Llàgrimes de pluja

a una vida rudimentària, a ser èsser màquinals, fills dels dilluns i la rutina.
Educats per no mostrar els nostres sentiments, forjar una fascana en que apareixi perfecció i arribar a casa... i plorar sense que miri cap quadre, sense que em miri en cap mirall, sense que em sentin els veïns, mostrant de mi res que realment pugui ensenyar.
PROU!!!
S'ha de lluitar per aprendre a viure despullat davant la vida, davant la gent, davant la societat.
Creure que som persones amb cors, lluitar per treure el millor de nosaltres cada día, lluitar per somriure energicament davant els acords i renegar tot allò que no ens agrada.

Què si ha de ploure? Que caiguin tempestes de neguits als meus ulls.

ULLERES.

Ploraré quan plogui... per a mesclar la tristesa amb la pluja, per a dissimular el cor esquinçat confonent gotes salades i gotes dolces.
Quin poema tan intens! Breu però precís, hi dius el que cal per a transmetre'ns aquests sentiments que t'aclaparen.
M'ha agradat molt la teva idea de comparar les sensacions de l'ànima amb el temps: pluja-tristor, sol-serenor (si més no en aparença... potser fora més adient que dir alegria en aquest cas.)
Per cert, el poema de la biografia, és una interpretació d'un fragment del Llibre d'Amic e Amat d'en Ramon Llull, no? Només que allà en lloc de ser de l'odi, l'amic és de l'amor...

Una abraçada George i moltes gràcies per comentar-me!

no gaire contingut, el lèxic així ho fa entendre:
"cor ferit, destrossat, llàgrimes, amargor..."

en què l'amor preval per damunt de tot, tant és l'amor a una altra persona, com l'amor propi que no resta danyat davant qui estima, ja que

"quan el sol aparegui
(...)
mai descobriràs el meu dolor,
el meu lament"

És un poema bell perquè demostra una capacitat d'estimar per damunt del dolor.

Et felicito. Una abraçada

És el títol d'un poema que vaig fer ja fa uns anys (no està a la web) i que tractava del mateix. Rebre somrient, viure somrient, potser és orgull, potser és idgnitat. No ho sé. El que tinc clar és que, com dius, hi ha molts moments en què hem de posar-nos una careta i mostrar un rostre que no és el nostre.

És una sensació molt dura que tu has descrit molt bé, sense sentimentalisme excessiu ni paraules que el vesteixin. El poema mostra clarament l dolor que el rostre amaga. Molt ben aconseguit.

Petons.

...perquè no sàpigues el meu dolor.
És una imatge preciosa, com tot el poema, Jordi.
M'encanta la teva sensibilitat.

Llàgrimes de pluja, pluja de llàgrimes. Fantàstic. Amagar el dolor entre les petites gotes de pluja, que suaument van caient refrescant l'ambient. Les llàgrimes del patiment, quedaran camuflades rere les cortines de pluja, que humitejaran els meus ulls. "Esperaré el dia ennuvolat, per ploure llàgrimes." Ploure llàgrimes! Genial expressió! Una meravellosa manera de definir el plor.

Molt bé!
(merci pel teu comentari!)

de no dir el què sents...a vegades no és tan fàcil callar-s'ho!m'ha encantat la frase: "ploraré quan plogui", fantàstica!!
Una abraçada,
AtzaVaRa

Quin símil tant real, amic. Perquè la pluja és el símbol de la tristor de l'univers. Beneïda sensibilitat la teva. Quanta falta fa que l'ésser humà plori per que algú l'escolti. Una abraçada.

Amb mirada trista, compungit pels sentiments, mmm, ...., plorar i deixar anar tot el dolor, el patiment, mmm, ..., sensacionalment ho descrius. M'evoques imatges tristes, doloroses d'un noiet que s'amagava i tencava en una caixa tot el seu patiment, mmm, dolorós record del passat ara alleugerit pels pocs somriures de la vida que ens aporten certes persones.

És precios, m'agrada el paral·lisme que fas entre tempesta i sentiments, entre pluja i llàgrimes, entre foscor i tristor, entre el sol i l'aparent normalitat...... però, de nou, el desamor, el desencís, la tristesa....

Deixa que surti el sol, i plora mentre el contemples, però abans, digues tot el que has de dir, no et deixis res. Esborra la por del teu cor i del teu cap, i tots els dies seran meravellosos, encara que plogui...

Un petonet Jordi. Ah i per cert, el títol, fantàstic!

realment l'orgull ajuda a saber aguantar la tristesa d'una ferida tanmateix, per molt que s'amagui, fa mal soportar-la i aquest es un exemple de valentia! 1 abraçada!!

m'agradat aquest poema ...senzill i directe, les matàfores amb el temps les trob molt encertades ...

Una aferrada

Conxa

És molt bonic, escrit amb molt sentiment!Tot i que a mi m'agrada passar les penes sola a vegades és bo que algu et consoli per sentir-te millor!^^ Jo també sóc bastant orgullosa...jeje no et deixis trepitjar mai!
Bonica biografia!:)

M'agradat la teva manera de mostrar els teus sentiments tapanlosmolt disimuladament amb la pluja.
Es molt bonic i una mica dur.
Pro tambe et diré, que es bo treureu fora quant un u sent.
Una abraçada.

Aquesta valentia de passar les penes sol, sense demostrar els sentiments, moltes vegades fa que el mal es quedi permanentment a dins.
M'agraden les imatges que desprèn el poema, plorar en dia de pluja i descarregar el patiment els dies de tempesta.
Llavors quan sortirà el sol i eixugarà els carrers i els teus ulls enaiguats, tot canviarà i resorgirà el teu somriure.
És dur i trist, dins de l'esperança que porta el final. Fer veure que no passa res, té de ser molt i molt dolorós.
M'agradat la manera d'escriure tan sincera, sense embuts ni floritures.

Una abraçada!