Cabòries (Repte Clàssic CDLXI; 3)

És un relat que de seguida m'ha captivat.

Tres personatges, tres protagonistes, tres cabòries que conflueixen, que s'entrellacen en un mateix espai (el mar) i moment.
M'ha agradat molt com has conduït aquest relat: la seva fluïdesa, el seu lèxic, el seu rítme, la seva poesia...

M'has ensenyat molt en un relat. Moltes gràcies deòmises!

Materile

té aquest relat, com un aire suau que va lliscant imperceptiblement i et va omplint els pulmons d'una història banal i ben treballada.

M'agrada el ritme que li dónes i fas servir un lèxic prou adient a l'ambient que busques oferir. M'agrada la línia que marca l'estil d'aquest relat, el veig com una evolució dins del creixement personal que tots anem endegant. I en el teu cas és un gir interessant que omple de perspectives el futur.

Ets una màquina deo, estàs fet tot un pencaire de les lletres.


Una abraçada.

Ferran

t'agraeixo molt el teu comentari, no se si tindré temps d'escriure al teu enllaç, una mica just, m'agrada la teva forma d'escriure, no he pogut llegir gaire ja que es tard, però si et volia saludar, gracies i una abraçada.

que llegeixo aques relat (ho he fet un munt de vegades) i no trobo paraules per palesar l'enveja (sana eh?) i l'admiració que sento per tu. Avui, en rebre el teu comentari, he pensat que era un senyal i aquí em tens. Finalment m'he decidit.
Una noia d'esquena, una finestra, el mar i un pescador en una barca a la llunyania, configuren aquest deliciós relat a tres bandes.
Agraeixo el teu oferiment per a participar en el nou repte, però encara em costa molt escriure en català. No em falten idees però he començat massa tard a fer-ho i ho trobo una mica massa complicat per a una ment ja gastada com la meva. Tal vegada més endavant.
Gràcies per tot el que intento aprendre de tu, deo.
Una forta abraçada.

Tots els quadres tenen una història al darrera, una ànima que els habita en silenci i els fa refulgir sota la mirada atenta d'aquells qui els miren.
He trobat el relat deliciós i auster. Per mi traspua un magnetisme que fa voler tornar-hi a llegir-lo. Com quan no pots separar-te d'un llenç que et crida des del seu silenci carregat d'intenció.

Petons!

Moltes vegades he deixat escrit en més d’un comentari que hi ha relats que els he de llegir més d’un cop per copsar-ne el seu sentit. En aquesta ocasió no ha estat així, ans al contrari l’he llegit i rellegit per gaudir, per assaborir ampliament la lectura de les tres visions de la mateixa escena...
Simbòlicament, em trec el barret.
—Joan—

Has retratat tan rebé aquesta escena, talment com una obra clàssica d'algun gran escriptor mallorquí. Té aquella serenor que tenen la majoria dels illencs, aquella passió amagada i aquella lluminositat tan essencial en un quadre mariner. Tres grans personatges, tres personalitats ben diferents i un gran regust de mar al nas. Felicitats! Una abraçada.

Aleix

Un relat amb majúscules. Quantes pot evocar un quadre com aquest!
Has sabut plasmar a traves de la pintura una historia original. Al llegir-la m’ha semblat estar a la pell dels personatges, poder captar el sentir de cadascun.

Felicitats deo bona feina!!

Estic contenta que l'hagis penjat, dèomises. També m'agradaria que pengessis "Coherències", el relat guanyador del repte i, ja posats, tots els que vas presentar deixant-nos bocabadats davant de tanta inspiració i energia creativa. De tots, però, trobo que aquest relat té alguna cosa que el fa molt especial. Potser és el joc de mirades; potser és el fet de crear una història al voltant d'un quadre tan conegut; tal vegada hi hagi una finestra imperceptible que s'obre cap al fons del personatges, que ens obliga a mirar cap a dins en comptes de cap enfora. No ho sé pas. Potser tampoc cal analitzar-ho tant. Hi ha relats que et semblen rodons, que –com diu la Núria– t'hauria agradat escriure. I aquest és un d'ells. Tens una manera de fer que t'identifica i et converteix en una veu molt sòlida, de referència. La meva enhorabona.

Jo sempre havia pensat que la dona del quadre de Dalí era la Gala. Perdoneu-me si amb això queda clar que sóc una ignorant, però mai m’havia parat a analitzar-lo i a verificar qui era la noia de la finestra.
He buscat per internet, i he trobat l’explicació del quadre. Has estat molt fi, deò, teatralitzant de forma ben creïble una escena que mai se m’hauria acudit evocar.
El text és un fidel reflex del que podia haver passat realment entre Dalí i la seva germana. Perquè no podria estar ella flirtejant amb un pescador, mentre deixava que en Salvador la pintés?
En el relat parles del temps que feia realment el dia que es va pintar aquell quadre. O un dels moments. No sé si Dalí va trigar un dia, una hora o un mes, però tu l’has immortalitzat i dramatitzat, de forma magnífica, en menys de 700 paraules, que es llegeixen en quatre minuts. O en vuit, perquè no pots evitar fer una segona lectura, per si algun detall se t’ha escapat...
M’ha agradat la teva insistència, en boca (o pensament) dels tres personatges, de les condicions climàtiques del moment de l’escena: ennuvolat, calitja, sol darrere els núvols, rúfol, llum difícil de copsar... Tot per emmarcar una figura femenina, que no gosa alçar el braç per saludar al nostre pescador, no fos cas que el gran Dalí s’enfadés.
Com sempre, un gran relat!

L'he llegit i rellegit, en un intent de trobar rebaves en algun retall.
Estan totes ben llimades, amb un resultat exceŀlent. Tant, que no m'estranyaria gens que aquesta hAgués estat la història real.
Trobo molt original afrontar el repte i les seves condicions, imposicions, afegint una imatge ben coneguda i tan bella. Demostres estar un pas pel davant.
Salut, xic.
Petons, Nunu.

Aquest és un d’aquells relats que m’agradaria que l’hagués escrit jo. Què et sembla?
Fantàstica la creació literària inspirada en aquest quadre. Genial la intersecció dels tres personatges en un mateix marc de finestra. Esplèndida l’estructura de la història…
Ambdós personatges masculins contemplen la protagonista femenina: el primer és un “desconegut conegut” del poble; el segon, el propi germà. Ambdós contemplen la noia mentre roman recolzada a l’ampit de la finestra.
No tenies prou amb un tema proposat per al repte, amb unes paraules claus; a més a més, li havies d’incorporar un quadre. Una imatge que conviu perfectament amb el text que has creat.
He perdut el compte de quants cops he llegit aquest relat i, cada vegada, m’agrada més.
Celebro que ens hagis fet cas, a la Frèdia i a mi, i t’hagis decidit a penjar-lo a l’espai d’RC.
Ens seguim llegint, pàjaru.
Núria
PS: Quan sigui gran, vull escriure com tu.
Tens raó quan afirmes que es poc d.