la carretera que porta a EGO

Un relat de: fill de les ombres

Era una primavera llarga, havia començat abans d'hora, i la brisa suau de les tardes encara es feia notar mentre el sol era al capdamunt del cel, semblava que l'estiu no volgués arribar.
Li agradava la muntanya, perdre's sol a peu, amb bicicleta, moto o cotxe, pels laberints que fan els arbres que han crescut frondosos a la cara nord de la serra, on la humitat es palpa al respirar l'aire perfumat i s'escolten converses d'ocells.

Aquell dia, el cotxe corria silenciós per aquella carretera solitària i perduda. Anava buscant aquell vell poble del que havia sentit parlar tant a la gent que coneixia d'aquelles contrades.
Era bonic, petit i acollidor, endinsat i emmarcat per un paisatge meravellós. La gent hi era agradable i senzilla, lluny de les presses que tan sovint el feien enfadar quan corria perseguint les hores pels carrers de la capital.

La carretera era desigual, el carril per on circulava estava recent asfaltat, pintat i amb l'amplada apte per no patir conduint. A l'altre costat de la línia contínua es veia el desgast del temps, forats i bots…
-Ja se sap, l'obra pública va per trossos, va pensar - i aviat faran l'altre carril.
Però en el fons li era igual, fugia del gris rutinari per aïllar-se del món que l'ofegava. Per això havia decidit fer un canvi tan dràstic i anar a la recerca de l'Edén.

Les corbes es succeïen però li agradava conduir, pujant i baixant marxes, sentint-se conductor d'un rally apassionant, creuant un camí verge que per molt que n'hagués sentit parlar, creia ser-ne descobridor de detalls ínfims de bellesa exultant.

El trajecte s'estirava i s'arronsava, a voltes el sentia llarg, d'altres pensava que tot just acabava de començar, però òbviament, mentre les rodes empassaven l'asfalt immaculat d'aquella carretera, es va endinsar al cor d'aquell somni paradisíac… fins a trobar el llogarret de qui parlava tothom… el poble d' EGO

Va deixar el cotxe, semblava desert, passejava entre les cases buides i va cridar esperant que algú el sortís a rebre. No va obtenir resposta.
En poca estona va haver donat tres voltes a la vila, havia fet fotografies, i havia palpat les pedres de cada paret, meravellant-se de la fermesa de les cases, la destresa dels treballs a la fusta de portes, finestres i balcons, el marc incomparable d'un verd viu, humit i fresc… fins que va acabar descobrint darrere la plaça, sortint de l'església una munió de gent encuriosida que se li van posar al voltant i li oferien menjars i begudes, plaers senzills però plaers al capdavall, tan estranys pels paladars acostumats al ciment.

Però tanmateix, ningú deia res, ningú contestava les seves preguntes, movien la boca però no deien "res", ningú escoltava el que deia, es meravellaven de la seva presència, no pas de les seves paraules parlant i explicant la vida i glòria del món exterior, del món que desconeixien, del món d'on venia, del món que quedava darrere aquella carretera sinuosa.
Però ningú va preguntar res en veu alta. Ningú anhelava les notícies que donava.

El poble d'EGO era bonic, però estava mort, hi faltava la gent… gent que reaccionés, que comuniqués, que escoltés o que parlés!! Tan hi feia si parlaven una llengua estranya, l'hauria après… però... Qui es voldria comprar una casa en un lloc on els habitants fossin sords i muts i tampoc coneguessin la llengua dels signes? On tota conversa fos un monòleg?

Va passar un temps gaudint d'aquelles vacances luxoses lluny de l'asfalt calent del món atrafegat i gaudint dels plaers de la carn i la resta de sentits, oferts sense més raó que la seva presència al poble.
Finalment, esgotat de la soledat de les seves paraules, va carregar el cotxe de records i souvenirs exòtics, va abandonar el poble, cansat d'escoltar la seva veu ressonar en les parets i va tornar cap a casa… la seva autèntica casa.

Va recordar la carretera i va pensar que per poc que pogués, ratllant la imprudència, tornaria pel carril recent asfaltat, perquè el seu cotxe de disseny no estava preparat per una carretera dura i plena de sotracs.
A penes havia eixit de la vila, no va veure més asfalt que una grava negrosa, un sol camí estret, de pas per un sol cotxe, ple de forats.
El rellotge s'allargava i s'arronsava novament, no sabria dir si la tornada va ser llarga o curta… però sí que recorda que va ser dolorosa, el cotxe va tornar abonyegat dels costats i de sota, rascat d'esbarzers que es menjaven el camí, i exhaust de gasolina, baixant pendents en punt mort.

...

Sense adonar-se'n, tornava a ser a la via principal d'entrada a la gran ciutat, tornava a ser dilluns a les 8 del matí, i el cap de setmana queia enrere en el record, estirant-se i arronsant-se, semblaven instants efímers de plaer, semblaven mesos de soledat…

Reflexionant-hi mentre fumava un cigarro i un altre, fora de l'oficina, un dia i un altre, pensava en un principi haver errat la sortida del poble, malgrat que el camí duia al mateix lloc, era impossible que la natura hagués menjat en (quants dies?...?) una carretera recent asfaltada…
Però després de molts paquets i molts dies, es va preguntar si el seu cotxe havia sortit aquell cap de setmana del garatge.
Si potser EGO, no fos només una imaginació del seu subconscient, no fos un viatge sinó un somni eròtic, no fos un somni eròtic sinó una projecció d'un mateix, … si no fos cas que Nietzche no hagués comptat amb la veritable soledat del "super".

-Ei, fem un cafè? - li preguntava el secretari
-Mmm… si, …
-On eres? Tenies els ulls mirant el buit…!
-Mmm… tan se val, ja he tornat… mmm… qui guanyarà el mundial?

Comentaris

  • "Busca tu equilibrio" (samarreta nature)[Ofensiu]
    ULLERES | 08-07-2006

    L'amor no és res sense l'odi, la pau no existeix sense guerra , el fred sense la calor, l'alegria sens la tristor, el dolç sense el salat.
    La moneda té dues cares i els pols són dos (positiu i negatiu).



    Ulleres.

  • No deixis d'imaginar![Ofensiu]
    Juliaaa | 28-06-2006

    Feia molt temps que no passava per aquesta meravellosa web, on cada cop, puc comprobar que val molt la pena l'entrada.
    He vist els comentaris que m'has deixat als meus relats i m'han afalagat moltissim i he vingut en primer lloc, per donar-te les gràcies, i en segon lloc, per poder xafardejar els teu relats, que ara ja t'ho puc dir, m'han agradat moltissim!

    quin joc eh, aquest de la imaginació...! Potser a vegades ens pensem que ens fa falta allunyar-nos de la rutina, de la ciutat, de la feina... i en realitat només necessitem deixar la ment en blanc i deixar que la imaginació faci de les seves...!

    T'ho creguis o no, m'ha aportat molt aquest relat!

    doncs res, a seguir deixant-nos portar pels somnis, que si un vol estic segura que es fan realitat!

    En la teva biografia hi diu: "el camí és llarg... vols caminar amb mi?" Pel que puc saver de tu, que tan sols és un beru tast de les paraules amb les quals ens premies, crec que m'agradaria molt fer camí amb tu!

    Salut!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de fill de les ombres

fill de les ombres

63 Relats

249 Comentaris

87673 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
www.enrenou.com

maquinista d'un tren que volta el món sense vies, que busca la sortida del túnel de la realitat tot cercant en la utopia, la força per tirar endavant.



el camí és llarg... vols caminar amb mi?




per contactar amb nosaltres: aloisioxispin@hotmail.com
www.enrenou.com