Fotografia d'un anònim

Tenia set i l'avorria la rutina. Caminava - a vegades - per inèrcia, d'altres per posar a prova les seves malalties respiratòries; tan era. De nit, li costava adormir-se i durant el dia ho donaria tot per una estona de becaina. Sovint, pensava en la pluralitat de coses que podria fer i admirava els records que desprenien les fotografies passades.
En rampells, s'aixecava i dirigia la mirada en la direcció contrària. Tan la llum com la nit naixien i confluïen en cicle dins seu.

Però de tot el que feia, la seva principal afició era somiar. Sí, somiar el mantenia despert. Indiferent era si s'allunyava més o menys del seu ideal. Els somnis sempre eren causa de la seva lluita, de les seves il·lusions, els seus sols matiners.
El futur estava ple de possibilitats que, el mateix dia a dia, aniria desmitificant. Els entrebancs ens donen la suficient força per restar preparats i per entendre la diferència entre el que passa i el que reprodueix el nostre ideari.

Li calia mirar-se les coses un cop i altre perquè res era blanc ni negre i per això li deien cagadubtes. Les concepcions envers la vida depenen del que has après i del que estàs disposat a aprendre. Les preocupacions eren fràgils al costat del seu relativisme feixuc.

Estimava la vida perquè sabia i sentia que era l'únic del que era propietari. Col·lacionava frases que havien dit els seus amics en un pot que havia estat omplert de bombons nadalencs. Era inconformista i això el feia no adaptar-se a determinants contextos. Enmig de converses de bars, ell pensava en que faria el dia següent, o quin seria el pròxim llibre que s'hauria de llegir. Encara no havia trobat els amics amb qui hi encaixaria completament. Aquella barreja d'intel·lectualitat, senzillesa i efecte que omplirien els seus buits. Existien? Per respondre-ho, havia de buscar.

Però tot ho feia dins una bombolla. I això no podia ser. No es podia arrelar a la incertesa del avui sense tenir perspectiva del que va ser i el que li dóna motiu. Ningú és perfecte, deia ell. La seva bombolla - a voltes - era pèndul i d'altres una muralla. Sense la bombolla, trobaria respostes.
I les respostes serien preguntes.

Mentrestant, ell organitzava les miques del seu tresor; la vida com peces de puzle fetes de porcellana. Havia de treballar dur per poder descansar en pau i actuar conseqüentment per concordar amb els seus somnis. Tenia perspectiva. Tenia força. Tenia fe.
Ho prenia tot dins una maleta que cada dia desfeia.

A viure... es dedicava.