estels

Hissen banderes negres, l'esperança vesteix dol.
Alcen banderes negres, torna a caure el sol.
El rencor ha vençut el perdó,
l'odi ha derrotat l'amor,
és un monòleg dels canons
en el regne de la por.

I a la platja volen estels, governats pels nens.
I al meu cor volen estels, que s'enfilen cap al cel.

Tal com l'estel s'infla amb el vent, quan bufa contracorrent,
també s'inflen els sentiments quan s'ofega a tanta gent.

No corren estudiants per Tiananmen,
ningú recorda ara el maig francès,
ja no hi ha grisos de qui fugir avui,
ningú regala clavells per l'abril.

Però segueixen morint els pobles oblidats
i segueixen emmudint les veus discordants.
Però segueix coronant l'estat l'hereu del terror
i segueix imperant al món la llei del més fort.

Tallarem les cordes dels estels
i volaran lliures tenyint de llibertat el cel. (bis)

I a la platja volen estels...

No deixarem morir les nostres veus,
no cauran en l'oblit dels nostres temps.
Seguirem omplint places i carrers
d'utopies i somnis, mai no ens rendirem.

Seguirem lluitant demà contra ponent
i el nostre estel brillarà al firmament.
Seguiran lluitant paraules i fusells,
seguirem vencent els canons amb clavells.

Tallaré les cordes dels teus peus
i volaràs lliure fins a tocar els estels.
Tallaré les cordes dels meus peus
i volarem junts, tu em fas tocar el meu cel.
Tallarem les cordes dels estels
i volaran lliures tenyint de llibertat el cel!