Flaire de pluja

Alço el cap i veig, per la petita finestra, uns núvols grisos que amaguen el cel blau de fa unes hores. Amenaça la pluja a tots aquells que, al carrer, passegen, caminen o corren per no fer tard, qui sap si a la feina o a la parada d'autobusos o bé a una cita romàntica. Em torno a col·locar tal com estava, el cap recolzat al coixí, i miro el sostre, d'un antic blanc ara grisós. Desitjo que comenci a ploure aviat. Amb els ulls closos intento recordar quelcom. Potser un rosetre, o unes paraules, allò que fa estona que m'inquieta. O potsr no és un record, sinó el recel que em provoquen els dies grisos. Obro els ulls. El color del sostre, de nou. Spassembla al color que han anat agafant els núvols al llarg del dia. És curiós. Torno a mirar-los i em pregunto perquè les coses han de canviar tan sobtadament. Fa unes hores el sol lluïa entre les fulles dels arbres. Ara el cel és un llençol brut que aïlla de la llum aquest món meu. Meu. Una bona expressió. Falsa, però. Com pot ser meu un lloc on no hi tinc cabuda?
Em miro les mans, unes mans que han fet coses molt mal fetes. Dolentes. Dolentes per a qui, si jo no me'n penedeixo? Per què ha de ser dolenta la tempesta que s'apropa, si hi ha qui la necessita? Per què ha de ser dolenta la foscor, o la nit, si tots hem contemplat els estels algun cop? És legítima la llei? Potser no és cosa nostra decidir què està bé o malament. Inspiro profundament l'aire que entra per la finestra i sento que allò és bo. Encara que és l'aire de la pluja. I sento que jo també sóc bo. Sóc l'aire de l'esperança, o de la revolució.
Torno a tancar els ulls i continuo pensant. Però no penso en el que vaig fer. Són escenes terribles, records dolorosos de fets vils i amargs. Però era necessari. Ho creia aleshores i ho continuo creient. Però ara ja no hi penso. Ja està fet, això ja és aigua passada. Començo a sentir les gotes sobre l'ampit de la finestra. Plou. Per què no s'endú la pluja penes i odis?
Obro els ulls, torno a veure el sostre i per un moment em passa pel cap la idea de quantes persones i durant quantes hores se l'han mirat. Tot i això, passo la meva mirada de llarg sense mirar-lo. Ja me'l miraré en un altre moment. Tindré prou temps. En lloc d'això m'acosto a la finestra i trec els braços. Acaricio les gotes fresques o, més ben dit, elles m'acaricien a mi. Fa temps que ningú ho fa. Alço el cap i flairo la pluja. Em sembla flairar la llibertat. Després intento mirar el carrer, però ja sé que la finestra és massa alta. Només puc escoltar els crits i rialles d'alguns nens. Sé que a baix hi ha un parc. Torno a concentrar-me en les carícies de la pluja, movent els dits. Aleshores miro el bloc del davant. Un nen em mira des del seu balcó. El recel en la seva mirada en trobar-se amb la meva i els barrots em recorden, com tantes altres coses, que sóc a la presó.