La prova de confiança.

Enhorabona pel repte. Era molt bo! I felicitats per ser guanyador, xicon!
Salut i rebolica!

Jeien la mare - vella i canosa, al balancí, amb la manta al genolls- i el gos - també vell i ronyós, sobre les seves cames - agonitzants sota la llana, mirant-me de fit a fit.

_Per fi has posat seny?
_Si mare.

Ja no era el meu cor el que bategava, si no, la inèrcia dels cors encongits que se'm clavaven a l'esquena -esgarrapant-me- demanant-me per tornar a viure, doncs no és vida respirar cada dia l'ombra de la mort, i no era això el que volia pels meus fills.

Jeien la mare i el ca, els dos amb la mirada perduda, els dos ensopits pels anys, els dos amb prou feines respiraven, amb prou feines controlaven els seus moviments. Però la ma de la mare jugava àgil amb el contingut d'un cubell metàl·lic que tenia a terra a la dreta, enfonsava els dits expedits cubell endins i reeixien amb el misteriós fluït lliscant palmell avall. Com un sàssola vessant a ritme de semicorxeres que porten mal giny.

_On són els meus nets? Porta'ls i tindràs una altra oportunitat.
_No mare, només em tindràs a mi. Conforma't.

Jo era el clixé de l'insecte agonitzant que es remata d'una bufetada. La ràbia extingida dels herois vençuts. No podia seguir lluitant contra ella.

_Fes-me un petó fill meu, tot serà com abans.

En aixecar-me per fer-li el petó, la mirada em va caure pel seu braç que s'afonava com una ancora pesada dins d'aquell cubell platejat, tots els meus sentits es van paralitzar amb el crepitar de les cuirasses de quitina dels cucs que se la menjaven, l'escorxaven amb aquell frisar de mandíbules creuant-se per el mateix bocí de carn però la mare en formava part, era el seu cap, era el mateix organisme, i en besar-me, un altre insecte li sortí de la boca com si fos la seva llengua, es va parar a tocar de la meva orella, dient-me: "fas bé fill meu, la màfia se't menja per dins" i en tornar-se cap al cos de la mare, la va fer esclatar en mil bocins tacats de sang.

Em sorprèn el classicisme del mobiliari, els quadres, l'entapissat de les parets, la música enrogallada de gramòfon que m'evoca balls de joventut a Sicília, ginys restaurats del món rural de l'illa... La situació, no obstant, és prou tensa com per no aturar-me a assaborir emocions. Els goril·les que m'acompanyen fan un posat de desinterès que em descompon.
M'espera a la sala d'estar, assegut en un balancí de caoba. Rere els vidres, Manhattan i la cinquena avinguda.
-Vincento, quina satisfacció! -exclama. S'aixeca balandrejant, mig recolzant-se en un bastó de puny daurat -. Quants records...! Corleone, les vinyes, els llimoners... El teu pare m'estimava molt. Ho sabies?
M'abraça. Em fa un petó sonor. Els ulls se li neguen. Em fa seure i m'omple una copa amb vi negre i flairós.
-Sents la música? -diu -Abbado i el seu violí. M'encanta com mou els dits als allegrettos: les semicorxeres, les fuses...
-Ara ens toca parlar de negocis -afegeix amb un punt de tristesa.
-Sé que l'he molestat -dic, intentant suavitzar la situació.
-A la família és a qui has molestat. I m'ha dolgut.
Es fa un silenci incòmode.
-Li prometo que d'ara endavant no sortirem de la nostra zona. -estossego.
-Ho sé. Però viure de promeses és tan poc pràctic com treure l'aigua amb una sàssola quan la barca s'enfonsa... -ho diu com si realment estigués desolat -. La solució és tenir una barca em condicions. M'entens? Em cal una prova de confiança.
De nou el silenci.
-Ja tens un fill oi...? -em demana.
-Sí...
-Llavors no et costarà tant.

I m'ho diu. I una escalfor m'aclapara. No hi ha sortida; no vull que li facin res al nen.

*

Deu dies després, tan bon punt em donen l'alta, li atanso el clixé de la radiografia. Ell en persona, però, s'entesta a comprovar que he complert.
Després, emocionat, em lliura unes claus.
-A Long Island s'hi viu molt bé -afegeix -, la casa és teva.
Me'n vaig amb un nus al cor; tot s'ha arreglat. Però no puc evitar de sentir una buidor absoluta entre les cames que no sé si superaré.

Només a un rus se li acudiria pintar un Ferrari de groc. Ma non ci credo, el primer error és, sempre, donar les coses per sabudes. Per força ha de ser italià el giny capaç d'aparcar un cotxe tant discret al costat de piazza spagna amb un certificat d'invalidesa fals. Sense aquesta reflexió hauria comés el segon error. Potser un error innocu, malgrat que és difícil saber què resultarà inofensiu i què no. El primer, ara és clar, acceptar la feina d'assassinar aquell paio a Montecompatri. Massa rebuscat, massa fàcil i massa ben pagat. Aquestes tres conclusions m'havien esclatat al cervell pujant les inclinades escales del Campidoglio, tal com si el Marco Aurelio de Michellangelo m'estigués advertint quelcom. Per què un català? Per bo que fos en l'especialitat, per què els italians haurien de contractar un català per una feina tant simple. Vaig baixar cap el foro romà sense completar el cercle més enllà d'una semicorxera. Al meu voltant, els turistes que m'havien acompanyat tot el dia, amb els seus clixés infantils, en la meva passejada per la història esdevenien ombres sospitoses de mirada inescrutable. Em vaig deturar diverses vegades, com un badoc més, però ja lliure de la càrrega emocional que m'havia envaït fins el moment. Repetint-me que era un bon professional. El millor. Aquest era el motiu? La pregunta era una sàssola buidant-me el cervell. Vaig refer les passes des de l'arc de Constantí fins a la Curia Julia per assegurar-me que ningú em seguia, i un cop segur vaig tornar al punt de partida amb un fals somriure de tranquil·litat.
Una mà em va tocar l'espatlla i un paio amb una cigarreta a la boca va mastegar . En girar-me vaig veure aquell color llampant al carrer de san gregorio. . El paio em va contestar fent ballar la cigarreta . Aquells ulls impenetrables es van obrir per la sorpresa per, mentre l'ajudava a seure sense treure-li el ganivet de les costelles, anar-se-li tancant. Ni amb el darrer alè li va caure la cigarreta.

-Maleït fill de puta... ―remuga la Lovy caminant pel passadís mig fosc.
Avança a tomballons, mig estabornida per l'alcohol i les batzegades violentes del seu darrer client. Tot el cos li cou.
Obra la porta de l'habitació sense fer soroll per si de cas la Cherry dorm. En encendre el llum la veu estirada al seu llit, en una posició estranya: jau desplomada, amb el cabell esbarriat, massa immòbil.
-Cherry? -la crida mentre li toca l'espatlla.
La fredor de la seva pell la posa en guàrdia.
-Chery, què et passa? -xiuxiueja mentre la sacseja.
Intenta incorporar el seu cos desmanegat, però tant el cap com les extremitats li pengen. Només llavors s'adona de l'agulla que té clavada a la vena del braç i de la taca de sang del llençol en forma de semicorxera.
El seus crits esgarrifosos ressonen per tot el prostíbul.
Un cop de puny a la cara la fa emmudir.
-Calla, puta! Vols espantar els clients? -diu amb una explosió d'odi el Seguei.
La Lovy tremola sencera. Un fil de sang li raja de la boca.
-Aquesta meuca ja no emprenyarà més -diu brutalment el Serguei-. Fotre's una sobredosi és una manera neta de desaparèixer
-La Cherry no es picava -diu la Lovy amb veu farfollosa per la sang.
-Calla, porca! I qui ho sap, això? A qui li importa una puta reventada? A qui digui res li buidaré els ulls amb una sàssola.
La Lovy respira com una ofegada.
-Saps per què ha passat això? -pregunta sibilant el Serguei-. Mira meuca, la Cherry volia delatar qui passa la droga als instituts. El seu cervell no era pas un giny.
-La Cherry tenia un fill -respon la Lovy.
El Serguei esclata a riure.
-Des de quan una meuca té escrúpols? -escup-. Escolta'm bé. Si poses en perill els meus negocis t'aplicaré el mateix clixé que a aquesta bagassa.
-Es diu Maria -respon la Lovy tènuement.
-Ets guerrera, eh? Em posen calent les guerreres. Vine aquí, que faràs l'última feina de la nit -diu amb una veu bruta i plena de sarcasme mentre s'abaixa la bragueta.

La mamma com cada migdia estava enganxada als fogons aquella olor de la pasta bullint a l'olla gran amb la fumarada que feia la llenya, creava a diari una estampa que només podia veure als clixés de les fotografies de taormina a Sicilia .
Res era com abans però res era diferent, des de l'arribada a l'illa ellis, ella no havia modificat la seva rutina. Com cada dia el "consigliere " el Don, venia a tastar les seves delícies culinàries, ja ho feia al .
Els cotxes estacionaven davant de el porxo els "soldati" matons baixaven abans , remiraven el carrer feien un senyal a conductor y el feia acte de presencia , m'agafava per la espatlla i em deia sempre el mateix.
- que no li falti de res a la mamma i jo et cuidare molt bé de tu.
Jo vaig créixer i ara era jo al que agafava la seva espatlla , las famílies bonanno, colombo, gambino, genovese i luccchese havien posat tota la confiança en ell i en Giuseppe Escàndina ara era el cap de tots, ja no havia matances, ja no havia fundes de violi que s' obrien per deixar anar las seves somicorxeres assassines a tort i a dret.

Tots es reunien a casa al voltant de la taula de la mamma. Ella amb la seva mescla de formatge, llimones y pomodoro de mesina , havia fet fugir tot mal giny que es tenien i aconseguir que tot els veïnat dormis tranquil , amb el seu collerot , que em recordava a una sàssola de la barca del oncle Mario, servia als plat amb cura de no tacar els vestits mil ratlles dels comensals, el vi de marsala i el moscato de pantelleria feien la resta .
Ja ho deia la mamma per l'estómac es guanya a qualsevol home.

(m'he passat de paraules, estic fora de temps i no he repassat, així que ... el penjo perquè he anat de bòlid per tenir-lo llest i no ha estat possible)


Quan la màfia italiana va començar a guanyar poder, el Bronx estava ple de d'immigrants irlandesos de la classe obrera. En un principi, malgrat el giny de gosadia que els caracteritzava, foren rebutjats pels que havien d'acollir-los, però la seva vitalitat els conduí a pujar graons dins l'escala social i política. Tenien fama de borratxos, violents, criminals i papistes venals però el temps va posar a cadascú al seu lloc i foren capaços d'atrinxerar-se i defensar-se d'aquella màfia del Baix Manhattan, de la qual havien fugit, creant la seva pròpia a dins de la policia.

El dia es llevà ennuvolat però l'Ian havia de tenir el cap ben clar. La feina d'aquell dijous era de vital importància i no podia permetre's cap errada. Equivocar-se significava morir. Això però no era el que li feia por, sabia que moriria jove. El que no volia era decebre's a ell mateix. Havia jurat al seu pare, un vell alcohòlic i amb l'únic consol de la seva gaita i una bona gerra de cervesa freda, que seria ell mateix el que assassinaria al cap dels Baldini. Recordà, mentre repassava el pla, el cos immòbil estès enmig del pati, flanquejat pels llençols voleiant tacats de sang. El seu estimat germà. El seu final era un clixé de com havien acabat molts dels seus col.legues i, per molt que va esforçar-se en ésser sàssola d'aquella comunitat, ajudant-la a no naufragar en aquell mar de corrupció, no va servir de res. La roda tornava a girar.

Va veure aquell Ford negre, aparcat davant l'escala de la Catedral de Saint Patrick, com si fos una semicorxera intentant passar desapercebuda entre la multitud de trajos foscos. Es celebrava una missa per l'ànima de Giuseppe Baldini, mort feia cinc anys de neumònia i allà hi eren tots. L'Ian s'apropà i s'aturà esperant entressin tots al temple. I quan el capellà ja havia encetat el sermó, avançà pel passadís central, com un autòmat. Cercà el rostre que no el deixava dormir feia dies i disparà a boca de canó. Només recordà els crits i dues mans que l'agafaren i l'arrossegaren cap a fora. El ficaren dins un cotxe. Al menys moriria sabent que havia fet el que calia. Quan ja havia abandonat gairebé aquest món, un dels homes li digué :

- Desapareixeràs una temporada. Aquí tens 30.000 dòlars. Nosaltres et protegirem.