Cercador
IN EXTREMIS
Un relat de: NUNU- Compartir:
Sabia que sospitava, o en tenia la certesa, i temia el moment en que la deixaria. Per sempre.
Cada vegada que li deia vaig a visitar l’obra de Toulouse, i m’hi quedo a dormir, ella em deia que vagi be, em feia un petó, fins demà, arribaràs a sopar, oi?, i semblava tranquil•la i confiada, però no: sé que llegia entre línies, interpretava moviments, tons de veu, gests, mirades o intencionalitats en les paraules triades per dir les coses, com saben fer les dones.
Al principi, la cita era esporàdica. Des de Nadal, cada dimecres.
Dijous, en tornar, ella em llegia el cansament als moviments del cos, al color de la pell, a la mirada, al pensament. Sobretot al pensament. La tortura mental a la que jo mateix em sotmetia era extenuant. Me l’estimo. Tinc ganes de cobrir-la de petons, de dir-li quant l’estimo, de lliurar-me a ella, però no goso, ho interpretaria com un comiat.
La cita d’avui era diferent, decisiva. Un cop més, em quedo a dormir a Toulouse, i potser seran dues nits; ella va fer un que hi farem carregat amb una mirada que em demanava digues la veritat, no m’ho amaguis més temps. Em vaig limitar a dir-li ja t’explicaré quan torni, gairebé animant-me o obligant-me a dir-li la veritat quan tornés.
Neguitós. Feia tard. Tenia ganes de marxar i vaig arreplegar la bossa, el portàtil, el carregador i vaig sortir a corre cuita. Un cop al cotxe, em vaig tranquil•litzar. Conduir em relaxa. Un cop passada la frontera, estava impacient i volia trucar-la per dir-li que faria una mica tard a la cita, com sovint passava. Merda! M’he deixat el mòbil a casa.
Ella havia pensat el mateix, i havia enviat un missatge al meu mòbil, que la meva dona va obrir i llegir: CHAMBRE 304. J’ATTENDS. JACQUELINE. Es va posar a plorar intuint la seva imminent soledat.
La cita havia estat la ultima, decisiva. Ella li ho volia dir a la meva dona, però no vaig voler. Ho faria jo. De camí cap a Barcelona pensava què dir-li, com dir-ho, i em vaig posar a plorar quan vaig sentir la nostra cançó a la ràdio del cotxe i pensar que, arribat el moment, mai mes la sentiríem plegats, ja seria aigua passada.
En arribar a casa, davant de la dona que estimo i sempre m’he estimat, no vaig poder articular cap paraula. Només vaig poder allargar-li un full din a quatre, escrit en francès, amb el segell del Centre Hospitalier de Perpignan. El diagnòstic era clar i irreversible. La doctora Jacqueline Bertrand em donava tres mesos de vida.
Comentaris
-
;-)[Ofensiu]Berta.M | 16-06-2011 | Valoració: 10
M'ha agradat molt!..he entrat en un estat de nerviosisme tota la lectura pensant ui ui ui..el final m'ha sorprès gratament..el que pensava que havia de ser una batalla campal és un silenci que dirà moltes coses.
Et seguiré! -
Recordava...[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 16-05-2011 | Valoració: 10
Recordava haver-lo llegit i de totes maneres, tot i tenint ben memoritzat el seu final, m’has atrapat novament en la seva lectura.
—Joan—
-
magnífic[Ofensiu]Krisalida | 24-04-2011 | Valoració: 10
Encara tinc la pell de gallina,in extremis,sí ja pots dir-ho,fantàstiques descripcions i semblava com si estigués passat en aquell moment,com quan et capfiques endins...Ànims,"TÚ SI QUE VALES"
Krisalida -
Bon relat[Ofensiu]Calderer | 18-04-2011
Un relat curt d'estructura clàssica, d'aquells amb sorpresa final que fa repensar tot el text anterior. Ben escrit, amb una prosa lleugera i eficaç.
Alguns errors gramaticals (sóc una mica perepunyetes) que he detectat: ...no sé què... corre-cuita... mai més... l'última ... (amb la correcció).
Per altra banda en el següent paràgraf jo hagués utilitzat les cometes per assenyalar els fragemnts de diàleg:
Cada vegada que li deia vaig a visitar l’obra de Toulouse, i m’hi quedo a dormir, ella em deia que vagi be, em feia un petó, fins demà, arribaràs a sopar, oi?, i semblava tranquil•la i confiada, però no: sé que llegia entre línies, interpretava moviments, tons de veu, gests, mirades o intencionalitats en les paraules triades per dir les coses, com saben fer les dones.
Ara, penso que la teva opció no es pot qualificar d'error.
Espero que segueixis publicant
Lluís
-
Bon final, doble sorpresa[Ofensiu]Ayurveda | 12-04-2011
Com bé indiques al text de la introducció. I no em sona d'haver-lo vist a la proposta de SenyorTu... O el vas penjar i no vaig tenir la sort de veure'l en aquell Repte? Malgrat tot, no és tard llegir-lo ara. És satisfactòria la seva lectura en qualsevol moment.
Gràcies a tu per participar i posar llistons igual que la resta dels membres de la família relataire i reptaire.
Ayurveda -
Gràcies, gràcies[Ofensiu]NUNU | 12-04-2011
Aquest ha estat el meu primer relat i els comentaris que heu fet m'afalaguen, però, sobretot, m'animen a repetir. (desprès no valdran les lamentacions: us ho heu buscat).
-
Molt bo[Ofensiu]Motspropis | 07-04-2011 | Valoració: 7
Un relat intrigant, ple de suspens, que saps que et sorprendrà però no saps com. Això de l'habitació que et fa dubtar... I nyas!
Enhorabona, Magrão, és brillant. -
uau[Ofensiu]Englantina | 06-04-2011 | Valoració: 10
M'ha agradat moltissim. Imaginava que alguna cosa es coïa, però no he sapigut el què fins que he arribat al final. Pensava en una doble infidelitat, per exemple... però no: m'has sorprès.
Un relat magnífic. M'ha encantat. -
Quina sorpresa, Nunu![Ofensiu]nuriagau | 06-04-2011 | Valoració: 10
Et comento ahir que vull participar en un Repte Clàssic d’RC. Em demanes en què consisteix i et responc que en fer un relat de menys de 460 paraules sobre una confessió en què han d’aparèixer els mots clau diagnòstic, cançó i aigua. I avui em trobo que ja t’has registrat com a relataire i que ja tens publicat el teu primer relat. Un text que acompleix tots els requisits demanats.
Me l'he hagut de llegir un parell de cops. La primera lectura l'he iniciada pensant en un relat d'infidelitat i m'ha sobtat el final. La segona lectura, m'ha permès anar comprovant que la veu narradora anava dosificant la informació de manera que el lector no arriba ben bé a copsar del tot el fil argumental fins al paràgraf final.
Tot un relat de confessió en què les paraules claus del repte estan ben inserides. Cap de les tres fa grinyolar el text.
Enhorabona per aquesta entrada, Nunu. Espero que et trobis a gust en aquesta família relataire, és acollidora com la tenigmaire.
nuriagau
-
Un relat inesperat[Ofensiu]tout est fait, tout c'est possible | 05-04-2011 | Valoració: 10
No hi ha cosa que hem sorprengui mésque, sigui una pel·licula, un llibre, o un fet, inesperat. Com l'anterior comentari: molt ben estructurat. Segueix així!
M'ha agradat molt llegir-te, espero que continuis impresionant-me. Seguim en contacte. -
Un relat...[Ofensiu]AVERROIS | 05-04-2011 | Valoració: 10
...molt ben estructurat, que et fa mantenir la tensió. Tal com ha dit l'altre comentari, a mig relat ja m'ha semblat que no seria el que semblava, però està molt bé el final.
Enhorabona! I benvingut/uda a relats en català.
Una abraçada. -
M'has [Ofensiu]tocdenit | 05-04-2011
fet dubtar fins a l'últim moment! És a dir, quan he llegit el títol i un tros de text m'he dit : "ui això no serà el que sembla" però he anat llegint i pensava que sí fins a l'última linia! molt bé axiò d'aguantar el misteri.
Valoració mitja: 9.56