar, el pobre, que el temps acabaria desmanegant tot el que vam aprendre, perquè si escriure costa... llegir és un drama, quan t’apropes una pàgina, les lletres, que més petites no poden ser, es fonen en una nebulosa incomprensible, agafa la lupa, pare, sí home, la lupa!, no sé ni on para, l'estri electrònic ple de llibres del nen va bastant bé, sí, però un moment o altre s’haurà d’endollar... Ara no sé què volia escriure..."

S'ha reculat en escriptura, malgrat diuen que escriure en paper és molt bo!, avui en dia tots ens ajudem de les noves tecnologies que sembla que transcriuen més ràpid tot el que ens passa pel cap. Però potser volem anar massa ràpid, oi? I també m'ha agradat aquesta decrepitud d'ell, que va perdent facultats i cada vegada té més entrebancs per llegir, malgrat hi tingui interès. Un gran debat també perquè sembla que els indicadors diuen que hi ha menys lectors actualment.

En fi, que un relat preciós i enhorabona!!! A seguir escrivint com sempre fas, Cesca Ens anem llegint.

El rellotge sense agulles m'ha fet pensar en l'home sense memòria, un home que és conscient de la pèrdua de facultats pel pas del temps. La millor opció és la que pren la dona, encarar-ho tot amb serenor. Bon relat! Sort!

M'ha agradat tot. Un caire agredolç en tot el relat i un final, amb la dona fent ganxet aprofitant la llum del capvespre , que m'ha fet sentir esperança i pau. Gràcies.
Amb total cordialitat

M'ha agradat l'ús que fas de les comes durant tot el relat, les manegues amb energia, l'acció passa d'una a l'altra sense aturador, trobo que imprimeixes una agilitat al text que fa espavilar el lector. Enhorabona!

i un després. Un passat i un present. Res és el que era, ni res del futur serà el que ara és present. Els avenços i els canvis són de vertígen. L'adaptació es un fet, que no ens queda més remei que acceptar, malgrat la pèrdua inevitable d'uns valors básics, per viure i conviure, en una societat més pausada i amb menys estrès físic i psicològic.
Molt bon relat Cesca.
Rosa.

com ens hem acostumat a les noves tecnologies. Qui ho hauria fa una dècada que en tindríem tanta dependència.
Un relat molt modern i amb un deix de nostàlgia en constatar que un dia o altre tot pot petar. Són molt bones les "desventures" de l'Antoniu. No has pensat a dedicar-li una sèrie? Sort.

Relat rebut correctament. Entra a concurs.

Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com

Gràcies per participar.


Comissió XIV Concurs ARC de microrelats