Vint-i-quatre de juliol

Són dos quarts de dotze d'un vint-i-quatre de juliol quan la Cristina enfila el camí polsegós que va al bosquet de dalt de tot del penya-segat. El sol cau desfet sobre les herbes que a banda i banda del sender li freguen els turmells com per fer-se veure. No ha pensat a canviar-se el calçat quan ha sortit de casa i les sandàlies no són el més adient per anar pujant per un terreny sec que se li desfà sota les soles, aviat nota els terrossos entre les separacions dels dits.
Mira que és beneita, dues hores conduint, passant de la velocitat permesa, per arribar aquí. Li ha dit al seu marit que havia quedat a dinar amb unes amigues per celebrar el sant. Ell s'ha sorprès de que l'avisés amb tan poc temps, però com que li ha deixat cerveses a la nevera i una lasanya que ha tret del congelador, s'ha repapat mandrós al sofà davant el televisor.
Però no, no és amb les amigues que ha quedat, avui fa cinquanta anys que la Cristina es va fer el primer petó de la seva vida a aquest lloc. Tots dos tenien quinze anys com a la cançó i es van prometre que cinquanta anys després vindrien aquí. Va ser una bogeria, però en aquells moments s'estimaven tant que van pensar que hi vindrien junts, fets uns vellets carregats de fills i nets.
Però mira, pensa la Cristina, aquí estic, encara em sento jove i havia oblidat completament la bogeria dels cinquanta anys, si no fos perquè precisament avui, fent neteja de l'armari del traster he trobat el meu antic diari.
Què innocents que eren, pensaven que allò era per sempre, només un petó, que bé, sí, aquell petó va ser com si el mon sencer s'aturés i només ells respiressin, ofegant-se, maldestres, donant-se aire l'un a l'altre, la pell atrapada entre l’escalfor de fora i la de dins.
Ells s'estaven al mateix bloc d'apartaments passant l'estiu a la Costa Brava, van coincidir aquell estiu només. Es van escriure un parell d'anys, però mai més es van tornar a veure. Després va venir el seu home, el matrimoni, els quatre fills, la vida tota, sense donar treva per pensar en el passat, corrent endavant com un cavall desbocat.
Està segura que ell no vindrà, si ella mateixa, si no hagués estat perquè feia neteja, no hagués pensat mai més en aquella absurda promesa.
Arriba a dalt de tot del camí, els quatre pins que ella recordava, els veu més escanyolits, sota ells, la terra pelada, llaunes de refrescos, una ampolla de vidre, bosses buides que tremolen amb la lleugera brisa, enganxades a les bardisses.
Sua tota ella, no pas per l'emoció, siguem clars, però fer la pujada als seixanta cinc anys no ha estat el mateix que fer-la als quinze, i encara gràcies que ha arribat amb el cotxe gairebé al peu del camí, que abans s'havia de caminar molt més. Però ells no ho notaven, pensa la Cristina, estrenaven cossos, desig, unes ganes de viure com mai més ha tingut.
Mira més enllà dels pins, el Mediterrani llampega com si li fes l'ullet, blau de sal, verd de bosc, blanc d'escuma.
Van dir que seria a les dotze, falten cinc minuts, la Cristina es repenja en un pi, però se'n separa ràpid en notar la resina que se li enganxa al vestit. Li encanta l'olor, llàstima que fa tanta calor que respira amb la boca oberta i seca. Potser sí que això del canvi climàtic és veritat, o potser és que ja s'ha fet vella, no recorda que llavors el sol cremés tant, encara que ells dos es van consumir, però va ser una combustió espontània, d'aquelles que comencen a dins, pensa la Cristina tot somrient.
Miquel, ell es deia Miquel... I si s'ha mort? Hagués pogut fer una cerca al Google amb el seu nom, però és que no hi havia pensat més, no ho tenia previst, i en veure les quatre ratlles del diari ha sortit esperitada. Oh, que no sigui mort, pobret, encara que no vingui, prega la Cristina.
Sent unes passes a la seva esquena i es gira de cop, però no, són una parella de turistes, alemanys semblen, admiren la vista i tornen a marxar saludant-la lleument amb un cop de cap.
Ostres, ja són tres quarts d'una i aquí no ve ningú, primer cantaven un parell de tórtores, però ara el silenci només el trenquen les cigales que li tenen el cap com un bombo.
La Cristina comença a baixar, maleint-se, sempre ha estat de fer aquestes coses absurdes, romàntiques que diu el seu home.
Porta els peus bruts, esgarrinxades a les cames, la resina empastifant el vestit i li sembla que l'han pessigat els mosquits.
Deu n'hi do, nena, es diu a ella mateixa. Quan és a mitja baixada veu a pujar un avi. Es penedeix de no haver portat les ulleres, acluca els ulls, s'atura, és ell, que també la mira, somrient. Ella sap que els millors moments del dia, de l'any, dels darrers anys, seran aquests instants previs a dir-se res, la sensació de llavors, la joventut, tornant a ells, fent que tornin a tenir quinze anys. Sembla que ell també ho percep perquè camina lentament, com el que menja un caramel i intenta no moure'l massa dins la boca, perquè duri més.
Cinquanta anys, què són? Res.
Cristina, diu ell a dos pams d'ella. Miquel, diu ella, a tocar d'ell.