El nostre fantasma

Un relat de: Calderer

EL NOSTRE FANTASMA

Lluís Julian Barrachina

X premi Victor Mora. 1r premi.

De sobte, un dia feiner qualsevol, ens vam adonar que se'ns havia ficat un fantasma a casa. El fet, insòlit sens dubte, no ens va escalfar gaire el cap, som de bon conformar nosaltres. Les nenes van fer molta gatzara durant uns dies, però quan van entendre que no hi podien jugar, que els intents de tocar-lo, agafar-lo o pentinar-lo fracassaven per culpa de la seva vaporosa consistència el van deixar de banda. Bé, la petita no, ella volia saber de totes totes si era nen o nena i quina edat tenia. Per molt que li vam explicar que observant-lo es feia difícil d'esbrinar i que els conceptes de gènere o edat potser no eren aplicables a la categoria dels fantasmes, ella va continuar preguntant encuriosida. La preocupació de la dona era saber d'on havia vingut: s'inclinava pels veïns de dalt ja que tenien la mania de deixar caure tota mena d'objectes, des de burilles de tabac fins a peles de taronja. El no poder demostrar-ho de cap de les maneres no la destorbava gaire: el fantasma era dels veïns, això era un fet i calia retornar-los-el. Però com? Parlar amb ells era delicat, si no eren culpables acabaríem enfadats. Convèncer el fantasma que tornés a la seva antiga llar -fos quina fos jo no estava tan convençut de la culpabilitat dels de dalt- resultà impossible. Amb paciència li vam fer tots els raonaments que venien al cas. Li parlàvem amb bona educació, a poc a poc i vocalitzant, al cap i a la fi la tènue condició d'esperit segur que dificulta l'enteniment de les coses, però ell no hi parava esment. I no és que no ens escoltés: ens mirava, semblava que insinuava un somriure trist i després no feia res. Mai no el vam sentir parlar ni fer cap soroll, excepte quan se'n va anar.
Com que no ens en podíem desfer vam decidir de conviure-hi. Ens vam posar d'acord en una estratègia conjunta per ignorar-lo: no li parlàvem ni el miràvem i quan passava per davant fèiem com si no el veiéssim. Fins i tot passàvem a través seu, i encara que al principi ens semblava una descortesia, després va resultar d'allò més natural. També vam descobrir que desapareixia si enceníem tots els llums alhora, ja que només es percebia a mitja llum com una subtil presència d'uns vels de fum o com una blavosa resplendor fosforescent en la foscor.
Potser hauríem pogut continuar vivint així, amb un fantasma resident, si no fos que la seva presència començà a alterar la nostra vida quotidiana. Primer va ser un dia que va entrar al lavabo -més ben dit va aparèixer- mentre estava assegut a la tassa del wàter. Es va quedar palplantat davant meu, observant-me, com si aquest afer tan quotidià fos quelcom insòlit en el món o en la dimensió d'on ell venia. D'aquell dia que em ve el restrenyiment que encara pateixo. La dona deixà de fer maionesa ja que assegurava que si l'esperit era prop seu la salsa no lligava de cap manera. I també afectava a les nenes: la petita es queixava que no podia veure els dibuixos de la tele ja que el fantasma passava un cop i un altre per davant i cada vegada la pantalla crepitava, s'ennuvolava, feia ratlles, neu i tot el repertori d'inconveniències que aquests aparells mostren quan no funcionen bé. Un estudiós del fenomen fantasmagòric segurament hauria conclòs la natura electromagnètica del nostre hoste, però a nosaltres això no ens anava ni ens venia. La gran, encara que llavors tot just havia fet onze anys, de sempre que ha tingut un gran sentit de la seva feminitat i per això trobava intolerable i començava a xisclar cada cop que, mentre es dutxava, el fantasma li apareixia al costat.
Però el pitjor de tot passava en el nostre dormitori. Quan volíem tenir relacions íntimes se'ns plantava com un estaquirot als peus del llit, aparentment indiferent, però no se'n perdia ni un, de detall. Ja sé que hi ha gent a qui els agrada que els observin mentre fan aquestes coses, però no és el cas de la meva dona ni el meu, som pudorosos de mena, nosaltres. Vam provar de fer-ho amb tots els llums encesos, pel que deia, que a plena llum no era visible, però resultava molt incòmode i fins i tot una mica ridícul: hi ha coses, com ara els cossos poc atlètics i sobrealimentats, que guanyen molt amb una mitja llum discreteta. Provàrem amb els ulls tancats però semblava com si la presència espectral transcendís la mera visió física. Que no ens en podíem oblidar que era allà, vaja. I així vaig començar a tenir problemes per mantenir el pavelló ben alt, ja m'enteneu.
Finalment, un dissabte al migdia que no teníem cap obligació immediata, ens reunírem en consell de família. L'ectoplasma també hi era, silenciós, en un racó. Vam decidir que calia prendre mesures urgents i dràstiques. Aquella mateixa tarda me'n vaig anar a la llibreria de més anomenada en fets paranormals de Barcelona per comprar tots els llibres que tinguessin sobre el fenomen fantasmagòric. Després de llegir-me'ls tots -ell s'estava darrere meu guaitant per sobre l'espatlla, un costum que no suporto- vaig arribar a la conclusió que la majoria d'autors tocaven d'oïda i que no havien vist un fantasma en sa vida. Però cercàvem solucions i en un dels llibres (Tot el que volia saber sobre els fantasmes i no s'atrevia a preguntar. Autor: Lilus Anjulí. Editorial: La granota alternativa) hi havia un conjur per desfer-se de fantasmes. Com diuen, el no ja el teníem i no ens costava res de provar-ho.
La primera nit de lluna plena vam preparar tota el parament prescrit -espelmes, encens, no us avorriré amb els detalls- i a les dotze en punt vam començar el ritual, tots quatre agafats de la mà fent un cercle envoltant el nostre amic. Ell va tenir la decència d'estar-se quiet una estona, no sé com ens ho hauríem fet si hagués començat a vagarejar com tenia per costum. Vam cantar, xiuxiuejar, salmejar i cridar amb fortes veus els ridículs conjurs del llibre. Ell ho seguia tot aparentment indiferent. Al cap de força estona, quan ja estàvem tots cansats d'aquella comèdia, començà a canviar: s'atenuava, s'aprimava i es desdibuixava -es desdibuixava més, ja que d'habitud n'era molt de desdibuixat. En un moment encara el vèiem i, de sobte, amb un ínfim esgarip, més endevinat que no pas sentit, ja no hi era.
Ara ja hem retrobat la nostra tranquil·la vida habitual. La petita pot veure la televisió sense interferències, la gran dutxar-se sense por, la dona fer la maionesa amb probabilitats d'èxit i jo he recuperat el tremp, per expressar-ho d'alguna manera. A vegades, però, parlem del nostre fantasma, imaginem on pot haver anat a parar, si deu estar sol o amb una altra família; especulem de si el conjur va ser dolorós per a ell i sobre el significat d'aquell ínfim esgarip que deixà anar en desaparèixer.


Comentaris

  • enhorabona![Ofensiu]
    NUNU | 01-06-2011 | Valoració: 9

    En qüestió de lectura, sempre em deixo aconsellar.
    Aquest cop m'han aconsellat molt be.

    M'ha agradat el relat, sobretot per la seva "oralitat". Si un dels objectius era, com dius, acostar-lo a la oralitat, crec que ho has aconseguit de totes, totes.

    No soc bon comentarista, i miraré de fer-me entendre: crec que el gran problema amb el vostre fantasma era la manca de comunicació, per un costat, i la poca integració, per altra. Un fantasma que pogués manifestar la seva simpatia i bon humor, i que es comuniqués amb la família, hauría estat ben rebut i, àdhuc, "adoptat" com un integrant més de la família.

    Encara em pregunto què se n'ha fet, del fantasma, i si tindré la sort de veure'n un, d'aquests.

    Enhorabona!

  • Felicitats Calderer!!![Ofensiu]
    dvallegar | 29-05-2011 | Valoració: 9

    Benvolgut Calderer.
    He tingut el plaer de llegir el teu relat i el considero brillant. El teu estil literari és impecable i la narració té un punt còmic boníssim que manté enganxat en tot moment al lector (em recorda -salvant les diferències- la comicitat dels inicis de "El fantasma de Canterville" d'Òscar Wilde).
    No és d'estranyar que hagis guanyat diversos premis literaris.
    Felicitats!!!

  • Realment genial[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 20-04-2011

    Recordo haver-lo llegit, ja fa temps, però ara al descobrir-lo en "els darrers comentats" he pensat en tornar-lo a recordar. També m'ha estranyat no haver-te'l comentat en el seu moment, però devia ser una d'aquelles vegades que em dic "després ho faràs" i el pensament fuig.
    A mi també m'ha recordat una mica a Calders, algunes expressions sobre tot, més la manera de dir-ho que no pas el que dius, i al llegir-lo he tornat a sentir aquella mena d'enveja (direm que sana) de poder escriure amb aquesta ironia divertida i tendra alhora que dona vida a cada personatge.
    Un plaer aquesta relectura.
    Una abraçada

  • Magnífic![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 19-04-2011 | Valoració: 10

    Tot i que no acostumo a llegir els relats una mica llargs, aquest teu m'ha semblat curtíssim. i això tan sols és mèrit de l'autor.
    Un fantasma una mica emprenyadoret però entranyable.
    Felicitats, Calderer!
    Una abraçada.

  • Relat fantasmal[Ofensiu]
    Englantina | 19-04-2011 | Valoració: 10

    Quin relat tan ben escrit, Calderer. No m'estranya que et donéssin un primer premi.
    No tinc res a dir sobre la teva escriptura: dubto que hi hagi una paraula que no estigui exactament on ha d'estar. El que més m'ha sorprès és com has donat vida a un ésser inversemblant, i l'has convertit en una mena de convidat sorpresa, d'aquells que es presenten un dia amb la maleta i et diuen que només es quedaran un parell de dies....
    M'ha fet pena i tot, el teu fantasma. Potser hauria de dir el vostre fantasma, perquè no sé si la resta de personatges estan inspirats en la vida real (em suposo que si).
    Sigui com sigui: el que deia. El fantasma era molest, però innofensiu, i per això m'hauria agradat saber on va finalment...
    Insisteixo: molt ben escrit. Sense paraules sobreres. M'ha encantat.

  • Gracies[Ofensiu]
    Arnau | 03-05-2009

    És un relat molt irònic, m'ho he passat molt bé llegint-l'ho. He de reconèixer que he sentit una mica de tristor envers el pobre fantasme desaparegut.

    Gracies per comentar el meu relat i aconsellar-me.

  • Una fantàstica història fantàsticament escrita[Ofensiu]
    nuriagau | 11-03-2009 | Valoració: 10

    Segons la meva modesta opinió, crec que has aconseguit, en aquest relat, el propòsit que tu mateix manifestes a la introducció:
    "Tinc mitja dotzena de contes on surt la meva família. En aquests textos procuro treballar la frescor del lèxic i el ritme de les frases i els paràgrafs, intentant que s'apropin el màxim possible a l'oralitat. La ironia em surt de natural."

    És una història inversemblant narrada en un to tan planer i irònic que fa que gairebé sigui creïble.

    El primer cop que vaig llegir el relat, ja em va semblar una fantàstica història fantàsticament escrita. La família em va resultar molt divertida i "de bon conformar", així com el propi fantasma. Davant aquest nou "okupa", els quatre éssers mortals responen, individualment, amb actituds originals i lògiques, alhora.

    Quan l'he rellegit, després d'haver conegut la teva família a la Gigacalçotada, el relat m'ha semblat encara més simpàtic. He pogut associar una aparença física a quatre dels cinc protagonistes del conte, em manca el fantasma, és clar.

    Et seguiré llegint!

    Núria

  • FELICITATS CAMPIÓ !!![Ofensiu]
    F. Arnau | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    F.

  • Divertidíssim![Ofensiu]
    copernic | 30-11-2008

    I extremadament irònic sobre tot quan descrius el convenciment de la dona de que el fantasma era dels veïns. He rigut molt!
    Fins una altra!

  • Benvingut[Ofensiu]

    Hola, tenia ganes de donar-te la benvinguda i també de llegir-te des de l'altre dia en què vas participar al fòrum, de tant en tant hi entro (en especial si s'anima).
    Enhorabona pel premi.
    Del relat poca cosa puc afegir perquè crec que els companys ja han dit la seva i coincideixo amb moltes opinions, amb aquesta que recordes Calders, en què està ben escrit, i en aquest afecte que demostreu finalment pel fantasma tot preguntant-vos si el conjur li haurà resultat dolorós.
    Bé, et seguiré llegint, una abraçada.

  • m'oblidat[Ofensiu]
    ANEROL | 25-11-2008 | Valoració: 10

    de puntuar-te

  • ben escrit[Ofensiu]
    ANEROL | 25-11-2008

    un conte que incluria en els llibres de relats de curt temps que llegim als nens a la nit
    Felicitats

  • L'ombra del gran Calders[Ofensiu]
    Vladimir | 25-11-2008

    L'altra dia vaig disfrutar molt amb "Espai vital". Aquest relat d'avui m'ha fet riure encara més i també està impecablement escrit. Algún comentarista d'"Espai Vital" deia que li recordava a Pere Calders... a mí, francament, no me'l recordava gens ni mica: potser només per la insòlita situació que s'explicava, però el punt de vista no és gens proper als narradors de Calders (que molt sovint són "gent normal" i semblen "alter egos" del propi escriptor). Però a "El nostre fantasma" sí que hi plana l'ombra del gran Calders. De fet, penso que aquesta és l'única pega -posats a buscar-ne alguna: el relat és impecale!- i és que sona a una música massa coneguda (cosa que no em passava amb "Espai Vital"). Algunes frases semblen gairebé extretes dels contes del mestre, i això, per molt ben escrites que estiguin, em molesta una mica... En qualsevol cas, espero que segueixis oferint-nos bons relats, que seguiré llegint amb interès!
    Salut!
    V.

  • Bon relat[Ofensiu]
    Jere Soler G | 25-11-2008

    És un relat àgil, que manté l'interès en cadascun dels seus paràgrafs. Tés una expressió segura i correcte; desimbolta i elegant. Té un punt d'ironia que no està renyida amb la tendresa o amb la nostàlgia dels últims paràgrafs. Aconsegueixes la melangia de descobrir que aquell fantasma que tant ens molestava, en el fons era estimat, i que potser hi ha hagut precipitació a l'hora de fer-lo fora sense pensar en com aquest fet li pot haver afectat. Manté el misteri, i el deixa obert, sobre qui era el fantasma i per què estava allà. És un bon relat, i un digne guanyador del premi.

  • Jo també et vull felicitar[Ofensiu]
    gypsy | 24-11-2008

    El conte és àgil i ben escrit. I té aquell punt d'història inversemblant que encara el fa més llaminer.
    Un plaer llegir-lo aquí, després d'haver-ho fet al llibre.

    Benvingut!

    gypsy

Valoració mitja: 9.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

86595 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.