L'última vegada

Un relat de: TerricheT
L'última vegada

Artista a jornada completa que, temps a, havia deixat de banda la vida social. Assegut en aquell fosc local d’esbarjo, no recordava l'última vegada que vaig tenir una cita, i curiosament, tampoc no m’amoïnava. Estrany i tranquil, sentia la fluïdesa del cos. Bevíem vi, aquella dona estrangera i jo. Què celebràvem? Jo l'havia convidada? En fixar-me en les estovalles blanques, sé que vaig veure els llençols d'un llit d'hospital. O una mortalla. Curioses similituds. Vaig descartar aquelles imatges absurdes. Segurament havíem vingut per divertir-nos. Fora preocupacions!

Estava distret remenant la copa de vi, quan ella em demanà què mirava. No podia ignorar que era ella, el meu objecte d’observació. La percepció visual moria penjada en aquelles arracades d’argent en forma d’afilada mitja lluna. Aleshores la vaig fitar als ulls. Estaven contents. Després em vaig centrar en les galtes, els clotets se li marcaven d'una manera curiosa.

—Sempre li sol fer aquest efecte? —vaig demanar-li.
—En aquest punt, em pots parlar de tu —va dir amb aquell somriure etern i misteriós.
—Entesos, doncs, i aquests clotets? —Hi torno.
—Sols quan faig un somriure —digué ella des de l'altre costat de la taula.
—Ens coneixíem d'abans? —Insisteixo a preguntar, encuriosit.
—Abans, després, què més dona. Per a mi, el temps no té gens d'importància. L'ara és el moment més decisiu de la vida. Tot i que sempre m'has conegut, i ara m'has reconegut, aquest és el fet important.
—Ens has sortit filosòfica?
Ella feia descansar les mans sobre de les estovalles, les ungles les duia pintades de negre, a joc amb els llavis. Va trigar a respondre, sense deixar de somriure. Ho sé, havia aclucat els ulls.
—Tu vas triar el lloc del comiat —va deixar anar ella com si res.
Jo sempre havia volgut marxar d'aquest món en un moment de felicitat, i un bon àpat per a mi sempre és un moment feliç. Quan has passat gana de petit, menjar és una festa.
Voldria no obrir mai més els ulls, ja no.
—Ja saps què demanes —afirmà.
—No n’estic segur, crec —dubtava jo.
—De fet, ja no importa. Enllestim? —Va concloure.
Encara amb els ulls clucs, podia veure-la. Ella continuava allí, mirant-me amb aquell somriure de clotets com cavernes.
—Ets preciosa —se m'escapà la floreta —i no m'ho esperava —vaig reblar.
—Què més vols! —i em tocà la mà. La tenia freda, era aspra. —En el fons, la vida al final t'ha somrigut, que menys podria fer jo? —Diu misteriosa, quan un xiulet estrident començà a fer xivarri.
És aleshores quan la dona desapareix. Mentre es fonia la seva imatge, no abandonà aquell somriure.

En deixar de veure-la —de ser-hi, encara hi era—, em sentí engolit per la foscor. Tot i això, més enllà de qualsevol fet lògic, encara vaig sentir el càlid tacte d'una mà hospitalària, que apagà la fredor de l'altra mà, just quan s’acabà aquell estrident xiulet. Tot i el silenci, ja no vaig sentir la veu greu dient.
—Ha deixat de respirar. Bon viatge, mestre.




Versió revisada del relat presentat en el repte clàssic DCCLXVIII: LA MORT

Comentaris

  • Sí et sembla[Ofensiu]
    Prou bé | 21-02-2024

    Llegeix el comentari que vaig fer a GINEBREDA on explico un secret. (Al seu relat efímer")
    Gràcies per totes les orientacions.
    Amb .... Ja ho saps

  • Conversa[Ofensiu]
    Prou bé | 21-02-2024

    Aquesta conversa amable amb la mort m'ha fet pensar que el protagonista té molta sort.
    Potser per la malaltia o potser per la medicació/sedació, imaginació sopar amb una bella desconeguda que, de mica en mica, va sabent qui és i què hi fa allà.
    Molt original el tractament del pas definitiu i irreversible, amb un punt d'humor que sempre va bé.
    Amb total cordialitat

  • Molt bo[Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 15-02-2024 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt com descrius la mort. Un personatge misteriós, però alhora, atractiu. Des del meu parer l'encant d'aquest relat és tal com l'has escrit, per a mi no li falta res ni en el començament, ni tampoc en el final. De fet, crec que has sabut jugar molt bé entre el mostrar i el dir.
    Enhorabona,
    Fins aviat,
    Neus

  • Comentari del jutge del repte[Ofensiu]
    TerricheT | 21-01-2024

    Joan Colom ha deixat aquest comentari en el veredicte del repte.

    Això de la mort com una dona atractiva ha tingut moltes posades en escena. Potser la que recordo més és la del numeret final de "All that Jazz" (Bob Fosse, 1979) on el protagonista Roy Scheider (interpretant Bob Fosse) acaba en braços de Jessica Lange (interpretant la Mort) en una escena premonitòria (Fosse moriria d'un infart, preparant un musical vuit anys després).
    Un relat en primera persona que es desenvolupa mitjançat un diàleg ben travat. Si prescindíssim del fet que el tema d'aquest RepteClàssic és prou explícit, fins ben avançat el relat un no s'ensuma qui és la interlocutora.

  • Revisat[Ofensiu]
    Tamarro | 18-01-2024

    I encara li cal alguna revisió més, oi?
    La primera frase demana una continuació una explicació. Sembla escapçada.

    Ànims que encara hi ha feina a fer!

l´Autor

Foto de perfil de TerricheT

TerricheT

26 Relats

196 Comentaris

18143 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
La fantasia és la música dels sentits, la realitat és la música del desconcert.
El desconcert és l'orquestra del caos, en el caos trobarem la melodia.


Sigues fantàstic, amic meu.
B.L.

Moltes vegades, els meus relats cerquen un cert aire de la mitologia, i si pot ser, la nostrada.


El meu nom l'he triat per fer homenatge a l'autor de fantasia Terry Pratchett, creador del MónDisc. No el llegiu terriche-T és TerricheT, tot seguit. La T majúscula final és sols una imatge que tanca el cercle, com el seu Món Disc.

Deixo espai als meus altres perfils, en aquest, poca producció afegiré.