Carta desapareguda d'un amor desconegut

Un relat de: Primera fada

25 de gener de 1953

Hola.
Sobtat? Estranyat? Difícilment comprensible tot el que estàs llegint ARA?
Igual porto jo durant dies, mesos... anys.
T'estimo.
Fàcil d'escriure, difícil de dir, impossible de superar.
Et conec massa bé com per equivocar-me, però massa poc com per encertar... Difícilment sabré acabar aquestes línies, difícilment sabré com acomiadar-me sense deixar anar una llàgrima, no exterior, però visible a simple vista.
T'estimo.
No estàs parat? No penses qui puc ser? Sento molt dir-te que no t'ho puc dir, perquè em coneixes, em coneixes bé, però mai sabràs com, on, ni qui sóc, no puc dir-t'ho. Només necessito dir-te que t'estimo...

Admiradora secreta sóc, però difícilment provable a simple vista... cada dia et veig, m'observes, t'observo, em mires i et miro, respires el meu aire i jo respiro el teu, sents la meva veu i jo la teva... M'arribes fins i tot a tocar, a parlar-me, sempre inconscient que dins meu hi ha alguna cosa que em fa ser encara més feliç mentre sento la teva veu. I així han anat passant els dies, els anys, i tu segueixes amb la teva rutina, i jo amb la meva, observant-te, gaudint de la teva imatge, del teu so, de tu.

Recordo el primer cop que vaig saber que eres tu; el primer dia que em vaig fixar en els teu ulls foscos, la teva mirada, el teu cabell, la teva camisa, mig oberta, la teva veu, la teva naturalitat, teva i només teva, em vaig fixar en tu i sempre més sabré que vas ser tu.

I així ha passat el temps, i t'has acabat convertint en la meva obsessió, que no em molesta, que segueix amb mi, que de tant en tant t'oblida, però que sap que hi ets, que de tant en tant pren força i de tant en tant disminueix; i disminueix fins a un cert punt que ja no sé si t'estimo o t'odio, que ja no sé si el que sento és amor o és mal...

Conviure amb un amor impossible, això em passa, amb un sentiment diferent a l'amor, potser aquest primer "t'estimo" no té la mateixa intensitat que l'acció del verb amar, però sí té un amor real, pur, de desitjar-te el millor, d'estimar-te d'una forma silenciosa, d'admirar-te, de voler el millor per tu, perquè, al cap i a la fi, sé que per mi ets meu.

Gràcies per existir i per deixar-me estimar-te (encara que no ho sabies).
Gràcies per ser-hi i escoltar-me, m'has ajudat molt.
Gràcies pel teu aire.
Gràcies pel teu somriure.
Gràcies pel teu nom, que cada cop que el sento em dibuixa un somriure.
Gràcies, gràcies i gràcies.
Volent o sense voler-ho: t'estimo.

Tendrament: anònima

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Primera fada

Primera fada

10 Relats

19 Comentaris

14675 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Heu descobert mai la manera de definir la inspiració? Jo només vaig poder llegir un poema de Becker que ho intentava, però, no és exactament el que jo sento, s'hi acosta, sí, però penso que això cadascú ho viu a la seva manera, és més, cadascú té la seva pròpia inspiració...
La inspiració és allò que et descobreix a tu, que et busca, que s'apropa tímidament a tu, fins al punt de fer-te escriure, de fer-te amo de la necessitat d'agafar paper i llapis i deixar anar tot allò que et diu...que et xiuxiueja a l'oïda i et converteix en escriptor dels seus sentiments, dels teus sentiments, de la teva inspiració.

*M'encanta la teva absència perquè sé que algun dia hi vas ser...*