Cercador
Sóc fàcil de portar
Un relat de: CaldererJo me l'estimo. El que va passar, el que passa a vegades, no vol dir res. És la meva dona i me l'estimo.
A vegades em descontrolo, és inevitable, no puc fer-hi més. És que em posa en una situació que no em queda altra sortida. Em provoca, m'irrita, em burxa, un cop i un altre, fins que exploto, fins que ja no sé el que em faig.
I jo sóc fàcil de portar, no sóc una persona complicada. Però ella sembla que no ho vulgui veure això. Sap que hi ha coses que no suporto, que m'irriten i tot i així no hi posa res de la seva part per evitar-les. Són petites coses sense importància però que ella hauria de vigilar: com que els nens no facin xivarri mentre escolto les notícies o cordar-me sempre els botons del coll de les camises. No suporto haver-me de cordar aquells botonets tan difícils dels colls de les camises. I ella ho sap i tot i així sovint se n'oblida.
Com l'altre dia, sap que els dimecres que hi ha partit arribo cap a les 11. Tan difícil es tenir-me el sopar calent i a punt? Doncs no, se li havia passat l'hora, deia, pensava que arribaria més tard. Clar jo ja venia calent del bar, havíem perdut i només em va faltar això. Em vaig deixar anar.
I aquí és quan tenim el problema. Normalment em controlo, però si m'irrita i estic de mal humor no ho puc evitar, em deixo anar. I quan he begut una mica em costa més de controlar-me. Però no penseu que tinc un problema amb l'alcohol, com diuen alguns, bec el normal, mai m'emborratxo, jo sé beure.
I quan em deixo anar no puc parar, m'embalo. Ara, he de confessar que són moments especials, que disfruto pegant-li quatre plantofades i unes quantes coces ben donades. Fins i tot se'm posa dura mentre l'atonyino. És com una explosió, m'allibero de tot, em surt tota la mala baba i tota la irritació. Quan acabo respiro fons i em sento bé, relaxat, viu.
Clar que me'n penedeixo, l'endemà em sap greu haver perdut el control, haver-li fet mal. Jo me l'estimo, ja us ho he dit. No m'imagino viure sense ella. I menys encara me la imagino a ella vivint lluny de mi. O amb un altre; només de pensar-hi, em fa tornar boig.
Per això, perquè me l'estimo, penso que el problema es pot solucionar. Jo procuraré controlar-me, no deixar-me anar. Però ella que vigili, que no m'irriti, que no em burxi, que estigui per les petites coses que em molesten. Jo sóc fàcil de portar si no em provoquen. O no?
Comentaris
-
Les aparences enganyen[Ofensiu]Fada del bosc | 24-08-2011 | Valoració: 10
Aquest relat m'ha traslladat a la meva infantesa, una veïna i amiga de la mare tenia l'home que la maltractava.... però la gent ho trobava normal de fet alguns fins hi tot pensaven que la culpa era de la dona, ella amb tota la valentia va marxar de casa seva amb els seus quatre fills, mentre que ell cada vegada bevia més i més....recordo la lluita d'ella per pujar els seus fills, recordo la por dels fills a trobar el seu pare, de fet a casa la mare hi ha la foto de casament d'ells ja que el meu pare va fer de testimoni
tots dos amb cares de bons....pero les aparences enganyen.
Penso que el teu relat és sublim perquè has sabut transmetre aquesta doble imatge, la de un home que estima a la dona i a la família però d'una manera malaltissa.
La Fada -
senzillament[Ofensiu]aromadarç | 24-08-2011 | Valoració: 10
De vegades paraules que semblen inofensives com meva dona, per alguns homes es converteixen amb armes, es clar la seva dona és al seu servei, ha de fer tot el que a ell li roti i per desgràcia sempre en voldrà més i millor,. Així ha estat i segueix el masclisme, que segons l'home, pot arribar a ser maltractament en diferents graus. El teu relat ha estat perfecte, ja que senzillament ha despertat en mi un munt de sentiments, n'expresso un parell, però segur que sortiran uns altres, així, senzillament
-
m'esgarrifo![Ofensiu]NUNU | 28-04-2011
només de pensar que, efectivament, la cosa va d'aquesta manera. El maltractador es converteix en una mena de malalt mental, sinó, no s'enten. L'has retratat! I amb una aparent facilitat i linialitat en la descripció que te molt de mèrit, al meu parer. Sembla una confessió (i no ho entenguis malament!).
-
Escrivint, escrivint...[Ofensiu]brins | 29-05-2009
m´he oblidat de comentar-te aquest relat, que ja havia llegit quan el vas publicar.
És molt bo. T´has sabut posar a la pell d´aquest maltractador amb tanta mestria de paraules, que gairebé l´he vist i l´he escoltat davant meu. Enhorabona! -
Benvolgut Calderer,[Ofensiu]brins | 29-05-2009
Gràcies al comentari que m´has enviat, he llegit la teva resposta al fòrum, no m´havia adonat que m´havies contestat. M´ha alegrat molt saber que no t´havies molestat, perquè, t´ho torno a dir, no era aquesta la meva intenció. Ja veus que no parlo mai d´aspectes ortogràfics ni gramaticals en els meus comentaris, perquè crec que no és aquesta la
principal funció de RC, però en el teu cas, veient que escrius tan bé, i que molts relats els envies a d´altres llocs, no sé per què, em va semblar que et podia ajudar. Els pocs coneixements que tinc, m´agrada compartir-los.
Bé, a veure si m´escrius més sovint...
Una cordial ábraçada,
Pilar -
L'has clavat[Ofensiu]Maria Clara Prat Roig | 21-05-2009 | Valoració: 10
Realment penso que has retratat molt bé a l'home maltractador, la típica excusa que la culpa és de la dona perquè no fa el que ell vol, o que no té problemes amb l'alcohol, perquè ell sap veure bé, o la justificació de que se l'estima i que no suportaria veure-la amb un altre, i que per desgràcia sabem que això acaba moltes vegades amb assasinat. Retrat d'un prototipus d'home que per desgràcia abunda massa.
És un bon relat.
Gràcies pel comentari i per les correccions, sempre va bé que una persona objectiva et doni el seu parer, de fet aquest conte era més curt i el vaig escriure en un curs de narrativa creativa que vaig fer ja fa molt temps, el vaig allargar per presentar-lo a aquest concurs, potser per això la part del mig és més fluixa.
Encara estic preparant-me les oposicions, comencen el dia 20 de juny, per això últimament entro molt poc a relats. Tinc moltes ganes d'acabar-les per poder-me dedicar més a escriure, donca ara no puc.
Una abraçada
Clara -
Visca la sinceritat[Ofensiu]Joan G. Pons | 22-04-2009 | Valoració: 10
Dessitjo que la parella llegeixi i comenteu i comuniqueu tot el que escrius.
Sóc fàcil... i amb tu ets fàcil ?
Aquest matí llegeixo un resum d'un llibre que diu.... Estimar és tenir, practicar, un bon tracte amb l'altre.
M'agradat molt el teu sincer relat. -
UN TEMA DELICAT[Ofensiu]EULALIA MOLINS ARAGALL | 22-04-2009 | Valoració: 10
Molt dificil de portar, amb això vull dir que ha de costar molt escriure'l, t'has de posar a la pell d'aquest individu, has d'entendre el que pensa la seva dona. Tot hi que se sent a dir, quan es llegeix fa agafar ganes d'escanyar el maltractador. Sóc fàcil de portar... I tant! Però de portar a l'infern. Un relat punyent.
-
Déu n'hi do...[Ofensiu]Queca | 22-04-2009
És un relat que ben bé podria ser cert. I continuo sense ser capaç d'entendre, i molt menys de justificar.
Gràcies pel teu comentari! -
Un relat molt ben portat[Ofensiu]nuriagau | 21-04-2009 | Valoració: 10
Molt interessant aquest relat narrat des d'un veu narradora (el propi maltractador) poc habitual en els textos escrits sobre aquest tema tan vigent i tan depriment.
Malauradament, la forma de pensar del protagonista-narrador d'aquest relat crec que no s'allunya massa de la realitat. Al menys aquesta és la sensació que tinc dels casos de violència de gènere que he conegut, per motius laborals, més o menys de prop.
Felicitats pel relat!
Núria
PS: Has llegit Només quan dorm?
-
Crec[Ofensiu]pereneri | 20-04-2009 | Valoració: 10
que has encertat força el punt de vista d'un d'aquests criminals domèstics.
Per mi, hi sobra el "O no?" final. Potser l'has volgut incloure perquè ningú no pensés ni de lluny que l'autor "comprenia" els plantejaments aberrants del protagonista, però crec que no feia falta. Queda més rodó sense el "O no?", pel meu gust.
Si has inclòs aquest "O no?" per fer veure que el protagonista no està del tot segur del que diu, llavors li veig més el sentit, però potser caldria, si fos així, que hi hagués alguna altra expressió de dubte (dubte cínic, cal dir-ho, perquè si dubtes i ho fas...) al llarg del relat. Que quedés clar que el protagonista és perfectament conscient que tot el que diu és pura excusa.
Bé, això és el que em suggereix, en l'aspecte formal, el teu relat. Del contingut, el que deia al començament: cal anomenar-los criminals i tractar-los com a tals des del primer dia que alcen la mà. -
Com sempre...[Ofensiu]Romy Ros | 19-04-2009 | Valoració: 10
un relat d'aquesta temàtica inspira la sensibilitat social cap a la consciència de la violència de gènere. HAs plasmat molt bé la visió del maltractador: egocèntrica (la culpa sempre és de l'altre), masclista i mancada de crítica envers un mateix i que veu amb tota normalitat "deixar-se anar" i colpejar al més débil. Amb les paraules justes i l'estructura ordenadament adequada. Gràcies per compartir el teu relat amb nosaltres!
Valoració mitja: 9.67
l´Autor
44 Relats
275 Comentaris
94649 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi
A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:
EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.
MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca
El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.
També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.
I un llibre en solitari:
TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.
Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com
-------------
Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.
---------
Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?
----------
Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.