Que bonic recordar un pare entranyable com aquest! Que no li espantava el mal temos ni el fang. Que diferent d'aquells que,tenint- ho tot, ho són, de fang!

Com s'assemblen els teus anys als de tots els que vam néixer llavors.
Desvetlles amb el teu relat, ben construit, records d'aventures amb bicicleta, genolls pelats, i aquells patins que l'avi Manel em va fer amb unes pinyes grosses. Era traçut de mena!
Ja esperem el teu proper viatge.

En el teu relat les imatges s'imposen a la paraula. I si en fessis un Curt?
Això sí, no recomanable abans d'anar a dormir.
Bufa,quin planeta!

Podria molt ben ser, trobar-nos qualsevol dia en aquests espais erms, on Déu va perdre l'espardenya i on algun il.luminat hi aboca els diners de la fam.

Ben pensat i escrit, Enriqueta. Moltes felicitats!!

Ens saps endú a la casa dels avis, a la infància mai perduda, presa amb nosaltres com un fermall.
Paraules que ens duen records, records que han sabut vestir paraules.
Enhorabona!

No vaig llegir la primera versió , però m'ha agradat aquesta on, de manera planera i valenta, en Ton sap fer arribar els seus sentiments, fer-los visibles, a l'espera de poder ser compartits, encara que sigui a bocinets.
Enhorabona, maca!

Aquest nano era un poeta. No hi havia tan sols il.lusió en deixar anar la volada, sino màgia, poesia... A voltes se'ns moren a les mans, les il.lusions, però sempre en farem renéixer de noves, si conservem ànima d'infant i,més d'una emprendrà volada.
Enhorabona,preciosa!

Aquest nano era un poeta. No hi havia tan sols il.lusió en deixar anar la volada, sino màgia, poesia... A voltes se'ns moren a les mans, les il.lusions, però sempre en farem renéixer de noves, si conservem ànima d'infant i,més d'una emprendrà volada.
Enhorabona,preciosa!

Aquest nano era un poeta. No hi havia tan sols il.lusió en deixar anar la volada, sino màgia, poesia... A voltes se'ns moren a les mans, les il.lusions, però sempre en farem renéixer de noves, si conservem ànima d'infant i,més d'una emprendrà volada.
Enhorabona,preciosa!

Un àngel pels seus (amb targes opaques?) i un dimoni pels altres.
Un relat que conté la tremendaria d'un "Baldric" i la Xispa que tan bé et caracteritza.
Enhorabona, ragazza!

En Martí té la bossa plena de bons moments viscuts, d'afectes...però una gran buidor pel punt i a part que el destí li ha procurat. La vida es continuarà escribint malgrat tot, amb l'ajut de la filla i la companyia inestimable de l'escriptura.

Un relat ben real molt ben explicat, Materile!

Sempre ens queda un fil de recança del que podríem haver fet quan perdem a un ser estimat. Una manera de voler retindre'l quan tot el temps que hem compartit, per llarg que sigui, ens sembla escás.

El teu vell poeta no n'és una excepció. El nét fa que s'adoni que ella estava en la paraula, en el vers, en el poema, en el pensament, com ho està en aquest instant en què l'enyora.

Molt bonic relat, tendre i profund.

Un divertimento protagonitzat per un gos trapella ,un dentista bocabadat, un divendres a la tarda i uns xurros ensucrats.
I tot plegat ho ha amanit l'Aleix de Ferrater, aquest xic relataire que sempre ho fa tan bé!

M'agrada el fons, el missatge que ens transmets: no és important l'espera pel dinar, ni el desordre en que serveixen els plats, ni tan sols si no estan ben cuinats...El que fa que sigui un bon dia és la companyia dels teus i un bon solet a la cara. Sí senyor!

Encantada de pujar en aquest tren on es troben dins una petita motxilla, a l'espatlla d'una gran dona, les poques coses que realment importen. Ets l'alegria de la vida.