VELL POETA

gràcies al nét que valora els versos de l'avi dedicats a l'àvia ja desapareguda. Un relat tendre, molt visual: m'ha semblat veure primer l'abatiment de l'home, tot seguit un punt d'energia o rebel·lia per recuperar l'empenta perduda i finalment la conversa amb el nét. Ha perdut la seva estimada però pot comptar amb l'amor incondicional dels seus, i això és el millor que pot passar quan s'envelleix.
Magnífics mots, brins, el teu vell poeta té molt de tu!
Una abraçada.

Mentre hi ha record, les persones estimades no marxen del tot. Sempre hi ha un objecte, una nota, una cançó, un escrit... que ens els fa que els notem ben a la vora.
Molt tendre, molt emotiu.
—Joan—

Estimada Pilar, no ets brins, ets MOLT!! Cada vegada que llegeixo alguna cosa teva omplo el meu cor d'una sensació rara, aquesta vegada m'has tocat i molt.

Un relat poètic en el qual floren els sentiments d'un vell poeta en vers la seva estimada, i que quan creia que el temps esmerçat era perdut, el nét el retorna a una vida real més enllà de la mort. Un conte, sí, però un conte preciós que és el que compta. FELICITATS!!

Una abraçada,

Materile

Malgrat la brevetat del text —t’has quedat per sota dels caràcters permesos—, l’has dotat d’una completa estructura de conte. És en la primera part, Pilar, on crees una clima dens i líric; més tard és la intervenció del net (es nota que t’has esforçat a canviar el registre) la que provoca el gir que desencadena el final emotiu i rodó. I tot amb la minuciositat formal característica de brins.

Entre viure i reviure amb l'escriptura... Heus aquí el dilema, com diria el Bard.
Crec que tots els que tenim la dèria d'escriure acabem tenint el mateix remordiment que assetja el nostre protagonista: per escriure deixem de viure, sobretot de viure amb els que estimem -a la fi, la veritable vida, o sigui l'amor-. Ho expliquen molt bé els Manel a una cançó del seu últim àlbum (Quin dia feia, amics...).
Però, benvolguda Brins, el dilema és a la fi fals: no podem evitar escriure. El temps se'ns esmuny, i el volem retenir, i és potser en aquesta lluita que ens perdem la vida, però també és cert -que bé que ho explica aquest conte!- li arranquem un bocí d'eternitat quan reeixim a descriure'l sobre un paper -o una pantalla-.

Sempre ens queda un fil de recança del que podríem haver fet quan perdem a un ser estimat. Una manera de voler retindre'l quan tot el temps que hem compartit, per llarg que sigui, ens sembla escás.

El teu vell poeta no n'és una excepció. El nét fa que s'adoni que ella estava en la paraula, en el vers, en el poema, en el pensament, com ho està en aquest instant en què l'enyora.

Molt bonic relat, tendre i profund.

Quin art tens Pilar, a fer sentir al lector aquestes sensacions tan profundes dels teus protagonistes. Per un moment m’he sentit a la pell de l’Eduard, embargant-me la tristor i melangia. Tot seguit he sentit la veu del net i l’emoció m’ha fet reviure. Genial com sempre.
Una forta abraçada

Quanta poesia en el relat sobre el vell poeta!
Els remordiments pel temps que escriure ha robat als qui estimava i el goig de descobrir que les paraules sobre el paper poden fer reviure els absents.
Fins al proper!

Amb l'obra feta. Això passa també als professionals. Crec quer era Steinbeck que creia que no escrivia bé. Clar, l'escriptura no és la vida! Aquí perdem sempre.
En el relat busques els contorns de l'absència.

Realment, les paraules tenen vida i reflectint-les sobre el paper, ressusciten. Cada vegada que escrius revius allò que fixes en el paper, però amb la màgia del toc personal que sempre ho amoroseix. Per això, crec que escriure va tan bé. Una forta abraçada, Pilar.

Aleix

Es precios
Montse