VELL POETA

Un relat de: brins
L’Eduard, un vell poeta de caràcter sensible i dubitatiu, roman pensarós davant de l'últim poema que va dedicar a l'Eulàlia. El seu cos senil irradia llum i saviesa, però als ulls hi té un tel opac de malenconia, núvols esparsos li enfosqueixen la mirada; el jardí té textura de seda, la primera oreneta de l'any acaba d'arribar al safareig i una nívia papallona s'ha aturat damunt del cantell de pedra d'una font, però aquesta beutat li és indiferent... el pensament li reposa, tan sols, en una bombolla clapejada de records i de recances. Rememora el munt d'hores de silenciosa intimitat que sempre ha dedicat a la seva passió, la poesia, i li dol pensar que aquest temps potser pertanyia a la seva estimada; eren hores robades a l'esbarjo. Sap que els versos que li dedicava eren tan plens d'amor, i d'una dolçor tan fina, que sempre aconseguien embadalir-li els sentits, però, tot i això, no pot evitar que una boira espessa li faci estralls a l’ ànima.

Amb un rampell de rebel•lia agafa el poema que té davant seu i el llença a la paperera; pretén castigar-lo, pretén castigar-se…Després, abatut , s’asseu a la butaca del racó i entra dins d’una absència profunda; s'adorm. Més enllà, en una habitació propera, juga el seu nét.

Al cap d’una llarga estona, se sent la veu del nen, una veu emocionada, que diu:

-Avi, desperta… ja sé que estàs somiant amb l’àvia, però vull que sàpigues que jo també he estat amb ella ara mateix; he llegit poesies teves i l’he poguda sentir molt a prop…

L'Eduard s’aixeca emocionat, treu de la paperera el full que hi havia llençat i l’estreny fortament contra el pit…S’adona que aquelles hores que tant l'atribolen han aconseguit deixar un perfum dolç a l’aire…s’adona que l’Eulàlia encara viu!



Comentaris

  • Recuperant l'autoestima...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 05-05-2015

    gràcies al nét que valora els versos de l'avi dedicats a l'àvia ja desapareguda. Un relat tendre, molt visual: m'ha semblat veure primer l'abatiment de l'home, tot seguit un punt d'energia o rebel·lia per recuperar l'empenta perduda i finalment la conversa amb el nét. Ha perdut la seva estimada però pot comptar amb l'amor incondicional dels seus, i això és el millor que pot passar quan s'envelleix.
    Magnífics mots, brins, el teu vell poeta té molt de tu!
    Una abraçada.

  • Mentre hi ha record...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 18-04-2015 | Valoració: 10

    Mentre hi ha record, les persones estimades no marxen del tot. Sempre hi ha un objecte, una nota, una cançó, un escrit... que ens els fa que els notem ben a la vora.
    Molt tendre, molt emotiu.
    —Joan—

  • Tocada[Ofensiu]
    Materile | 16-04-2015 | Valoració: 10

    Estimada Pilar, no ets brins, ets MOLT!! Cada vegada que llegeixo alguna cosa teva omplo el meu cor d'una sensació rara, aquesta vegada m'has tocat i molt.

    Un relat poètic en el qual floren els sentiments d'un vell poeta en vers la seva estimada, i que quan creia que el temps esmerçat era perdut, el nét el retorna a una vida real més enllà de la mort. Un conte, sí, però un conte preciós que és el que compta. FELICITATS!!

    Una abraçada,

    Materile

  • Inconfusible[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 15-04-2015


    Malgrat la brevetat del text —t’has quedat per sota dels caràcters permesos—, l’has dotat d’una completa estructura de conte. És en la primera part, Pilar, on crees una clima dens i líric; més tard és la intervenció del net (es nota que t’has esforçat a canviar el registre) la que provoca el gir que desencadena el final emotiu i rodó. I tot amb la minuciositat formal característica de brins.

  • Viure o reviure[Ofensiu]
    franz appa | 14-04-2015

    Entre viure i reviure amb l'escriptura... Heus aquí el dilema, com diria el Bard.
    Crec que tots els que tenim la dèria d'escriure acabem tenint el mateix remordiment que assetja el nostre protagonista: per escriure deixem de viure, sobretot de viure amb els que estimem -a la fi, la veritable vida, o sigui l'amor-. Ho expliquen molt bé els Manel a una cançó del seu últim àlbum (Quin dia feia, amics...).
    Però, benvolguda Brins, el dilema és a la fi fals: no podem evitar escriure. El temps se'ns esmuny, i el volem retenir, i és potser en aquesta lluita que ens perdem la vida, però també és cert -que bé que ho explica aquest conte!- li arranquem un bocí d'eternitat quan reeixim a descriure'l sobre un paper -o una pantalla-.

  • Un fil de recança[Ofensiu]

    Sempre ens queda un fil de recança del que podríem haver fet quan perdem a un ser estimat. Una manera de voler retindre'l quan tot el temps que hem compartit, per llarg que sigui, ens sembla escás.

    El teu vell poeta no n'és una excepció. El nét fa que s'adoni que ella estava en la paraula, en el vers, en el poema, en el pensament, com ho està en aquest instant en què l'enyora.

    Molt bonic relat, tendre i profund.

  • Quin relat més dolç i tendre[Ofensiu]
    Naiade | 13-04-2015 | Valoració: 10


    Quin art tens Pilar, a fer sentir al lector aquestes sensacions tan profundes dels teus protagonistes. Per un moment m’he sentit a la pell de l’Eduard, embargant-me la tristor i melangia. Tot seguit he sentit la veu del net i l’emoció m’ha fet reviure. Genial com sempre.
    Una forta abraçada

  • Quanta poesia![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 11-04-2015

    Quanta poesia en el relat sobre el vell poeta!
    Els remordiments pel temps que escriure ha robat als qui estimava i el goig de descobrir que les paraules sobre el paper poden fer reviure els absents.
    Fins al proper!

  • Insatisfacció [Ofensiu]
    aleshores | 11-04-2015

    Amb l'obra feta. Això passa també als professionals. Crec quer era Steinbeck que creia que no escrivia bé. Clar, l'escriptura no és la vida! Aquí perdem sempre.
    En el relat busques els contorns de l'absència.

  • La força de les paraules[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-04-2015 | Valoració: 10

    Realment, les paraules tenen vida i reflectint-les sobre el paper, ressusciten. Cada vegada que escrius revius allò que fixes en el paper, però amb la màgia del toc personal que sempre ho amoroseix. Per això, crec que escriure va tan bé. Una forta abraçada, Pilar.

    Aleix

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 11-04-2015 | Valoració: 10

    Es precios
    Montse

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: