La consciència de Jiminy Cricket

Des de l’estació, l’home del barret veu un jove barbut pujar les escales de la plaça Major. Al mig de la plaça, l’amant del jove l’espera amb un somriure lluent per donar-li la rosa, el llibre i un petó, preludi del festeig nocturn que ambdós anhelen. Es miren amb complicitat i s’abracen. L’home del barret els observa melancòlicament i continua esperant.

Ostres, quin començament tan collonut! Això sí que promet! Potser hauria de ser en passat d’indicatiu, o en condicional pretèrit a l’estil García Márquez. Això rai! L’home del barret ha de conèixer algú dels dos. La mirada melancòlica revela certa tristesa provocada per la gelosia o la decepció, per descomptat, no pas per la nostàlgia. Quina llàstima! La sonoritat de “nostàlgia” sempre eleva la narració. Què hi farem, esnif, esnif. Un moment! Existeix l’onomatopeia “esnif” en català?

Uf! Ja ens estem desviant del tema. A veure, centrem-nos! Potser cal trencar preconcepcions. Em puc imaginar un jove barbut amb un barret i una autoestima digne del mateix Narcís. I em puc imaginar que es troba a l’Estació Espacial Mir davant d’un mirall. Aquesta trinitat encapsula totes les al·legories i metàfores del fragment, i amb el context adient no caldria ni alterar-lo. Quin munt de decisions! Els cagadubtes com jo les passem magres quan escrivim.

I ja hi tornem a ser! És molt llaminer anar-se’n per les branques quan es té al davant un ventall infinit de possibilitats. La tragèdia de tot plegat és que cada decisió t’apropa al final de la història, sí, però al mateix temps en mata milions que no veuran mai la llum. He escrit aquestes paraules perquè sonen bé quan es llegeixen en veu alta, però sobretot, perquè igual que en l’univers quàntic, totes les eventualitats encara hi existeixen. Simplista? Potser sí. Però ara m’he d’empescar un relat digne de ser el botxí dels que no veuran mai la llum, i això em turmenta, esnif, esnif. Un moment! Existia “esnif” en català?