La germana gran

Un relat de: Primera fada

Aquell dia li havia tocat anar a buscar la seva germana a la porta de l'escola, quatre anys de diferència menys es notaven i eren al raó de discussions i baralles gran part de les vegades quan les dues s'enfadaven. Però moltes de les vegades la gran s'havia de mantenir, encara que li costés, havia de fer cor fort i assimilar la petita discapacitat de la seva germana, simplement ho havia d'entendre.
Des del naixement de la petita amb aquell problema tan greu però lleuger i no gaire visible a simple vista, l'atenció semblava dirigir-se només a ella, encara que no fos veritat. Com a germana gran va acceptar el càrrec i va portar-se com la millor germana que un pot tenir, amb els seus alts i baixos, tot s'ha de dir.
Aquell dia la va veure sortir amb els demés per la porta; la nena, ja amb onze anys, va anar corrents a abraçar-la i la va besar a la galta, molt fort, com sempre feia. La gran la va revisar de dalt a baix, també la va besar, més moderadament, i li va donar un entrepà, el berenar. La petita li va agrair amb un somriure i se'l va menjar mentre li explicava el que havia fet aquell dia. Com a germana gran que era la va escoltar; en algun moment li va fer un comentari de mala gana, però no amb mala intenció. Quan l'entrepà es va acabar la germana gran li va manar llençar el paper en una paperera. Al cap d'una estona, va notar que una mà freda li agafava la seva, no li encantava portar a la seva germana petita de la mà, i menys quan en algun moment es podia troba a algun amic de l'institut però, com a germana gran que era, ho va fer. Van arribar a casa, com passava diàriament la pregunta típica va sonar cinc minuts després d'haver entrat per la porta: tens deures? Algun examen?. La petita reia quan era més petita, però havia arribat el moment de que ella comencés amb els deures i fes com la seva germana... Això li agradava, el fet de fer com sa germana i era una cosa que a la gran li costava acceptar: que la petita sempre fes el que feia ella, anava a estirar-se, la petita també; anava al lavabo, la petita també; anava a la cuina a menjar alguna cosa, doncs la petita també... Però ho acceptava, i no només perquè era la germana gran.

Ho acceptava perquè l'estimava.

Comentaris

  • rbbarau | 22-05-2006

    Ostres... Perquè res és tant fàcil ni tant difícil com estimar...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Primera fada

Primera fada

10 Relats

19 Comentaris

14680 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Heu descobert mai la manera de definir la inspiració? Jo només vaig poder llegir un poema de Becker que ho intentava, però, no és exactament el que jo sento, s'hi acosta, sí, però penso que això cadascú ho viu a la seva manera, és més, cadascú té la seva pròpia inspiració...
La inspiració és allò que et descobreix a tu, que et busca, que s'apropa tímidament a tu, fins al punt de fer-te escriure, de fer-te amo de la necessitat d'agafar paper i llapis i deixar anar tot allò que et diu...que et xiuxiueja a l'oïda i et converteix en escriptor dels seus sentiments, dels teus sentiments, de la teva inspiració.

*M'encanta la teva absència perquè sé que algun dia hi vas ser...*