NO SOM D'ENLLOC

Ens vam aixecar d’hora, havíem d’agafar l’autobús per anar a l’aeroport. Feia dues setmanes que havíem rebut la trucada que ens embarcava en una aventura que canviaria el transcurs de les nostres vides. Estàvem preparats per conèixer la terra que et va veure néixer, la llum de sol de ponent, les olors d’espècies, de cítrics i de mel; els colors intensos i la música vibrant que ens acompanyaria durant tants viatges.

L’avió va aterrar. Un reguitzell de sensacions: xivarri, vehicles, botzines, moviment, neguit, emocions i l’aire calent que ens feia respirar lentament. Vam pujar a l’autobús que ens portaria a una petita ciutat on la mar besa la terra i les palmeres saluden el cel. Allà ens esperaven per fer l’assignació.

Et van posar als meus braços, net i pentinat, vestit amb un peto de quadres. En agafar-te i mirar-te el cor se’m va obrir com una flor. Els pètals eren els meus braços que t’acaronaven. Les meves arrels creixien cap avall i s’entrellaçaven amb les teves teixint una xarxa que escriuria el nostre destí.

Tres anys, més de trenta viatges, incertesa, desenganys, llàgrimes, jutjats... I a la fi va arribar el dia, l’últim cop que entraríem per aquella porta. Com sempre les veus dels nens al reconèixer-me entonaven: “Mama Faisal, mama Faisal!” I tu, corrents com un coet, llançant-te als meus braços per fondre’ns en una gran abraçada que em revelaria que no som d’enlloc, que el verdader origen està on ens envolta l’amor.

I la tinc sempre present, aquella noia que et va portar al ventre i que avui puc reconèixer en tu. Forta, decidida i lluitadora; et va cuidar fins que forçada per les adversitats d’una societat arcaica, em va passar el testimoni de la teva criança a ulls clucs. Per a ella, el meu etern agraïment.