Analfabeta

"Aquest (doncs) no haurà sigut un llibre" (J. Derrida, "La disseminació").

Les vaig conèixer a setze anys i des del primer moment les vaig dominar; de seguida vaig aprendre a manejar-les. Fou a finals dels noranta i llavors ja semblaven anacròniques, llunyanes en el temps i fora dels cànons de la societat actual, però per a mi no tenien cap misteri mentre que per a la resta d'alumnes suposaven un maldecap afegit. El meu esport favorit durant l'hora d'esmorzar al pati de l'institut consistia a punxar-los i els deia en to burleta, Ni que fossin trencats, xicots!

Després van ser el bastió de la meva carrera professional, sobre el qual vaig construir la meva independència econòmica, la meva vida adulta. Sense elles, en aquell moment no sé què hagués sigut de mi, perquè tota la meva habilitat era en el fons la major de les meves limitacions; sempre he sigut plenament conscient que no serveixo per a res més. Dubto prou tenir capacitat per a desenvolupar-me en cap altre àmbit, ben al contrari que els meus companys de l'adolescència, que feien bé en fugir d'elles. A mi, que tan ufana pregonava la meva facilitat per entendre-les, van acabar condemnant-me a no saber fer altra cosa.

Ara fa quatre anys que el maleït virus ho va espatllar tot; ja no les puc reconèixer, les veig al davant meu, però no sé desxifrar-les, han esdevingut en tot un enigma, en un intricat jeroglífic. Bo, em passa només amb dues d'elles; de la resta sí que me'n recordo. Són seqüeles de la covid, diu el metge especialista, seqüeles neurològiques que arrossegaré per sempre i que m'han afectat a la cognició, que m'han incapacitat per a dur a terme no sols algunes de les tasques més simples, sinó també amb la que m'hi guanyo el pa, i és que ja no puc dedicar-m'hi més, a traduir; els meus estudis en Filologia Clàssica han sigut en va, i tot per eixes dues endimoniades grafies que el meu cervell en la seva babèlica confusió no processa com cal i que em resulten impossibles de llegir als texts: l'alfa i la beta.