Confessió a cau d’orella

Un relat de: Englantina
Al bell mig de la cambra, recolzada als peus del llit, la Teresa es mirava, amb ulls enfonsats, els darrers minuts del seu espòs moribund. Al llit, en mig de roncs afònics de llarga cadència, en Rafel intentava obrir els ulls, però no ho aconseguia.
La Teresa va tancar les cortines. Eren velles i plenes de sargits, però netes i planxades, com no podia ser d’una altra manera en aquella casa. Abans de tancar-les, va veure una ditada al vidre, i es va afanyar a netejar-la, com si el Rafel la pogués veure des del llit. Quina rucada, va pensar.
El sol començava a amagar-se, i l’habitació quedà en penombra. En Rafel va obrir i tancar la boca lleugerament, demanant silenciosament un glop d’aigua, amb els ulls entreoberts. La Teresa, amb rapidesa, li va apropar un got als llavis.
Amb unes gotes n’hi va haver prou. Gairebé no se les va poder empassar, i l’aigua va acabar caient mentó avall, cap al coll del pijama. Amb un gest ferm i segur, la Teresa va agafar una tovallola i el va eixugar.
Algú va passar per sota la finestra, camí de la plaça. Anava taral·lejant alegrament una cançó infantil, i la Teresa va reconèixer la veu d’en Cosme, el tresorer de l’ajuntament. Tants anys feia que es coneixien, i no havia passat a veure a en Rafel. Va apartar la cortina una mica, per veure’l passar. En Rafel mai havia taral·lejat una cançó. Mai havia ballat, tampoc. I riure, molt poques vegades.
El metge va entrar un altre cop. Va tocar el canell del malalt, i després li va auscultar el pit. Li va fer unes preguntes, que en Rafel va contestar amb monosíl·labs, amb una veu gairebé inaudible. El doctor volia saber si sentia dolor, però en Rafel negà amb el cap. Gairebé va repetir el mateix gest que quan el doctor li va donar el diagnòstic mortal: una mena de cop de cap altiu, com si allò no anés amb ell. Fred, distant, com sempre. Fins i tot davant de la mort. De la seva pròpia mort.
Quan van tornar a estar sols, la Teresa es va mirar al Rafel. Portava dos dies reunint forces per poder-li fer una confessió al seu marit. Es va posar les mans al ventre, estèril i sec per designis de la natura, i es va apropar al llit. Va seure al costat d’ell, i va baixar el cap, submisament, cap a la seva galta dreta. Amb prou feines el va tocar, i quan ell era a punt de fer el seu darrer sospir, va poder sentir com ella li deia: “et detesto, monstre. Marxa d’una vegada, i deixa’m viure en pau”.

Comentaris

  • He de confessar...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-05-2011 | Valoració: 10

    He de confessar, no sé si a cau d’orella, o a tota veu, que em semblava que l’havia comentat.
    Quan el vaig llegir per primera vegada em va sorprendre... i molt. I ara, tot i saber qui era “el dolent de la pel·lícula” gairebé em torna a enredar.
    Molt bé, Englantina, molt bé!
    —Joan—

  • Punyent[Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 08-05-2011

    El relat avança amb descripcions pausades i serenes, com la situació que descriu, intensa i emotiva, i llavors el cop de puny a l'estomac. Quantes misèries i maldats sofertes en silenci, quantes renuncies assumides suggereixen aquesta última confessió. Les peces encaixen i el trencaclosques queda acabat dibuixant un nou tapís que obliga a llegir de nou el relat per assaborir-ne tots els detalls.

  • Atmosfera i tensió[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-05-2011

    Torno a passar avui pel teu espai i obro aquest relat que em provoca la curiositat des del títol : qui es confessa? i de què? i com ?
    Un cop llegit, jo et confesso que no ha decebut gens ni mica les meves expectatives.

    Evidentment, el relat confirma el que ja pensava jo de la teva prosa a partir de la lectura anterior.

    Pel que fa a la trama, molt ben desenvolupada, manté la tensió sense descobrir abans d’hora. La narració avança a ritme mesurat i crea un atmosfera molt adient al moment a què fa referència, mentre prepara a qui la llegeix per al desenllaç final, que no per dur i sorprenent deixa de ser coherent amb els personatges principals i el clima aconseguit mercès als mots ben seleccionats per fer-ho.

    Ha estat un plaer escoltar aquesta confessió, així que tornaré a passar per descobrir altres creacions teves : encara tinc mitja dotzena on triar!

    T’envio una abraçada pacífica,
    Unaquimera

  • aquest llibre del bali Bonet, no és poesia.., és prosa[Ofensiu]
    teresa serramia | 03-05-2011

    i de la bona!!
    Sí que et faig cas. Només faltaria!! (però, no gosis criticar-me mai més.., és broma, eh???)
    Una gran, immensa abraçadaaaaaaaaaaaaaaaaaa, estimada Englantina, generosa, intel.ligent, bondadosa..............Gràcies, gràcies..., de tot cor!!!

  • molt divertit.., o molt dramàtic...[Ofensiu]
    teresa serramia | 03-05-2011 | Valoració: 10

    depèn com es miri.., com gairebé tot, oi? La veritat, jo penso mirar-me'l des l'òptica còmica...M'ha divertit. M'ha sorprès. M'ha captivat, de veres.
    Quan a les comes o punts del meu relat, si vols, pots llegir (si no ho has fet ja) el llibre d'en Blai Bonet: "Míster evasió", Ed. 62, és una passada...I explica, un poquet, perquè jo intento escriure semblantment.
    gràcies per comentar-te..., generosa, sagaç escripora de bon cor,
    que et compadeixes de les iaies eixelebrades...com jo..
    gràcies!!

  • Ambient[Ofensiu]
    Alabama | 01-05-2011

    M'ha agradat l'ambient que has donat al relat. Escenes molt ben aconseguides i un final sorprenent.

  • L'esposa model[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 13-04-2011

    que ens presentes al començament, guarda dins seu una gran quantitat d'odi.
    Tan sols això justifica la terrible frase final.
    Un relat molt ben escrit i dels que passa d'una sola mirada malgrat l'hagi llegit vàries vegades.
    Una abraçada, Englantina, companya de nanoreptes.

  • Em sembla que la conec[Ofensiu]
    NUNU | 12-04-2011 | Valoració: 10

    O potser no és la nareixa "tresa" que dic jo. Queda ben clar el camí que ha recorregut aquesta; gràcies a un relat acurat. (he près apunts). Nunu.

  • He quedat bocabadat.[Ofensiu]
    MICO FILÓS | 09-04-2011

    Proper i dur.Realment brillant. Magnífic.

  • Gràcies Aleix[Ofensiu]
    Englantina | 09-04-2011

    M'agrada que t'hagi agradat, Aleix. Gràcies pel comentari.

  • Blanc i negre viu[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-04-2011 | Valoració: 10

    Realment és un gran relat, dur, sincer, proper i comprensible. La Teresa pot semblar una mica, molt dura amb el pronunciament de la frase final, però a vegades és comprensible una reacció així. Suposo que la seva convivència amb un home com en Rafel l'ha portat a actuar així. Gran, gran relat Englantina. M'encanten els que tenen noms propis i les grans descripcions que fas dels protagonistes. Detall fresc l'aparició de'n Cosme i creïbilitat dels protagonistes. No et coneixia i estic encantat de fer-ho. Una gran abraçada i fins aviat.
    Aleix

  • gràcies![Ofensiu]
    Englantina | 07-04-2011

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Sempre és agradable rebre crítiques, i encara més si son positives com les de tots vosaltres.
    Voldria dir a AVERROIS que vaig pensar en canviar el final, perquè també em semblava especialment dur. Però quan em vaig (intentar) posar en la pell d'una dona anorreada per un home dominant i tirà, vaig decidir que si que valia la pena aquella frase final, i vaig tirar pel dret. Malauradament, encara hi ha moltes "tereses" al món, així que li vaig acabar concedint aquest petit privilegi a la Teresa de la meva història.

  • És molt...[Ofensiu]
    AVERROIS | 07-04-2011 | Valoració: 10

    ...dur aquest final. Ja sé que segurament li deuria fer passar molt malament. Un home egoista, dominant i ves a saber que més. Però, val la pena aquesta última frase? La protagonista no es posa a la mateixa alçada del seu home? Val més deixar que marxi sense dir res, en el fons és el que es mereix, indiferencia.
    Hi ha moltes dones i també homes que després d'una vida de sacrifici al costat de la parella, dominant i egoista com la del teu relat, resurgeixen com l'au Fènix per retrobar la llibertat.
    Molt bon relat.
    Una abraçada.

  • És molt...[Ofensiu]
    AVERROIS | 07-04-2011 | Valoració: 10

    ...dur aquest final. Ja sé que segurament li deuria fer passar molt malament. Un home egoista, dominant i ves a saber que més. Però, val la pena aquesta última frase? La protagonista no es posa a la mateixa alçada del seu home? Val més deixar que marxi sense dir res, en el fons és el que es mereix, indiferencia.
    Hi ha moltes dones i també homes que després d'una vida de sacrifici al costat de la parella, dominant i egoista com la del teu relat, resurgeixen com l'au Fènix per retrobar la llibertat.
    Molt bon relat.
    Una abraçada.

  • Brillant[Ofensiu]
    Motspropis | 07-04-2011 | Valoració: 9

    Molt bo, Englantina, unes descripcions molt acurades del caràcter dels personatges i un final sorprenent i explosiu, dels que a mi m'agraden.

  • Molt bon relat, Englantina[Ofensiu]
    nuriagau | 07-04-2011 | Valoració: 10

    Un relat en què, amb només 460 paraules, has perfilat perfectament el caràcter dels dos protagonistes i, fins i tot, ens podem arribar a imaginar la vida que han tingut malgrat no ens l’arribes a explicar.
    Et faré una confessió: Admiro el domini que has demostrat de la tècnica de l’etopeia. Has farcit el text de detalls molt significatius per tal de definir què pensa, què sent, quins sentiments té la Teresa.
    Celebro que t’hagis animat a participar en un Repte Clàssic i espero que ho tornis a fer en l’actual. ;-P
    Ens seguim llegint!
    Núria

  • un relat molt ben trenat...[Ofensiu]
    joandemataro | 07-04-2011 | Valoració: 10

    amb un vocabulari acurat i un final sorprenent i colpidor
    et felicito
    una salutació des de mataró
    joan

Valoració mitja: 9.89

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Englantina

Englantina

33 Relats

167 Comentaris

35970 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
(de Lletra a Dolors - Miquel Martí i Pol)



El meu c/e: dolors.simo@yahoo.es