Acabo de veure el film-retrat que s'ha estrenat a les pantalles... Realment impactant.

Però m¡agradaria fer un íncis; la revolta - la veritatable revolució - és la de "ecos de rebolución".
Els seguidors de Jesús són els únics revolucionaris.
No hi ha canvi si es segueixen usan les armes. No hi ha pau si la volem forjar amb la violència. La violència és en si un fracàs, i tota és gratüita.

El film es centra molt en Salvador com a pres polític en la model. I... això em fa pensar que un dia vas cometnar el teu punt de vista amb les presons.

Jo, personalment, com a estudiant d'educació no hi crec en les presons. No compleixen el que haurien de ser els seus objectius, perquè no funciona el càstig com a element educatiu, perquè la repressió, la autoritat viscuda durant una llarga etapa - simplement - es reprudueix un cop i altre en les persones que l'han patit.
Perquè tinc l'esperança, que algun dia les societats trobaran un model potent i palpable de resocialització.

I, alguna cosa que m'ha ensenyat el 1r curs, creure que no hi ha persones ni bones ni dolentes. Sinó, mons complexes que interfereixen en una persona i la porten a actuar d'un mode o altre. Si entenem la persona i la acceptem malgrat les diferencies podem caminar endevant.


-----

En fi, un any més sense tocar a Vic...
Apa, noi! Fins aviat.
Una abraçada,

Ulleres.

Et llegiré.

ulleres.

Un pèl fred, em recorda a "Guitarra y vos"... una cançó que a tu t'agrada molt, és ingeniosa però... li falta més calidesa!

ulleres.

L'amor no és res sense l'odi, la pau no existeix sense guerra , el fred sense la calor, l'alegria sens la tristor, el dolç sense el salat.
La moneda té dues cares i els pols són dos (positiu i negatiu).



Ulleres.

aquest sentiment!
No deixis malgastar-lo, no deixis que corri corrent avall, no deixis que es perdi en l'ahir, treu-lo sempre a la superfícia, ensenya'l, gaudeix-lo per la teva superfícia.
Que quan et cridin siguis "JO".

Fins aviat.

Ignasi.

a una vida rudimentària, a ser èsser màquinals, fills dels dilluns i la rutina.
Educats per no mostrar els nostres sentiments, forjar una fascana en que apareixi perfecció i arribar a casa... i plorar sense que miri cap quadre, sense que em miri en cap mirall, sense que em sentin els veïns, mostrant de mi res que realment pugui ensenyar.
PROU!!!
S'ha de lluitar per aprendre a viure despullat davant la vida, davant la gent, davant la societat.
Creure que som persones amb cors, lluitar per treure el millor de nosaltres cada día, lluitar per somriure energicament davant els acords i renegar tot allò que no ens agrada.

Què si ha de ploure? Que caiguin tempestes de neguits als meus ulls.

ULLERES.

irremediable fugir d'ella.
impensable no conèixer-la.

No tapis la solitud amb gent que cridi i es mogui amunt i aball.
No tapis la solitud amb sopars i reunions a l'agenda.
No omplis la solitud amb música i ordinadors...

Mira de convatre la solitud com aquell que s'afanya a tancar una època que marca un canvi, com aquell que enfronta la realitat cara a cara i amb valentia, com aquell que té clar qui és ell i que això no canviarà per forts que siguin els vents.

Perquè tan sols així, es presentarà un plaer tendre: la companyia.
Una companyia no formada únicament per la parella, sinò escassement, per menys de 10 persones.
Persones que t'aceptaran i t'aprassiaran per tal com ets.
Persones que t'enriquiran i se't enduran cap a una altre ètapa molt més madura.

UNA FORTA ABRAÇADA ELECTRÒNICA!

ULLLERES.

volant entre utopia i violència.
Volant la llibertat pels nostres mons, i nosaltres aferrant-nos en cadenes.
Al mar hi corre el vent, hi és fàcil fer volar aquest estel.
A la meva cambra, però l'estel esdevé pesant objecte.
A fugit la llibertat...
On és la llibertat?

Jo vull sentir-me lliure, volant, per negar tot allò que no m'agrada.

Quan tallaré els estels dels meus peus per perdrem en el cel...?
Quan lluitaré a contracorrent en un món ple de gent...?

------------------------------------------
Gràcies pel relat.
Va ser una bona sorpresa.
I m'agrada que algú comparteixi amb mi el pes i la credibilitat que té la utopia.

ULLERES

Viu totes les gràcies que Déu t'ha donat avui. No es pot fer estalvis amb les gràcies. No hi ha un banc on ingressar les gràcies rebudes per utilitzar-les segons la nostra voluntat. Si no usdefruites aqueses benediccions, les perdràs irremeiablement.
Déu sap que som artistes de la vida. Un dia ens dóna formes per a escultures, un altre ens dóna pinzells i tela o una ploma per escriure. Però mai aconseguirem utilitzar les formes en les teles ni les plomes en les escultures.
A cada dia, li pertoca el seu miracle. Accepta les benediccions, treballa i crea les teves petites obres d'art avui.
Demà, en rebràs més.
Però mentrestant... jo crido un GRÀCIES pel dia d'avui.
SALUT!

ULLERES.

entrar a qualsevol indret, cridant i fent-me notar, fer sortir un somriure de dins cap enfora i abraçar els somriures que venien d'enfora.
Volia menjar-me el món i... el món se'm va menjar.
Llavors, van venir poemes i cançons, crits i espants. Tot era fosc, tot era fret, i jo caminava sota plujes de foc i de pedres.
Què hauria d'haver fet? Què no vaig fer?
Situar-me damunt una sabana i veure'm revent l'aire i la llum...?
Dies de Munch i d'"Autodestrucció".
Però, de sobte, alguna cosa anomenada força em va obrir la conversa pel msn, em va trucar o em va cridar pel meu nom.
I la casualitat em va portar a llegir el teu relat, a entendre una altre vegada que un "ying-yang" té blanc i negre i a aceptar el més plenament possible la part fosca de la vida.
Volia... fer ressó per algún lloc.

"nomes cal que escolti el meu cor... ell parlarà per mi..."
Només cal mirar-se a dins i preguntar-se quin és el teu propi camí.
Tot és a dins, tot és aquí. Tot és en un i no és necessàri buscar més enllà i, si no és així, el pas del temps respondrà per cada ún.
Tothom pot ser mag dins el seu món fet de fantasia i realitat.
Tothom pot ser qui vol, limitant-se estant bé amb en mateix, acceptant-se tal com un és, i sense voler ser "quelcom" respecte els demés... tothom pot ser qui vol i tothom pot fer certes les seves aspiracions al dia de demà.
Però també, Mira el teu entorn i observa les virtuds, sense olbidar les teves, sense oblidar-te de tu.
Encara no creus que no ets dins el món que tu has creat?

Una abraçada,
ULLERES.

zencill, tendre i bonic.
La platja, un camí,
la mar, la pau,
la sorra, el descans
(...)
Tot plegat... "La meva terra és el mar"?
Res més a dir...


Tens el meu bot!
ULLERES.

de pedra!
Sense paraules, vaja.
Sovint volem oblidar la tragedia nazi, el règim feixista i altres punts negres de la història que ens toquen de ben aprop...
Però el q. tu vosl transmetre no és una crítica a aquests fets i prou, sinò la impotència de no poder canviar els fets que et rodejen.
A vegades, ens agradaria que tot (del nostre entorn o no) prengués una altre ambientació.
Sovint, també, ens desesperem al veure que aquests canvis no són inmediats, que no són (ni tans sols) fruit dels nostres actes.
Però com sempre, la utopia i l'objectius ens obliguen a seguir caminant i a no abandonar la lluita.
Tot i que no vull caure en el tòpic, aqui et deixo escrit "La única lluita que es perd, és la que s'abandona".

Fins aviat.

ULLERES.

Ei! Per fi! Ja era hora que publiquessin les flors...

Unes flors que aparenment mai han parlat, unes flors que sembla que no diuen res... Però no.
Són unes flors que parlen amb la mirada dels seus silencis.
Unes flors que criden la veritat més profunda i més llunyana i per això, ningú les enten i ningú les escolta.

Voldira subratllar-te el següent vers:

"Les flors del jardí del silenci ...
hi són quan volen per miar el cel de la foscor
mentre somriuen a la llum que els fa ser".

Són unes flors que tots portem a dins, una flor que ens deixa entreveure la llum del demà en la nit més tenebrosa.


M'ha agradat molt la simbnologia de la flor. La flor, una planta utilitzada nornmalment per a referir-se a l'Esperança, a la lluita, al demà, al nou ser que vindrà després del seu somriure...
Del somriure de les flors del jardí del silenci.
Del somriure de les flors més xerraires de tots els jardins.

Espero que mostris aviat els diferents poemes en aquesta web, així els podràs anar compartint amb els demés.

ULLERES.

"Quan les paraules escrites em neguin la llibertat (...)"
Un vers molt intens, un poema molt bonic...
Però la nostra llibertat no depèn de les paraules ni de les seves cadenes.
La nostra llibertat no té límits ni obstacles, tret de nosaltres.
Les paraules són fruïts de la nostra creació, del nostre èsser i la llibertat és l'estat d'acceptar amb el cap ben alt tal com venen els dies.
La recerca de la llibertat és dura i llarga, feixuga i solitària...
"El llarg camí, no hi ha drecera"!

Sigues lliure i així porta a tothom al paradís.

ULLERES.