L'última vegada

L'última vegada

Artista a jornada completa que, temps a, havia deixat de banda la vida social. Assegut en aquell fosc local d’esbarjo, no recordava l'última vegada que vaig tenir una cita, i curiosament, tampoc no m’amoïnava. Estrany i tranquil, sentia la fluïdesa del cos. Bevíem vi, aquella dona estrangera i jo. Què celebràvem? Jo l'havia convidada? En fixar-me en les estovalles blanques, sé que vaig veure els llençols d'un llit d'hospital. O una mortalla. Curioses similituds. Vaig descartar aquelles imatges absurdes. Segurament havíem vingut per divertir-nos. Fora preocupacions!

Estava distret remenant la copa de vi, quan ella em demanà què mirava. No podia ignorar que era ella, el meu objecte d’observació. La percepció visual moria penjada en aquelles arracades d’argent en forma d’afilada mitja lluna. Aleshores la vaig fitar als ulls. Estaven contents. Després em vaig centrar en les galtes, els clotets se li marcaven d'una manera curiosa.

—Sempre li sol fer aquest efecte? —vaig demanar-li.
—En aquest punt, em pots parlar de tu —va dir amb aquell somriure etern i misteriós.
—Entesos, doncs, i aquests clotets? —Hi torno.
—Sols quan faig un somriure —digué ella des de l'altre costat de la taula.
—Ens coneixíem d'abans? —Insisteixo a preguntar, encuriosit.
—Abans, després, què més dona. Per a mi, el temps no té gens d'importància. L'ara és el moment més decisiu de la vida. Tot i que sempre m'has conegut, i ara m'has reconegut, aquest és el fet important.
—Ens has sortit filosòfica?
Ella feia descansar les mans sobre de les estovalles, les ungles les duia pintades de negre, a joc amb els llavis. Va trigar a respondre, sense deixar de somriure. Ho sé, havia aclucat els ulls.
—Tu vas triar el lloc del comiat —va deixar anar ella com si res.
Jo sempre havia volgut marxar d'aquest món en un moment de felicitat, i un bon àpat per a mi sempre és un moment feliç. Quan has passat gana de petit, menjar és una festa.
Voldria no obrir mai més els ulls, ja no.
—Ja saps què demanes —afirmà.
—No n’estic segur, crec —dubtava jo.
—De fet, ja no importa. Enllestim? —Va concloure.
Encara amb els ulls clucs, podia veure-la. Ella continuava allí, mirant-me amb aquell somriure de clotets com cavernes.
—Ets preciosa —se m'escapà la floreta —i no m'ho esperava —vaig reblar.
—Què més vols! —i em tocà la mà. La tenia freda, era aspra. —En el fons, la vida al final t'ha somrigut, que menys podria fer jo? —Diu misteriosa, quan un xiulet estrident començà a fer xivarri.
És aleshores quan la dona desapareix. Mentre es fonia la seva imatge, no abandonà aquell somriure.

En deixar de veure-la —de ser-hi, encara hi era—, em sentí engolit per la foscor. Tot i això, més enllà de qualsevol fet lògic, encara vaig sentir el càlid tacte d'una mà hospitalària, que apagà la fredor de l'altra mà, just quan s’acabà aquell estrident xiulet. Tot i el silenci, ja no vaig sentir la veu greu dient.
—Ha deixat de respirar. Bon viatge, mestre.




Versió revisada del relat presentat en el repte clàssic DCCLXVIII: LA MORT