Detall intervenció

RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi

Intervenció de: marialluïsa | 12-12-2021


VEREDICTE

Resulta evident que tots portem dins un assassí en potència, l'instint de supervivència.
La idea va sortir recordant un capítol en concret de "Alfred Hitchcock presenta" titulat "cordero para la cena". Segons m'han comunicat basat en un relat d'en Roald Dahl. Una petita obra d'art.

Homicidis per a tots els gustos:
maltractaments, suïcides, premeditats, psicodèlics, oportuns, bíblics. Quin vessament de sang!

Per la manera d'introduir els mots obligats i les metàfores prou ocurrents ( la mort dels grills de les patates i les capes de vida de la ceba) li passo el torn a Kefas per
"l'home que volia matar la mort".
Llarga vida!


Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi
    marialluïsa | 30/11/2021 a les 13:29

    Segona condició: Extensió de 100 a 300 paraules. Un lapsus.
  • Girar la truita
    Galzeran (homefosc) | 30/11/2021 a les 19:58
    Ell sempre em gira la truita, en té molta traça, i un canell que fa un gir molt ben ensinistrat, les meves galtes prou que ho han tastat més d’un cop.
    Ell és al·lèrgic a la ceba, i em té prohibit afegir-ne a la típica truita de patata.
    Jo li havia prohibit que em tornes mai a tocar la cara, i no em va fer cas. Mai no l’hi he posat ceba a la truita, podria matar-lo amb tan sols una ceba de les de Figueres. És un secret entre nosaltres, ni la seva mare en sap res de la seva al·lèrgia.
    Aquest vespre en el súper he trobat la solució als meus mals, un producte nou que sols els qui ens agrada la truita com deu mana notarem, i a qui no agrada no ho noten. Això diu l’eslògan, però jo he llegit una altra cosa. M’agraden les segones lectures.
    He posat tot el pot a la truita que ara ell està girant, amb la seva típica destresa.
    Friso perquè en mengi un bon tros.
    No puc esperar a emprovar-me el nou vestit negre que m’he comprat.

  • Yénnifer (o Víctimes)
    deòmises | 01/12/2021 a les 17:51
    «...però, si tinc que ser sincera, estava fins a la patata que vingués amb una ceba després de currar i que m'estomaqués com si no hi hagués un demà. Encara que soni estrany, quan buidava el bar de cerveses, se li creixien les ganes de fer-me mal. No tenia memòria que era la mare dels seus fills ni qui li rentava els calçotets cagats ni li cuinava la gasòfia que em portava. Semblava que havia regirat qualsevol contàiner, perquè sempre mirava tant les ofertes que em feia fàstic toquinejar tot allò de dins d'aquelles bosses llardoses. Sé que no tenia que perdre els nervis però imagina't què és aguantar un cabró com el meu marit i no poder-li dir quatre fresques. El vaig apunyalar amb el ganivet del pa, sense netejar ni res. Amb restes de fuet o de xoriço, no ho sé ara, com que és el més afilat de casa el fem servir per a tot. Si no ho hagués fet, demanaria quina fulla tinc que firmar perquè el mati un d'aquests assassins per encàrrec. No tinc remordiments del que vaig fer, i ho tornaria a fer si em torna a venir mamat i amb aquests fums de goril·la de discoteca. Només em sap greu perquè els meus fills s'han quedat sense pare, que si no...»

    Atures la gravació i comences a teclejar en el document en blanc per a redactar la notícia:

    ES CANVIEN LES TORNES


    Ahir al vespre, Yénnifer F. H. va ser detinguda en el seu domicili, acusada d'haver mort el seu marit, Yeison T. Y. Els indicis de violència masclista semblen ser els motius que van dur la dona a cometre l'homicidi. Pel que fa a...



    d.
  • L'home que volia matar la mort
    kefas | 02/12/2021 a les 13:57
    L’home que volia matar la mort

    Ell, el presumpte assassí, assegut en una cadira, al davant d'una taula buida, astorat, contemplava el que acabava de fer. Ningú ni res es movia. El moviment era impossible perquè necessitava un temps que havia desaparegut. O potser no ben bé del tot. El detectiu conservava la inèrcia d'una engruna de pensament i va reunir la força suficient per preguntar al sospitós perquè ho havia fet. El presumpte assassí, abatut, només va moure els ulls en direcció a un paper que hi havia a terra, clavat amb un ganivet a una patata. El detectiu el va recollir. En una desigual lluita contra el temps que s'aturava, va aconseguir llegir-lo. "Fins ara pensava que matar la mort consistia en eternitzar la vida. Com ho fa la patata, quan per cada grill que plantes en surten deu. Quin greu error! Acabo de veure que la mort és la font de la persistència de la vida, tots els grills han de morir perquè puguin viure els següents. Ho he fet, he trencat la ceba de la vida i s’han acabat les capes, he tret la darrera i a partir d'ara tot transcorrerà en cap instant, la mort de la mort no té temps. Res pot succeir en un temps no mesurable perquè el naixement d'un instant requereix la mort del precedent. Si la mort és morta, cap instant pot morir"

    Per sort, la intuïció del detectiu no necessitava temps per convertir-se en la certesa que només la mort pot matar la mort. Era, doncs, un suïcidi. Irreversible. L'assassí, que no ho era, no ho va saber mai.
  • Anànim
    Tanganika | 04/12/2021 a les 21:40
    Tenia la ceba al cap que aquell paio amb nas de patata havia estat l'autor de l'anànim, segur. En tenir poques nocions d la llengua i dir-se de nom Annas, hauria escrit 'anànim' amb ànim estúpid que el delatava. Rigué, en Cerdanyol. Rigué des del baix ventre amb un eructe final com un tro que, sorollós, li obrí un calaix mental amb una idea: carregar-se l'Annas. Quan el trobés, perquè havia de ser ell, sota la pomera de pomes imperfectes, lloc on calia deixar el mitjó amb els calerons per recuperar el gos de pedigree que li havia robat...qui l'hauria ajudat a redactar mots ben escrits? Per tant...els raptors serien dos...Els odiava. A ell ningú li prenia res. Ni l'ombra. Amb ràbia, armat amb verí en una ampolla, els aniquilaria.
    Es disfressà d'odalisca sensualíssima, que encaterinà, efectivament, al gos i als dos homes. Brindar per un final òptim per a tots no va semblar malament a ningú.
    Aquell vespre un veí de la zona notificava haver trobat quatre cadàvers sota un fruiter rar rere un mur baix mig colgat per enfiladisses. Però no els contà, no el prenguessin per boig o alternativet afectat pels esperits, que un ventet li xiulava a les orelles 's'ho mereixien, a mi ningú m'agafa res'.


    TGNK


  • Honor al cognom (fora de concurs)
    touchyourbottom | 04/12/2021 a les 22:16
    La Joana Mata era tan viva que evitava escriure aquell seu cognom que feia referència a una acció que un dels manaments prohibia. La seva germana, que se'l quedés, li lligava més, amb tanta 'a': Marta Mata. No obstant, era ella, la Joana, qui treia bones notes de mates i davant mates d'aromàtiques, estimulants, estudiava de valent. La Marta, en canvi, només estava per cantar 'Sal a la calle y regala una sonrisa porque el mundo precisa un poco más de amor', que la monja Apoteòsica els havia fet escoltar i aprendre d'una cassette, aparell modern que curosament protegia embolicat en una manta casta de to pela de patata. Fins que va esdevenir-se la tragèdia: la religiosa va caure i l'aparell a fer punyetes. Irada, inspeccionà i va trobar a terra ceba fregida, oliosa, lliscosa, sí, que l'havia feta estampar-se contra el netíssim paviment de trepig de cèlibes. Va descobrir que provenien de l'entrepà de la Joana. Ah, no, però la nena era més llesta que aquella verge de seixanta anys. Va dir-li que era cosa de la Marta, que es despistava estant als núvols de València i de Siracusa i que a ella no se l'acusa. Mentre la monja reia la gràcia, la Joana aprofità per posar tota la ceba que li quedava al pas de l'Apoteòsica, que acabà estabornida i passà a millor vida (en la qual seria una model boom escalfabraguetes) i la Marta acabà acusada de mongicidi perquè en no ser gens bona en números i haver deixat el seu entrepà mig oblidat, la seva estimada germana li havia pres aquella hortalissa caramelitzada i havia calculat la quantitat i el temps per a l'assassinat. Al final acceptà el seu cognom, amb un somrís no de regalar a la calle, sinó sinistre, sota l'astre de la vida que l'enfocava-il·luminava, mentre el regalava als inferns més prometedors de futura criminal.


    tyb
  • Omicidi (fora de concurs)
    Mena Guiga | 04/12/2021 a les 22:40
    Van reunir-se, com sempre, a trenc d'alba. En Yuri Das tocaria els timbals baixos amb pals poc tubulars i la Das Yúria cantaria i de fons, a més, es sentirien bols tibetons, que no premien massa les oïdes més queixoses.
    Hi assistí la mateixa gent tipus namasté abraça-arbres de sempre. Un total de vint-i-dues persones, nom mestre importantíssim que feia que haguessin de pagar un extra de vint-i-dos euros als 111 -un altre nombre esòteric- del total de les quatre sessions d'una hora de om-sanació.

    Ommmmm, el so arcaic, el so arquetípic, el so ignot, el so universal, el so unificador, el so catalitzador, el so connector, el so de la vida eterna.

    Ooooooommmm, tots a l'uníson.
    Ooooooommmm, ooooooommmm, ooooommm, oooooommmm, ooooommmm, ooooommmm, oooooommmm, ooooommmm, oooommm...

    Els sortia, sincerament, força ultratòmbic. I seguien. L'allargaven. L'arrossegaven. El gastaven. Se l'exigien. Oooommmx22, semblava el nom d'un club de...

    A prop, del cementiri estant, al costat d'un camp abandonat on encara sorgien a l'atzar quatre patates i cebes en terra adobada, una colla de zombies en va tenir prou. Anaren directes al centre Kilòmetre Om Equilibri Zoom i hi calaren foc. Socarraren els vint-i-dos més els dos curadors i la síl·laba de l'existència etèria infinita. Omicides.


    tyb (i jo he matat la lletra 'h') (i tanco així les tres intervencions).
    • RE: Omicidi (fora de concurs)
      Mena Guiga | 04/12/2021 a les 22:41
      ei, que has de signar Mena i no tyb.
      Disculpes, novament.
  • El mal veí
    Homo insciens | 05/12/2021 a les 20:47

    Vivia en un edifici antic. La porta principal d’entrada a l'edifici era estreta i feta de fusta, amb un aspecte deixat i desgastat pel pas dels anys.

    Es va passar totes les bosses de la compra a la mà esquerra i, amb l’altra, fent un esforç per mantenir la positura, va treure la clau de la butxaca i la va encaixar al pany. Un cop dins, amb les bosses repartides de nou de forma equitativa, enfilà, accidiós, escales amunt: els esglaons, estrets i empinats, es feien incòmodes i feixucs.

    En el tram que pujava fins al segon pis, coincidí amb el veí del tercer, que baixava. Li repugnava la pudor que feia; a ceba podrida, o ves a saber que. L’home era deixat i sorrut. Va passar pel seu costat, com sempre sense miraments, i va xocar amb la seva espatlla. No es va immutar. Ni un gest, ni una mirada, ni un disculpa’m. Res. En un acte reflex obrí la mà, i les bosses caigueren. Els ous i els iogurts s’estamparen a terra, i les patates, descontrolades, corrien escales avall. Irritat, corregué darrere les patates i arreplegà el merder que havia provocat.

    L’endemà, tornaren a coincidir, reproduint, gairebé, la mateixa escena. Però aquest cop, no portava res a les mans. En el moment en què va notar el cop a les seves espatlles, sense pensar-s’ho, es va girar i li va etzibar una empenta. L’home rodolà escales avall: com ho havien fet les patates. Quan va arribar al replanell —amb una cama cap aquí i l’altra cap allà— feia mala cara, però encara respirava. S’hi va apropar i, fent-li copets amb el peu, l’espentejà fins al següent tram d’escales. Després, amb un somriure sardònic, se n’anà cap a casa a fer-se el sopar.
  • L'incident
    JaumeBalcells | 08/12/2021 a les 09:42
    Els que heu llegit els primers números del Gènesi sabreu que jo em dedicava a l’agricultura i que el meu germà, l’Abel, era ramader. Mentre jo em deixava l’espinada crestallant per plantar cebes o cavant l’herba de les patates, ell contemplava el ramat tot tocant la flauta assegut a l’ombra d’algun garrofer. El que no explica el Gènesi és que un dia vaig enxampar la meva dona tocant-la ella, la flauta del meu parent, però no la de canya sinó l’altra. I això només van ser els preliminars, perquè a continuació van menjar la poma (sí, en aquell temps en deien menjar la poma). Així que tots entendreu que, mogut pel pes de les banyes, em vaig abraonar sobre l’Abel i quan el tenia a terra vaig agafar un roc amb les dues mans i li vaig colpejar el cap amb totes les meves forces fins que va rebentar. D’aquesta manera, no només vaig esdevenir el primer fratricida de la història sinó també i abans, el primer cornut. El fet —en això coincideixo amb el que conten les Escriptures— és que, de resultes, Déu em va desterrar. A mi ja em va estar bé perquè vaig poder deixar l’aixada i veure món, però una mena de maledicció m’acompanyava arreu on anàvem. Creieu-me quan us dic que no hi ha penitència més punyent que veure com el fill que la meva dona havia parit pocs mesos després de l’incident, s’assemblava cada dia més i en tot al meu germà Abel.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi
    Atlantis | 09/12/2021 a les 04:27
    Truita(fora de concurs)

    No li agradava la ceba. Tampoc li agradava el teatre, ni el cinema, ni la òpera. Sempre li deia que ho feia tot mal fet. Els vespres i els diumenges a la tarda es passava les hores davant la televisió veient futbol i altres esports. Ella mai podia gaudir d’una bona pel·lícula ni de cap serial que la distragués. Es mirava de forma descarada a les altres dones però a la nit li exigia la seva sessió de sexe que cada dia trobava més fastigós. En lloc de paraules afectuoses, sortien de la seva boca insults sibil·lins i sarcàstiques expressions per definir-la. Rondinava per a tot.
    Davant dels altres es mostrava amable, cordial i inclús tendre, però quan arribaven a casa tornava aquella nauseabunda convivència que l’anava destrossant.
    Des de feia uns dies es queixava d’una certa amargor en el menjar.
    Avui per sopar li faria truita de patates sense ceba, però amb les gotetes de cianur justes per anar-lo matant a poc a poc.
  • Temps
    Iona | 09/12/2021 a les 18:13
    Ell se sentia orgullós de com havia aconseguit perfeccionar l'art de matar. Potser ara espereu que us parli sobre el procés que seguia per escollir les seves víctimes, el grau de patiment que els hi regalava, com s'ho feia per passar desapercebut i no deixar cap rastre que el delatés o com aconseguia frenar l'impuls narcisista que aflorava dins seu després de cada homicidi.

    Però no us sorprengueu, si us explico que a ell no li agradava pas gens, això de la sang i fetge. El que realment havia aconseguit perfeccionar amb el temps, fou l'art de matar el temps.

    Iona
    • RE: Temps
      Iona | 11/12/2021 a les 15:59
      Doncs queda fora de concurs.
      Em vaig emapanar.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi
    marialluïsa | 10/12/2021 a les 21:26

    amb ceba i patata? o d'altres vegetals? ;)
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi
    marialluïsa | 10/12/2021 a les 21:27

    amb ceba i patata? o d'altres vegetals? ;)
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi
    marialluïsa | 12/12/2021 a les 11:18

    VEREDICTE

    Resulta evident que tots portem dins un assassí en potència, l'instint de supervivència.
    La idea va sortir recordant un capítol en concret de "Alfred Hitchcock presenta" titulat "cordero para la cena". Segons m'han comunicat basat en un relat d'en Roald Dahl. Una petita obra d'art.

    Homicidis per a tots els gustos:
    maltractaments, suïcides, premeditats, psicodèlics, oportuns, bíblics. Quin vessament de sang!

    Per la manera d'introduir els mots obligats i les metàfores prou ocurrents ( la mort dels grills de les patates i les capes de vida de la ceba) li passo el torn a Kefas per
    "l'home que volia matar la mort".
    Llarga vida!
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCXV -715 HOMICIDi
      Galzeran (homefosc) | 12/12/2021 a les 20:26
      El veredicte el solem posar en una nova entrada del fòrum, si sols el poses aquí, potser el kefas no s'assabentarà.

      De totes maneres, ja li he dit.

      Fer comentaris dels relats és cosa teva, però és un costum bonic.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: