Baralla de sentiment

Un relat de: Primera fada

M'he sentit perduda per moments. M'he sentit estranya per segons.
Cada cop que el meu peu es desplaçava uns mínims centímetres endavant, jo, el meu cos, el meu cor, tota jo em desplaçava enrere, era una sensació veritablement estranya. Tot això havia succeït mentre pensava en deixar-ho tot, simplement ho pensava, no sabia encara si era un desig, una necessitat o una cosa que no volgués fer, simplement ho pensava, era una minúscula idea que s'havia format al meu cap com tantes en aquell dia, era una idea transformada en realitat en molt pocs segons I allà estava, davant meu desitjant complir-se com un acte reflex: sense la meva aprovació. La idea de deixa-ho tot i començar de nou m'envaïa cada cop més, estranyament era víctima d'un sentiment; sempre havia pensat que mai em passaria, que sempre hauria pogut deixar de banda una sensació, que mai podria perdre una batalla contra una pena o una alegria o un temor, contra alguna cosa inexistent, pensava que això no em podia passar a mi. I, com sempre, m'equivocava, cada cop valia menys el que jo desitgés, cada cop era menys preat allò que jo volia, cada cop menys...
La sensació em deixava amb un neguit perdurable, amb una febre estranya sobre meu, i no me'n podia desfer de cap manera, cada cop més m'anava perdent per l'univers dels sentiments i als meus ulls ja els era impossible veure i a la meva oïda sentir... Deixava de ser jo.
I no volia tornar a començar... però era una obligació! Era desesperant, no ho volia, mai! Mai hauria volgut deixar el que tenia, mai hauria pensat de desfer-me de les meves amistats, amors i companyies; mai hauria anhelat perdre-ho tot, mai. I en canvi aquest sentiment m'empentava a fer-ho, per què? Simplement ho havia pensat per uns segons, uns mínims segons, havia estat una de les milers estúpides idees que un té a la vida però que per res del món les duria a cap, però allà estava jo, sola, sola contra un sentiment milions de vegades més gran que jo i que, per descomptat, em guanyava.
La por m'ha fet tornar enrere unes quantes vegades, mai disposada a lluitar i deixar-me guanyar... però no ho he fet, he lluitat per mi, però no pel meu cos o la meva ànima, sinó pel que m'envolta, per la gent que estimo i la gent que desitjo que sigui feliç, he lluitat per aquells qui vull ajudar i per aquells amb qui vull compartir la meva vida. Per ells he guanyat, per ells he vençut aquell sentiment nascut de dins meu, per ells he sabut que mai més desitjaré, ni en una mil·lèsima de segon, deixar-ho tot.

Comentaris

  • És preciós fadeta![Ofensiu]
    Petit moment | 03-03-2006 | Valoració: 9

    Mai diguis mai, t'ho recordaré sempre. No hi ha res en el món que et pugui vèncer, que et pugui fer abandonar tot tret de tu mateixa. Aprofita la teva màgia i la teva força per a ser invencible, per a demostrar el que vols i per no deixar-te ensorrar.
    Saps que t'aprecio, que admiro la teva màgia i que estaré al teu costat sempre que em necessitis! I no t'entristeixis que a la vida hi ha moments per riure i per plorar, però s'ha de viure.
    Petons preciosa, els teus relats són maquíssims!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Primera fada

Primera fada

10 Relats

19 Comentaris

14680 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Heu descobert mai la manera de definir la inspiració? Jo només vaig poder llegir un poema de Becker que ho intentava, però, no és exactament el que jo sento, s'hi acosta, sí, però penso que això cadascú ho viu a la seva manera, és més, cadascú té la seva pròpia inspiració...
La inspiració és allò que et descobreix a tu, que et busca, que s'apropa tímidament a tu, fins al punt de fer-te escriure, de fer-te amo de la necessitat d'agafar paper i llapis i deixar anar tot allò que et diu...que et xiuxiueja a l'oïda i et converteix en escriptor dels seus sentiments, dels teus sentiments, de la teva inspiració.

*M'encanta la teva absència perquè sé que algun dia hi vas ser...*