Sense paraules

Com a jutge promotor del Repte Clàssic 468, INÈRCIA, al que vares presentar aquest relat, faig fer el comentari corresponent, dins del context del repte, i el seu tema.

El comentari era aquest:

El protagonista és incapaç de controlar les inèrcies a que es veu sotmès en l’àmbit familiar, la qual cosa li limita la felicitat: per un costat li imposen la direcció; per l’altre, li neguen l’ajut necessari per a orientar-se.
Carregat de generositat (la que no ha rebut), el protagonista prova de intervenir les inèrcies vitals dels seus amics per conduir-los cap a la consecució dels seus somnis d’e joventut.
Deu dona faves, realment, a qui no te queixals? Quan sembla que ja te controlada i reconduïdes les inèrcies de l’entorn que vol tenir com a pròxim, prova de modificar la seva pròpia vida, un cop te “preparat el terreny”, per a més seguretat. Ha de recolzar-se en algú, ara que s’ha apartat de la família? Es vol acostar als amics: anirà a visitar-los.
El desenllaç m’ha agradat moltíssim: una coincidència violenta posa fi a tota la trama que havia preparat en John: va i s’enfila en el vol UA-175 , de l’11-S i, en lloc dels seus amics, fa una visita a les Torres Bessones. Val més morir que perdre la vida?

Vull agefir: aquest, i altres relats teus que he llegit, m'agraden perquè et porten per la trama de manera fluida, fàcil, fins arribar a un desenllaç inesperat o previsible. És igual. La qüestió és que, quasi sempre, voldria que dures més ... com aquell darrer somni abans de llevar-nos, que voldriem no despertar per poder seguir gaudint d'ell.

petons, nunu

Com a jutge del Repte clàssic 468, on vares presentar aquest relat, vaig fer un comentari en relació al repte, al tema de la inèrcia.

Era aquest:

Ja és prou complicat (i plaent) provar de controlar les inèrcies que un sent en un moment determinat. Però encara més és controlar les inèrcies de dues vides paral•leles, de dos processos que en principi son incompatibles però que, de fet, es complementen.
Has aconseguit transmetre aquesta sensació d’estar en un lloc o situació, amb una inèrcia determinada, intentant mantenir el control i, al mateix temps, estar amb el cap en un altre lloc, una altra persona, una altra situació, més controlada, com una mena de barana on agafar-se per sentir la seguretat que manca.
El desenllaç ens deixa amb tanta incertesa com la protagonista. Potser, de tant en tant, li cal aturar el vertigen que provoca la inèrcia d’una relació estable, per agafar-se a la barana d’una relació menys compromesa i de menys risc aparent.

Vull afegir: La lectura dels teus relats en que hi ha aquesta mena d'infidelitats "lleus", les que no volen (poden?) fer mal a ningú, les que no pretenen substituir sinó completar, em produeix una buidor a l'estómac, semblant a la sensació que se sent quant veus que algú està a punt de descobrir una petita mentida, una errada a la feina o quan esperes, impacient, a que arribi algú a qui desitges veure, a arribar a veure algú a qui desitges.

petons, nunu

Molt divertit, i bwn portat.
Bon ritme.
Ens presentes dues vessants de la investigació: una de secreta; l'altra, de secrets. La professional i l'amateur.
La ciència i el safareig.
L'ambició, però, és la mateixa: obtenir el millor preu.

En qüestió de lectura, sempre em deixo aconsellar.
Aquest cop m'han aconsellat molt be.

M'ha agradat el relat, sobretot per la seva "oralitat". Si un dels objectius era, com dius, acostar-lo a la oralitat, crec que ho has aconseguit de totes, totes.

No soc bon comentarista, i miraré de fer-me entendre: crec que el gran problema amb el vostre fantasma era la manca de comunicació, per un costat, i la poca integració, per altra. Un fantasma que pogués manifestar la seva simpatia i bon humor, i que es comuniqués amb la família, hauría estat ben rebut i, àdhuc, "adoptat" com un integrant més de la família.

Encara em pregunto què se n'ha fet, del fantasma, i si tindré la sort de veure'n un, d'aquests.

Enhorabona!

L'he llegit i rellegit, en un intent de trobar rebaves en algun retall.
Estan totes ben llimades, amb un resultat exceŀlent. Tant, que no m'estranyaria gens que aquesta hAgués estat la història real.
Trobo molt original afrontar el repte i les seves condicions, imposicions, afegint una imatge ben coneguda i tan bella. Demostres estar un pas pel davant.
Salut, xic.
Petons, Nunu.

Araxestic dubtant: a qui ajudaria? Al cromagnon? (el conec). A la Maitetxu? Com? Al protagonista? Si, si, però està boig!
DS, m'has fet gaudir de la lectura d'un relat ben embastas, sense serrells imnecessaris, i ben ambientat.
I si me'ls carrego als dos i m'enduc a ella?
Quina bogeria!
Petons, nunu.

Més que una ensabonada, és un tractament complet.

Encara ric
No pensis malament.
Sempre sorprens.
Agrada, és intens.
Ben simpàtic i
Ocurrent.
Naturalitat en la trama
Agilitat en el tractament
Desenvolupes el tema
Amb “soltura” sorprenent

Enigmes i
Solucions
Buscats
Acuradament.
Nodreixen i
Demanen
Imaginació i
Talent

Carai!
Reneguen
Els
Menys
Afortunats.

Has
Iniciat la
Dinàmica:
Revolució
Al relat!
T’enigmes?
Anima’t!.
No paris:
Tenacitat!

Has trobat una nova alternativa (quan semblava que ja no en quedaven!!) al tema home-coneix-dona-i-tal-i-tal, una nova manera de relacionar dues persones, i ho has explicat de manera planera, amb un relat ben fonamentat i desenvolupat.

L'exercici d'incloure els enigmes en els diàlegs el fa amè i divertit, i demotra la gran agilitat que tens per a escriure i trobar les paraules que cal.

No és per ensabonar-te, però no cal dir que m'ha agradat molt.

Prosa poètica, sens dubte.
Tendre, sensible, delicada ...
i, a la vegada, realista, punyent, provocadora.
En poques paraules enfronta emocions i sentiments difícils d'entendre: concebir un fill per salvar un altre!

La lectura d'aquest relat es fa fàcil, amena, i el tema i el desenllaç son ocurrents, divertits.

En acabar, el rellegeixo, i em torna a agradar (i no em salto cap línia!).
És diferent cada vegada, i cada vegada acabo amb el pensament en un costat diferent, en diferents desenllaços.

Queda obert el tema, doncs em sembla impossible de tancar. Perdonar i no oblidar? Oblidar què, però sense perdonar-ho, i guardar rencúnia per sempre? Què es pitjor? Ell la perdona, i es dememoritza i, per tant, oblida. Però, i ella?

petons, nunu.

Amb aquest relat (ordenat, polit i ben estructurat) ens has fet un gran descobriment: que hi ha vida virtual i, sobre tot, que hi ha felicitat virtual. Només cal segregar l’hormona de l’afecte.

La societat, com se sol dir, està més preocupada de l’aparença que del fons. I així, vivim en un mon d’aparences. Hi ha qui té un cotxe determinat perquè és més gran i/o més potent que el del seu veí o amic, gasta en roba de marca el que s’estalvia en el menjar o en la salut, o fa viatges a llocs insospitats. I tot per rebre l’aprovació dels amics, l’admiració dels parents, per sentir-se envejat, per anar pel mon amb la cara ben alta com dient “veieu tot el que tinc?”, i segregar, així, prou oxitocina per anar tirant, per sentir-se feliç.

Sabem que el protagonista del relat ha tocat fons, ens pot semblar un fracassat. La veritat és que podria ser qualsevol dels nostres amics del féisbuc que, de la mateixa manera que aquells que han caigut a la trampa del consumisme, és a dir, de la mateixa manera que la resta de la població del primer mon, només es preocupa d’aparentar aquella vida que voldria que els demés creguessin que te, ocultant la seva pròpia misèria i fracàs. Des de la xarxa, i a través d’aquesta, rep tota aquella aprovació, tot aquella admiració i tota l’enveja que necessita per que el seu sistema immunològic segregui la quantitat de l’hormona necessària per tal d’assolir la satisfacció de sentir-se estimat, la mateixa hormona que segreguen els demés quan passegen en un descapotable nou, i que permet oblidar o deixar en un segon terme la realitat de la seva vida, aquella que només ell coneix, que només ell pateix, i que no importa a ningú.

Et felicito per l’habilitat en trobar aspectes amagats, segones lectures, per analitzar i trobar alternatives en la interpretació de fets quotidians.
Sens dubte, “saps viure” i aquesta saviesa queda reflectida en aquest i altres relats teus que he llegit.
Aquest relat ens condueix per la trama sense gaires girs, sense sotracs, de manera planera i senzilla fins a trobar-nos immersos en el personatge.
Gairebé l'envejo. Em sembla que el conec.

petons, nunu.

només de pensar que, efectivament, la cosa va d'aquesta manera. El maltractador es converteix en una mena de malalt mental, sinó, no s'enten. L'has retratat! I amb una aparent facilitat i linialitat en la descripció que te molt de mèrit, al meu parer. Sembla una confessió (i no ho entenguis malament!).

Aquest ha estat el meu primer relat i els comentaris que heu fet m'afalaguen, però, sobretot, m'animen a repetir. (desprès no valdran les lamentacions: us ho heu buscat).

O potser no és la nareixa "tresa" que dic jo. Queda ben clar el camí que ha recorregut aquesta; gràcies a un relat acurat. (he près apunts). Nunu.