Jajaja, quan he llegit el nom del meu carrer (ara rambla)no m'he pogut estar de llegir-lo!Per una vanda et dono la raó; però potser, com que també és el lloc on des que vaig néixer visc, trobo que, no sé, a mi m'agrada...que per una banda, a mi, així, ja m'està bé!XDHome, sempre ha estat així...
Jo sempre m'he sentit de Sants, i la veritat m'inporta ben poc si diuen que ara la meva zona no és d'allà, jo sempre em sentiré de Sants, perquè el metge, l'escola, l'institut, gairebé tota la meva vida està a Sants...
És possible, sí, que cada cop el nostre "terreny" estigui més separat d'aquell llarg carrer comercial ple de botigues, i també és cert que em lluitat molt per tenir el que ara podem veure cada cop que sortim de casa i ens amaga aquell soroll de cotxes i olor de fum que abans convivia amb nosaltres...
Però, ves, és el meu carrer, la meva vida, i a mi, m'agrada!jajaja
Una abraçada veí!
Esther

La millor sensació que un pot tenir a la vida és sentir-se viu/viva=)!
Respirar, cridar, existir, enamorar-se, viure!

M'encanta!
Gràcies per llegir-me!;)
Una abraçada!
Esther

que he anat a visitar algú a l'hospital, m'estranyo de que el malalt estigui més feliç que els altres; penso que hauria de ser ell el que plori, el que es lamenti per la poca vida que té davant seu... i en canvi, t'adones que somriuen perquè encara poden somriure, perquè saben, que seran els primers en deixa-ho de fer.

M'ha agradat el poema!
Una abraçada,
Esther

són paraules convertides en silencis que molt pocs aconseguiexen fer-les sonar; que s'hariuen de lliberar, de deixar anar, per fer viure, tal com dius tu, la llibertat.

M'ha agradat!!

Gràcies pel comentari!
Una abraçada
Esther

i m'ha passat, se'm ha posat la pell de gallina!!
Molt bonic, molt cert, fantàstic!
A mi magada lultima frase!;-)
Segueix escribint!
Una abraçada!
Esther

Per mi el teu poema es aixo, viure, sentir...
Aixo he sentit al llegir-lo.. la veritat es que no puc jutjar gaire perque no en soc cap prefessional i perque ademes penso que la poesia va mes enlla d'un munt de normes i estructures... per mi es el que es sent, tot amb un ritme, amb un so, amb la teva propia manera de viure i escriure.
I el teu poema, el que fa es aixo, explicar, mostrar als demes el que sents, com ho sents i com ets.
Gracies pel teu comentari!Feia temps que no entrava a la pagina, m'has fet tornar les ganes de ecsriure!i de llegir!
El teu poema es precios!Segueix escribint!
Petons
Esther

Saps què crec?
Que sí que l'estimes,
que si vols pot ser teva,
que si no és per tu, ara ho sería,
que en realitat, per por, l'esperes...

NO ho vols, però l'estimes.

Gràcies pel teu comentari.
No em puc pendre malament una lliçó que em vulgui fer millorar!
Gràcies altre cop per la opinió, per la benvinguda i per llegir-me!

Petons
rehtse

Un sentiment estrany; més el del noi que el de la noia, perquè... la noia, encara jove és la víctima fàcil de l'amor, en canvi el noi.. més home que noi... no sé. rarament és fàcil que s'enamori d'una nena, dona, adolescent, gairebé dona...
Tot i la raresa és preciós, per la maduresa que es forma en les paraules de la noia, per la sensibilitat de la relació entre els dos; per la realitat de l'amor, que no te fronteres.
Bonic, molt bonic!

Petons

rehtse

M'h aagradat el teu poema. Crec que al cap i a la fi moltes perones s'han sentit així alguna vegada; i encara que no volguem, perquè jo m'incloeixo, molta gent ha fet sentir així a algú alguna vegada, per la necessitat d'estimar a algú, de formar part d'ell, de ser ell o de que ell sigui tu fins al punt on la fusió és tant i intensa que acabes amb una crisi de personalitat o del propi JO. Enacara qeu moltes vegades, també ho creem nosaltres això.

Un bon poema: suau, real, sensible i genial.

PETONS

rehtse

El somni viu de cada nen i nena...
M'ha agradat ;-)

Petons

rehtse

Hola preciosa! Ja saps el què en penso jo d'aquest text, ja saps que tinc una cançó i un acord per cada paraula escrites per les teves mans, així que, què més dir-te?
No he comentat d'altres relats perquè sento una força, encara que no sigui del meu cos sinó d'un proper al meu, que m'empeny a ser una raó del les qüetions que hi realitzes allà, així que he escollit aquest, que tan admiro i valoro.

Felicitats wapa! Segueix així!
Arribaras molt, molt lluny.

Visca tramuns, la nostra llengua i tu :D

Ter

M'ha triunfat molt! jaja.
Final inesperat, almenys per mi, no sóc bona com a detectiu de relats( o potser es que no ho vull descobrir per trobar-mo al final, no ho sé.), però m'ha agradat molt; suau, una poesia suau d'una llibertat que es busca en al pluja, d'una carícia que es busca en aquesta llibertat de les gotes, molt bonic.

29/02/2006
rehtse

... una imatge preciosa.
Molt bonic, sí.

26/02/2006

rehtse

Tor cert, sí sí...
Som tots, tots, víctimes dels demés, i ja està, sent allò que els altres volen que siguis, comporatn-te, lluitant per allò que els demés volen.
Al cap ia al fi, la societat forma les persones i les fa d'una manera determinada... i volguem o no, nosaltres també som aquesta societat, que sense adonar-nos, exigim als demés a ques siguin d'una forma determinada.

Esther
26/02/2006