Flaire de pluja

Un relat de: ximxim

Alço el cap i veig, per la petita finestra, uns núvols grisos que amaguen el cel blau de fa unes hores. Amenaça la pluja a tots aquells que, al carrer, passegen, caminen o corren per no fer tard, qui sap si a la feina o a la parada d'autobusos o bé a una cita romàntica. Em torno a col·locar tal com estava, el cap recolzat al coixí, i miro el sostre, d'un antic blanc ara grisós. Desitjo que comenci a ploure aviat. Amb els ulls closos intento recordar quelcom. Potser un rosetre, o unes paraules, allò que fa estona que m'inquieta. O potsr no és un record, sinó el recel que em provoquen els dies grisos. Obro els ulls. El color del sostre, de nou. Spassembla al color que han anat agafant els núvols al llarg del dia. És curiós. Torno a mirar-los i em pregunto perquè les coses han de canviar tan sobtadament. Fa unes hores el sol lluïa entre les fulles dels arbres. Ara el cel és un llençol brut que aïlla de la llum aquest món meu. Meu. Una bona expressió. Falsa, però. Com pot ser meu un lloc on no hi tinc cabuda?
Em miro les mans, unes mans que han fet coses molt mal fetes. Dolentes. Dolentes per a qui, si jo no me'n penedeixo? Per què ha de ser dolenta la tempesta que s'apropa, si hi ha qui la necessita? Per què ha de ser dolenta la foscor, o la nit, si tots hem contemplat els estels algun cop? És legítima la llei? Potser no és cosa nostra decidir què està bé o malament. Inspiro profundament l'aire que entra per la finestra i sento que allò és bo. Encara que és l'aire de la pluja. I sento que jo també sóc bo. Sóc l'aire de l'esperança, o de la revolució.
Torno a tancar els ulls i continuo pensant. Però no penso en el que vaig fer. Són escenes terribles, records dolorosos de fets vils i amargs. Però era necessari. Ho creia aleshores i ho continuo creient. Però ara ja no hi penso. Ja està fet, això ja és aigua passada. Començo a sentir les gotes sobre l'ampit de la finestra. Plou. Per què no s'endú la pluja penes i odis?
Obro els ulls, torno a veure el sostre i per un moment em passa pel cap la idea de quantes persones i durant quantes hores se l'han mirat. Tot i això, passo la meva mirada de llarg sense mirar-lo. Ja me'l miraré en un altre moment. Tindré prou temps. En lloc d'això m'acosto a la finestra i trec els braços. Acaricio les gotes fresques o, més ben dit, elles m'acaricien a mi. Fa temps que ningú ho fa. Alço el cap i flairo la pluja. Em sembla flairar la llibertat. Després intento mirar el carrer, però ja sé que la finestra és massa alta. Només puc escoltar els crits i rialles d'alguns nens. Sé que a baix hi ha un parc. Torno a concentrar-me en les carícies de la pluja, movent els dits. Aleshores miro el bloc del davant. Un nen em mira des del seu balcó. El recel en la seva mirada en trobar-se amb la meva i els barrots em recorden, com tantes altres coses, que sóc a la presó.

Comentaris

  • Triunfant[Ofensiu]
    Primera fada | 26-02-2006 | Valoració: 9

    M'ha triunfat molt! jaja.
    Final inesperat, almenys per mi, no sóc bona com a detectiu de relats( o potser es que no ho vull descobrir per trobar-mo al final, no ho sé.), però m'ha agradat molt; suau, una poesia suau d'una llibertat que es busca en al pluja, d'una carícia que es busca en aquesta llibertat de les gotes, molt bonic.

    29/02/2006
    rehtse

  • jo l'he endevinat[Ofensiu]
    Shu Hua | 26-10-2004 | Valoració: 9

    quan ha començat a parlar de mans dolentes i veia que, molt que li agradava la pluja, però no parlava de sortir a passejar. a mi m'agraden els relats amb sorpresa.
    Si m'ho permets, et recomaria que paressis compte amb no repetir paraules dins del mateix paràgraf. Però m'agrada com escrius.
    un petó
    glòria

  • Què més[Ofensiu]
    Biel Martí | 17-09-2004 | Valoració: 9

    Què més podré dir que no hagin dit ja. De fet xim-xim es una onomatopeia que molt bé podria ser la de les gotes de pluja. M'ha agradat la descripció d'un dia gris com a rentador d'una vida gris (?). I el ritme està molt bé. M'he equivocat llegint primer els comentaris perquè he estat esperant el final i potser per això, no m'ha sorprès tant.

    Biel.

  • Bo, dolent, blanc ,negre......[Ofensiu]
    mitral | 07-09-2004 | Valoració: 9

    Ningú és del tot bo i ningú és del tot dolent.
    Tu també estàs entre els bons perquè qui escriu així no pot tenir unes mans dolentes

  • Final que glaça[Ofensiu]

    De nou m'ha agradat aquest teu relat. El final, apart de sorprenent, resulta fins a cert punt glacial. I dóna un gir pel que fa a la comprensió de tot allò llegit. Enorabona un cop més.
    Per altra banda, he detectat sobretot al principi alguns errors de transcripció. Foteses en comparació amb el conjunt del text.
    Bonica l'assimilació de "flairar pluja" amb "flairar llibertat..."

  • Ben trobat[Ofensiu]
    Ilargi betea | 03-09-2004 | Valoració: 9

    El ritme del relat m'agrada, i la sorpresa final també.
    És una descripció maca, acurada. Tens talent i ens ho has demostrat a tots una altra vegada!
    Segueix així, sempre endavant, sempre escrivint!
    Apa, una abraçada i molta màgia!!

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: