Baralla de sentiment

M'he sentit perduda per moments. M'he sentit estranya per segons.
Cada cop que el meu peu es desplaçava uns mínims centímetres endavant, jo, el meu cos, el meu cor, tota jo em desplaçava enrere, era una sensació veritablement estranya. Tot això havia succeït mentre pensava en deixar-ho tot, simplement ho pensava, no sabia encara si era un desig, una necessitat o una cosa que no volgués fer, simplement ho pensava, era una minúscula idea que s'havia format al meu cap com tantes en aquell dia, era una idea transformada en realitat en molt pocs segons I allà estava, davant meu desitjant complir-se com un acte reflex: sense la meva aprovació. La idea de deixa-ho tot i començar de nou m'envaïa cada cop més, estranyament era víctima d'un sentiment; sempre havia pensat que mai em passaria, que sempre hauria pogut deixar de banda una sensació, que mai podria perdre una batalla contra una pena o una alegria o un temor, contra alguna cosa inexistent, pensava que això no em podia passar a mi. I, com sempre, m'equivocava, cada cop valia menys el que jo desitgés, cada cop era menys preat allò que jo volia, cada cop menys...
La sensació em deixava amb un neguit perdurable, amb una febre estranya sobre meu, i no me'n podia desfer de cap manera, cada cop més m'anava perdent per l'univers dels sentiments i als meus ulls ja els era impossible veure i a la meva oïda sentir... Deixava de ser jo.
I no volia tornar a començar... però era una obligació! Era desesperant, no ho volia, mai! Mai hauria volgut deixar el que tenia, mai hauria pensat de desfer-me de les meves amistats, amors i companyies; mai hauria anhelat perdre-ho tot, mai. I en canvi aquest sentiment m'empentava a fer-ho, per què? Simplement ho havia pensat per uns segons, uns mínims segons, havia estat una de les milers estúpides idees que un té a la vida però que per res del món les duria a cap, però allà estava jo, sola, sola contra un sentiment milions de vegades més gran que jo i que, per descomptat, em guanyava.
La por m'ha fet tornar enrere unes quantes vegades, mai disposada a lluitar i deixar-me guanyar... però no ho he fet, he lluitat per mi, però no pel meu cos o la meva ànima, sinó pel que m'envolta, per la gent que estimo i la gent que desitjo que sigui feliç, he lluitat per aquells qui vull ajudar i per aquells amb qui vull compartir la meva vida. Per ells he guanyat, per ells he vençut aquell sentiment nascut de dins meu, per ells he sabut que mai més desitjaré, ni en una mil·lèsima de segon, deixar-ho tot.