El nostre fantasma

EL NOSTRE FANTASMA

Lluís Julian Barrachina

X premi Victor Mora. 1r premi.

De sobte, un dia feiner qualsevol, ens vam adonar que se'ns havia ficat un fantasma a casa. El fet, insòlit sens dubte, no ens va escalfar gaire el cap, som de bon conformar nosaltres. Les nenes van fer molta gatzara durant uns dies, però quan van entendre que no hi podien jugar, que els intents de tocar-lo, agafar-lo o pentinar-lo fracassaven per culpa de la seva vaporosa consistència el van deixar de banda. Bé, la petita no, ella volia saber de totes totes si era nen o nena i quina edat tenia. Per molt que li vam explicar que observant-lo es feia difícil d'esbrinar i que els conceptes de gènere o edat potser no eren aplicables a la categoria dels fantasmes, ella va continuar preguntant encuriosida. La preocupació de la dona era saber d'on havia vingut: s'inclinava pels veïns de dalt ja que tenien la mania de deixar caure tota mena d'objectes, des de burilles de tabac fins a peles de taronja. El no poder demostrar-ho de cap de les maneres no la destorbava gaire: el fantasma era dels veïns, això era un fet i calia retornar-los-el. Però com? Parlar amb ells era delicat, si no eren culpables acabaríem enfadats. Convèncer el fantasma que tornés a la seva antiga llar -fos quina fos jo no estava tan convençut de la culpabilitat dels de dalt- resultà impossible. Amb paciència li vam fer tots els raonaments que venien al cas. Li parlàvem amb bona educació, a poc a poc i vocalitzant, al cap i a la fi la tènue condició d'esperit segur que dificulta l'enteniment de les coses, però ell no hi parava esment. I no és que no ens escoltés: ens mirava, semblava que insinuava un somriure trist i després no feia res. Mai no el vam sentir parlar ni fer cap soroll, excepte quan se'n va anar.
Com que no ens en podíem desfer vam decidir de conviure-hi. Ens vam posar d'acord en una estratègia conjunta per ignorar-lo: no li parlàvem ni el miràvem i quan passava per davant fèiem com si no el veiéssim. Fins i tot passàvem a través seu, i encara que al principi ens semblava una descortesia, després va resultar d'allò més natural. També vam descobrir que desapareixia si enceníem tots els llums alhora, ja que només es percebia a mitja llum com una subtil presència d'uns vels de fum o com una blavosa resplendor fosforescent en la foscor.
Potser hauríem pogut continuar vivint així, amb un fantasma resident, si no fos que la seva presència començà a alterar la nostra vida quotidiana. Primer va ser un dia que va entrar al lavabo -més ben dit va aparèixer- mentre estava assegut a la tassa del wàter. Es va quedar palplantat davant meu, observant-me, com si aquest afer tan quotidià fos quelcom insòlit en el món o en la dimensió d'on ell venia. D'aquell dia que em ve el restrenyiment que encara pateixo. La dona deixà de fer maionesa ja que assegurava que si l'esperit era prop seu la salsa no lligava de cap manera. I també afectava a les nenes: la petita es queixava que no podia veure els dibuixos de la tele ja que el fantasma passava un cop i un altre per davant i cada vegada la pantalla crepitava, s'ennuvolava, feia ratlles, neu i tot el repertori d'inconveniències que aquests aparells mostren quan no funcionen bé. Un estudiós del fenomen fantasmagòric segurament hauria conclòs la natura electromagnètica del nostre hoste, però a nosaltres això no ens anava ni ens venia. La gran, encara que llavors tot just havia fet onze anys, de sempre que ha tingut un gran sentit de la seva feminitat i per això trobava intolerable i començava a xisclar cada cop que, mentre es dutxava, el fantasma li apareixia al costat.
Però el pitjor de tot passava en el nostre dormitori. Quan volíem tenir relacions íntimes se'ns plantava com un estaquirot als peus del llit, aparentment indiferent, però no se'n perdia ni un, de detall. Ja sé que hi ha gent a qui els agrada que els observin mentre fan aquestes coses, però no és el cas de la meva dona ni el meu, som pudorosos de mena, nosaltres. Vam provar de fer-ho amb tots els llums encesos, pel que deia, que a plena llum no era visible, però resultava molt incòmode i fins i tot una mica ridícul: hi ha coses, com ara els cossos poc atlètics i sobrealimentats, que guanyen molt amb una mitja llum discreteta. Provàrem amb els ulls tancats però semblava com si la presència espectral transcendís la mera visió física. Que no ens en podíem oblidar que era allà, vaja. I així vaig començar a tenir problemes per mantenir el pavelló ben alt, ja m'enteneu.
Finalment, un dissabte al migdia que no teníem cap obligació immediata, ens reunírem en consell de família. L'ectoplasma també hi era, silenciós, en un racó. Vam decidir que calia prendre mesures urgents i dràstiques. Aquella mateixa tarda me'n vaig anar a la llibreria de més anomenada en fets paranormals de Barcelona per comprar tots els llibres que tinguessin sobre el fenomen fantasmagòric. Després de llegir-me'ls tots -ell s'estava darrere meu guaitant per sobre l'espatlla, un costum que no suporto- vaig arribar a la conclusió que la majoria d'autors tocaven d'oïda i que no havien vist un fantasma en sa vida. Però cercàvem solucions i en un dels llibres (Tot el que volia saber sobre els fantasmes i no s'atrevia a preguntar. Autor: Lilus Anjulí. Editorial: La granota alternativa) hi havia un conjur per desfer-se de fantasmes. Com diuen, el no ja el teníem i no ens costava res de provar-ho.
La primera nit de lluna plena vam preparar tota el parament prescrit -espelmes, encens, no us avorriré amb els detalls- i a les dotze en punt vam començar el ritual, tots quatre agafats de la mà fent un cercle envoltant el nostre amic. Ell va tenir la decència d'estar-se quiet una estona, no sé com ens ho hauríem fet si hagués començat a vagarejar com tenia per costum. Vam cantar, xiuxiuejar, salmejar i cridar amb fortes veus els ridículs conjurs del llibre. Ell ho seguia tot aparentment indiferent. Al cap de força estona, quan ja estàvem tots cansats d'aquella comèdia, començà a canviar: s'atenuava, s'aprimava i es desdibuixava -es desdibuixava més, ja que d'habitud n'era molt de desdibuixat. En un moment encara el vèiem i, de sobte, amb un ínfim esgarip, més endevinat que no pas sentit, ja no hi era.
Ara ja hem retrobat la nostra tranquil·la vida habitual. La petita pot veure la televisió sense interferències, la gran dutxar-se sense por, la dona fer la maionesa amb probabilitats d'èxit i jo he recuperat el tremp, per expressar-ho d'alguna manera. A vegades, però, parlem del nostre fantasma, imaginem on pot haver anat a parar, si deu estar sol o amb una altra família; especulem de si el conjur va ser dolorós per a ell i sobre el significat d'aquell ínfim esgarip que deixà anar en desaparèixer.