Memòria

Els records s’esvaeixen, el pas del temps és inexorable, es perden i ja està. Molts cops ni tan sols recordo amb precisió fets per mi mateix i sols recordo el que he explicat abans. Com si fos un record del record; i com la fotocòpia de la fotocòpia va perdent definició a cada narració, cada vegada el que es veu és menys fidel a la realitat, al final tan sols un esbòs, on les línies són confuses i es barregen amb ombres que han aparegut i intensificat soles, pas rere pas, esdevenint per elles mateixes un relat indestriable de la veritat.
Sembla que ens aferrem a fotografies o objectes per a poder explicar esdeveniments perquè d’altra manera ja no podríem fer-ho, però fins i tot així, amb el pas dels anys sempre acabem dient «i qui és aquest que surt a la foto?», o «on era això?» o el que sigui. Fins i tot, la captura del temps en una cartolina (o imatge de bits si voleu) no és suficient per bastir els nostres records i sovint hem de recórrer a l’ajut d’un tercer, que amb sort ens traspassa el record que a ell o ella li queda, del fet i la foto, i que pot ser tan fràgil com el nostre abans d’ahir.
Al final, del record sols queden moments punyents i vius, i inexplicablement, també, records espuris i innecessaris sense solta ni volta que recordem com si fossin ahir. De què em serveix recordar el nom d’un company de escola bressol, que no he vist en més d’un lustre i tanmateix haver oblidat el nom de la primera noia que em va fer perdre el cap? De què em serveix saber el nom dels jugadors russos que va tenir l’Espanyol, a mi, que no m’agrada el futbol ni molt menys l’Espanyol, però no ser capaç de recordar ni el nom ni la cara d’una persona que em va salvar la vida donant-me la mà quan m’engolia una corrent d’aigua en una gorja d’un riu. Persona a la qual mai li vaig agrair el gest i que potser ni tan sols en va ser conscient del que acabava de fer. Però jo sí. I no ho vaig fer. Pecat de joventut. De fet no recordo ni com era però sempre recordaré que una mà em va apartar d’un corrent que em xuclava a un punt sense retorn. Va ser una centèsima de segon, la que separa la vida de la mort. Jo sí en vaig ser conscient i sempre recordo amb tristor no haver dit ni gràcies al seu moment.
Diuen que la història l’escriuen el vencedors, però qui escriu la nostra memòria? Sembla que haguem de deixar fites reconeixibles per poder-nos aferrar, com els arcs de triomf dels romans, les piràmides dels egipcis o els moais de Rapa Nui. Pedres que ja no recorden els seus constructors, desapareguts, i han de ser interpretades per altres cultures, alienes i llunyanes. De la mateixa manera que nosaltres quan trobem en un bagul de les golfes un quadre d’un avantpassat, que no sabem qui era i hem de fer extrapolacions al nostre temps d’allò que veiem, d’allò que el pintor va voler pintar, tan si era cert com no. Tant se val, tard o d’hora acabarà destruït, malgrat sigui de pedra i immens, la piconadora del temps destrueix primer la memòria i després aquelles fites que semblaven fetes per a ser eternes, com els Buda de Bamiyan o d’altres.
De vegades m’aferro a l’ahir més immediat i procuro no haver de recordar fets més llunyans. En certa manera la meva memòria és com una bateria vella, que pot fer càrregues ràpides i descàrregues ràpides, però cada cop li costa més mantenir la potència a llarg termini. Però els fets llunyans acaben reclamant-me i jo, impotent, no puc donar-lis textura. A no ser que ens ajuntem quatre o sis bateries velles, ens connectem, i així, en paral·lel podem bastir un relat conjunt d’una realitat consensuadament prou digerible per a tots i per tant poc fidedigne.
La memòria es degrada, es difumina, es dilueix, i finalment, desapareix.