Els nostres relats tracten el mateix tema, jo he fet una faula, i tu una crítica ben clara, i el teu, amiga, és un senyor microrelat. Amb ben poques paraules expliques segles d'història.

Que tinguis sort!

El Tamarro

Un poema ple d'angoixa pel futur, jo et diria que no cal patir per una cosa fantàstica com el futur, i més jo encara, que visc en el passat mitològic. M'agrada més anar a cercar la font, que veure venir un riu sec. Sí, algun cop la font també està seca, però fins i tot d'una font seca se'n pot treure un bon relat.

Gràcies per la teva visita al meu espai mitològic, i espero que gaudeixis igual dels pròxims capítols que vindran, de mica en mica.

Ens anem seguint.

Riure és sa, això està clar, però també cal saber on estàs, i riure quan toca, i per deslliurar una situació tensa innecesària. Riure ne un vetlatori no seria agradable, no està ben vist.

Però sempre, i en tot lloc, amb un somriure pots aconseguir que l'amient sigui més distès, més agradable, i la conversa menys angoixant, fins i tot en un vetlatori.

Gràcies per les teves visites als meus petits apunts mitològics. Seguiré ampliant l'imaginari, ara estic polint un sobre dips.

Diuen que els viatges en el temps sols són possibles de cara endavant, cap el futur. Així que no podríem retornar al nostre punt de partida de cap manera. Pe`ro sempre és una interessant reflexió.

T'agreixo la teva visita i comentari al meu relat sobre la pesanta. Desconec com l'anomenen en altres conrades, aquí la pesanta és ella, una pesantor que sents mentre dorm i et xucla la vitalitat.

De totes formes, no entenc gairebé el teu comentari, així que otser si me l'aclareixes una mica, sabrémillor quèemvols dir al final del comentari.
Moltes gràcies, i disculpa si no he estat prou despert per captar què vols dir. Potser la pesanta m'ha visitat aquesta nit?

Falta poc pels vint anys, doncs per si me n'oblido al gener, felicitats ara mateix, que dinou anys i 10 mesos tame és una bona fita.

Felicitats

No sé si a tu et calen més comentaris, però no m'importa afegir-te un de nou, per agrair la teva segona i oblidadissa visita. Jo o t'he fet res, ja t'ho dic, això ha de ser culpa de la teva edat, que perd records i que no hi veus bé, ja t'has fet la revisió ocular? Deu tocar aviat, si no l'has feta.

I avui, que he llegit una mica millor el teu assaig sobre la ciutat o no, dir-te que els boscos per on transita el tamarro originaria mitològic, està força empudegat també, tot i estar a més de cent quilòmetres de la capital, el núvol toxic arriba lluny.

Bon dia Fidel!

Més d'un cop hi he pensat, com a bèstia mitològica, que els humans ho empudeguen tot. No cal destruir la Terra, que la resta d'animalons boscans són innocents! I algú com el meu nom assenyala, els ha de dur pel bon camí, com hem fet sempre, fins que els humans vau evolucionar.

Elimineu-vos d'una vegada, i deixeu la vida que faci el seu camí!

Un microrelat prou directe, el teu.

Conec la cançó, l'havíem cantada a l'agrupament.
Un poema deliciós, potser millorable en alguna estrofa, però en la concepció és brillant. M'agrada.

Gràcies pel teu comentari de benvinguda. Sí he retornat després de gairebé deu anys sens estar-me per aquí. Vaig marxar en una d'aquelles bronques del fòrum, de quan els gallets volien decidir d'amagat i amb falsos noms, qui podia o no estar-se a la pàgina, qui escrivia com cal i qui era negligible. Mals moments de la pàgina, que veig, l'han deixada com està ara, una mica abandonada, però redós pels jubilats, com jo ho soc ara. La feina també em va fer apartar-me'n. Tu, crec que ja hi eres aleshores.

No et diré el meu nom anterior, tampoc vaig ser gaire bonic, en alguna intervenció, i no em cal recordar detalls que ara no defensaria.
Ens anem llegint.

M'havia oblidat dir-te que m'agrada el teu estil, es nota que has estat escrivint fora d'aquí, encara que potser m'equivoco, o potser sols ho sembla, si més no, hauràs llegit força.

Bon relat aquest!


El tamarro

Doncs ben retornada a la pàgina. De fet, jo també soc vell, i també he retornat, amb un altre nom també, no puc obrir l'antic i es deu estar florint, tenia poca cosa aleshores, un parell de relats, res a veure amb l'ara.
Sobre el teu caçador, dir-te que em fa veure un maltractador que atemoreix a la seva presa/parella, si és això, res a veure amb el meu caçador mitològic, tot i que les imbricacions poden estar més properes que no ho semblin en principi. Al cap i a la fi, també és cert que hi ha caçadors, perquè hi ha a qui caçar. Però aquest seria un tema molt llarg de tractar en un espai com aquest. M'agrada el teu nom relataire, un dia d'aquests en parlaré de la ginebreda, en el meu espai. La ginebreda també té el seu què!

Ben retornada a relats, doncs!

El tamarro

PS
No et dic quin era el meu anterior nom, ja que durant un temps va estar mal vist entre alguns relataires i va patir una mica d'assetjament, tanmateix, vaig esborrar la majoria de relats que hi tenia penjats, en queden tres o quatre, i no em fa res que estiguin volant per les xarxes.

Gràcies pel teu comentari en el meu relat de presentació.

Un tamarro és una bèstia mitològica, comparable amb els "gamusinos" castellans, i alhora, no tenen res a veure. A les terres Pallareses, el tamarro s'amaga en el bosc, i hi ha pobles que per tradició fan la cacera del tamarro, animal que no es veu, ni es recorda, en el cas de que el vegis, i la cacera sol fer-se de nit, i amb llanternes. Normalment, tornes a casa sense haver caçat cap tamarro.
Últimament, si ho mires per internet ho trobaràs, s'ha idealitzat una mica la imatge del tamarro, per fer-la accesible a la canalla, i se sol fer la cacera d'una manera lúdica i divertida, en horari infantil.

Gràcies per la teva visita en el meu espai relataire i pel teu comentari de benvinguda.
Jo no visc a ciutat, el tamarro vull dir. Com autor darrere del personatge sí, visc en una gran ciutat del nostre estimat país. Estimat, tot i que una mica bandejat.

El tamarro

Un poema que pot enllaçar amb el meu relat de presentació, tot són boscos!
Gràcies pel teu comentari, i per la teva benvinguda.

El tamarro