http://www.bbc.com/mundo/vert-earth-37355792 i es veu que algun científic en aquest temps em deu haver llegit!

Tu contra les mosques i jo contra el mosquit tigre. Ja era previsible que la humanitat fos devorada pels insectes.

Ni tan sols passant d'un canal a l'altra resseguint la mateixa noticia ens allunyem de certa càrrega política o social, de ben cert que -per exemple en el cas de la guerra d'Irak- mai no tindrem l'opinió de la dels propis iraquians, sempre seran mitjans 'occidentals/espanyols/catalans/d'un caire o d'un altre' els qui ens informen, i fixat que la correcció de la notícia la pots fer de dreta a esquerra del medi, i que quan més a la dreta més difícil és el canvi, vull dir que donar un matís diferent a "un caire o un altre" és molt fàcil, però la càrrega informativa inherent a "espanyol" o "occidental" no hi ha qui la hi tregui. Jo voldria saber que en pensa un medi "orient mitjà/iraquià/no_islamista/democràtic", però em penso que això no és possible ... doncs no existeix.

Hola, celebro que de nou ens hagis regalat amb un dels teus excel·lents relats. M'ha agradat com mostres la tasca del professor, ensenyant als alumnes una cosa que ja no existeix, com igual ho fa ara un professor d'arqueologia quan explica com vivien els ancestres mostrant un fragment de ceràmica i un mànec d'espasa. I fent sentir la grandesa d'un mar -virtual, això sí- que un dia va ser bressol de vida i civilitzacions.

En veure el títol del relat pensava que algú se n'havia apropiat d'un relat meu també publicat aquí amb el mateix títol, Ombra. Després, passat l'ensurt inicial he vist que sols ha sigut una coincidència en el nom, el meu prosa, el teu poesia, i tota la resta també diferent.

És curiós però l'home cada cop que ha d'escollir entre diversos productes sempre escull el pitjor. Això ha passat amb Microsoft Vs MacOs, BeOs, Linux (a l'alça. Estic esperançat) etc, també va passar amb els formats de vídeo, va subsistir el VHS fent desaparèixer el Betamax i sobre tot el Video2000, el millor dels tres. També passarà a la Unió Europea a l'hora d'escollir una llengua franca, triaran segurament l'anglès, llengua nacional d'alguns països i certament complicada d'aprendre. Enlloc d'apostar per l'Esperanto, llengua patrimoni de tothom, fàcil d'aprendre, neutra (política i socialment) i sobretot gratuïta.

Per què escollir una cosa complicada i cara enlloc de escollir una barata i fàcil? Per que allò simple és el que fa l'home primitiu, i nosaltres som civilitzats.

-Que et penses, que sóc simple?- Va dir altivament l'home modern.
-No, no.- Va dir el primitiu, disculpant-se. El que volia dir era ximple. ; )

Fa anys vaig llegir un informe que parlava sobre aparells electrònics que deia que el consumidor (al comprar un producte) exigia que les coses tinguessin molts botons de comandament, malgrat fossin molt més barats i eficients els sistemes de control automàtics.

És a dir, ens agrada complicar-nos la vida!

I com sempre que et llegeixo aprofito per aprendre coses noves.

En Ridley Scott, després de fer Blade Runner l'any 1982 va dirigir una altra obra mestra del SciFi, Alien, el vuitè passatger l'any 2003. Tan una com altra van tenir el seu Director's cut, però no crec que en essència el resultat fos millor. En el cas d'Alien, crec que ho van fer per posar-la de nou a la cartellera, en el cas de Blade runner sí que la transformació va ser més profunda. Es va suprimir la veu en off i si mal no recordo el final canviava un xic, ja que si no vaig errat aleshores la Rachel resultava ser una replicant sense data de caducitat i potser fins si tot quedava el dubte de si ell també ho era. Tanmateix com ja ha dit un altre relatàire en els commentaris és una versió molt particular del llibre somnien els androides en ovelles electròniques i hi manquen aspectes molt importants del llibre.

En Ridley Scott, després de fer Blade Runner l'any 1982 va dirigir una altra obra mestra del SciFi, Alien, el vuitè passatger l'any 2003. Tan una com altra van tenir el seu Director's cut, però no crec que en essència el resultat fos millor. En el cas d'Alien, crec que ho van fer per posar-la de nou a la cartellera, en el cas de Blade runner sí que la transformació va ser més profunda. Es va suprimir la veu en off i si mal no recordo el final canviava un xic, ja que si no vaig errat aleshores la Rachel resultava ser una replicant sense data de caducitat i potser fins si tot quedava el dubte de si ell també ho era. Tanmateix com ja ha dit un altre relatàire en els commentaris és una versió molt particular del llibre somnien els androides en ovelles electròniques i hi manquen aspectes molt importants del llibre.

Sí, en el relat els humans són els suposats administradors, com en la realitat som els únics sers capaços de canviar recursos naturals de forma intencionada.
La confusió (tauró borsa-tauró mar) la he usat de manera intencionada. M'agrada que els meus relats tinguin algun cop d'efecte.
També he volgut citar el dofí d'aigua dolça del Yang-tse per que m'he assabentat de que s'han donat per extingits aquest any 2007, evidentment a causa de la degradació del seu medi ambient per la nostra culpa. Suposo que el darrer viu també hagués signat el tetraedre documental.

En Judes, es va penjar d'un Cersis siliquastrum que com a nom comú rep el d'arbre de l'amor i també el d'arbre de Judes pel motiu expressat en els textos bíblics.

És cert que alguns aspectes queden un tant difosos. En principi tenia previst donar més detall de l'extinció però finalment vaig pensar que això no era important, simplement era el que era.
Els sip-tah no s'extingeixen per que l'extinció sols afectava als homo sapiens i ells no ho són. Per això el títol humanitat 3.2, on els 1.x són els Neanderthal, els 2.x són els sapiens i afins, els 3.1 son els peipei i els 3.2 són els sip-tah.
El riu té la importància de mantenir tothom lluny de la illa i de ser el causant de proporcionar una terra erma i de pocs recursos. També el volcà que enverina l'illa és el que finalment els fa sortir d'ella.

Gràcies de nou per les teves valoracions ;)

Evidentment, els drets i deures estan en una balança i aquesta no sempre marca el zero, és a dir, el punt d'equilibri. Sobre tot, hi ha moltes persones que desequilibren aquesta balança sabent-se tots els drets com el millor dels advocats i assegurant-se ignorants d'aquells deures que pensa que són prescindibles segons el seu parer, ideologia, creences, cultura, etc.

El que és pitjor, és que moltes vegades, aquests drets i deures estan en absoluta confrontació i també en la desatenció més absoluta. Està molt bé fer lleis que regulin els aspectes que sovint generen disputes, ja que crea un marc de referència on tothom es pot desenvolupar. Alhora aquestes lleis han de ternir el seu mecanisme de vigilància i si s'escau de sanció. Si no, no serveixen per a res. De què serviria un codi de circulació si ningú mai resultés sancionat? De què serviria un codi de circulació on les senyals no tinguessin escala de valors? és a dir, les senyals lluminoses tenen preferència sobre les verticasl i aquestes sobre les pintades a terra... Doncs el conflicte estaria servit, ja que amb la llei a la ma tothom té raó i a més sap que difícilment resuktarà sancionat en cas de no tenir-la.

També ens trobem que venim d'una societat acovardada. On durant dècades s'ens ha fet pensar que el nostre idioma, la nostra llengua, era una banalitat destinada al fracàs i l'extinció i per això que els catalans canviem ràpidament d'idioma, en actitut servil, davant del nostre interlocutor per adaptar-nos a la seva, sigui castellà, on ens podem desenvolupar amb absoluta normalitat, pesi a qui pesi, o més recentment en anglés, idioma en el qual podrem fer les més absurdes barbaritats ligüístiques per tal de donar cove al guiri que calgui. Després de tot, no en và anem celebrant derrotes, tant cofois ho fem que no ens adonem que aquest esperit derrotista sens instal·la a la medula i després no tenim ni esma ni valor d'usar la nostra llengua a casa.

Potser per això que els catalans som tan lletraferits, és una activitat que la resolem en la intimitat (Guaita, com l'Aznar!), a Internet, on a l'interlocutor no li veiem la cara, i potser milers dels nostres escrits es desfaran en pols de paper o de bytes abans ningú no els vegi. No fos cas que ens els demanessin en castellà, anglés o àrab, i nosalres de nou haguessim d'abaixar el cap.

No obstant, jo, al meu empleat, bolivià, li vaig dir: a partir d'ara et parlaré en català, i no ho faig per a mi, si no per a tu. Ja que coneixer la meva llengua t'obrirà moltes més portes que no pas et penses. I creieu-me si us dic que per a mi és un esforç parlar-li en la meva llengua, que m'he de contenir sovint per no canviar d'idioma. Tant profunda està instalada la instrucció que en fa canviar d'idioma en el meu cervell?

Això mateix, és una excel·lent visió del què ha passat i que hagués passat si ... Una mica de històriaficció. El cas és, que el que ens toca viure és la realitat i els I si... doncs són tan sols hipòtesis, i a la realitat d'ara i la dels nostres avantpassats, els polítics de torn fan figa.

I per veure la figa que fan, podeu llegir el relat, paròdia de la negociació de l'Estatut L'aigua al vi (Virgensita Virgensita que me quede como estoy). On els catalans acabem com sempre, ballant amb la més lletja.

cada cop me'n refio menys dels polítics i cada cop tinc menys esperança que el nou Estatut hagi de ser el que tots volem o somniem. És com anar a un concessionari de cotxes mirant el Ferrari exposat i acabar comprant-se un fiat uno, però havent passat per tota la gama decreixent abans, que si fos de cop els hi rebotariem l'utilitari al nas.

Aquest procés és el que he volgut reflexar en L'aigua al vi (...)

Em temo que quan fem el referendum (aquí) haurem de cantar "La gallineta ha dit que prou ..."