M'ha encantat tot el que traspua de sentiments el teu relat.
M'ha fet pensar en una sensació llunyana, quan era preadolescent i amb uns companys ens vam perdre en un cingle i se'ns va tirar la nit al damunt. Quan ens en vam sortir, si no va passar alguna cosa com el que descrius, és perquè érem massa joves. Però una mà, que en la foscor de la nit fa agafar la meva, em va fer sentir per primera vegada coses que més tard han estat molt importants en la meva vida.
Potser l'escenari és una mica massa dramàtic i la trama es nota forçada. De totes maneres, potser això només és l'apreciació d'una que vol ser massa perfeccionista, especialment amb el que fan les altres persones.
També has aconseguit que el text fos molt dens, sense perdre el temps en descripcions que no interessen a la història, fent que el lector ja ho comprengui tot de manera fàcil.
El millor, el cant a l'amistat que porta a l'amor i aprofita l'oportunitat per desvetllar-se.

Ai, noia, tens una gran capacitat poètica per evocar sensacions, i narrativament ho allargues el suficient perquè qui llegeix ja frisi per veure que passarà, t'asseguro que és un equilibri difícil i que no trobo en moltes coses que llegeixo i encara menys en el camp del erotisme.
I trobo molt important precisament reivindicar l'erotisme amb gust i sensibilitat, és una part molt bonica de les nostres vides, i fins i tot diria que el que ens aporta, va més enllà de les persones amb les que podem tenir una relació que tingui a veure amb el sexe. El nostre món és massa prosaic, i fins i tot molts relats de caire eròtic acaben caient en aquell porno que no sé si pot arribar a passar, però que a mi al menys no m'agradaria que em passés.
Això t'ho diu una que té fama de freda, llevat d'entre unes poquíssimes persones, clar. Potser sóc massa cerebral, i "això no et convé" encara pesa massa, però m'ha evitat més d'un conflicte emocional.
Tornem al teu relat, m'ha encantat la sensació aquesta de fer un pas que et deixa en evidencia, i el que sents quan et veus corresposta, és una de les coses més boniques que té la relació entre les persones i l'has descrit d'una manera molt maca.
També un llenguatge ple d'adjectius, potser sí que repeteixes paraules, però suposo que ens passa sovint, fins i tot després de repassar un text tres vegades, trobo en els meus incongruències d'aquestes.
El leimotiv de seguir i resseguir, m'ho apunto, incloure entre escenes alguna frase poètica repetitiva per definir un estat de les coses.
Llegint coses com aquesta, veus que hi ha tot ple de persones que viuen un món de tendresa i sentiments, i desitges que tot plegat evolucioni vers una direcció on tot això sigui el que és realment important.

Ara, alguna resposta als teus comentaris.
L'experiència és viscuda, sensacions i sentiments; la meva iniciació amb una noia va ser amb una que sabia que no tornara a veure mai més, però la història va passar en un context molt més prosaic i fins i tot aparentment desagradable, on hauria d'explicar massa detalls que no venen al cas per fer la història coherent i interessant. Però un dia, una amiga em va explicar una aventura que havia tingut amb una companya en un viatge de la coral, una experiència força diferent de la meva però en un context que vaig decidir fer servir com a fons literari.
La idea era fer tres parts per tres nits, però em van començar a sortir massa llargues, o sigui que la segona nit seran les parts segona i tercera, que ja està escrita pendent que la torni a revisar.
La tercera nit, no sé el que m'ocuparà.
El mont de venus, és una expressió que només coneixia en espanyol, però que vaig buscar i en català existeix i es tradueix així, suposo que el nom ve de que quan ens estirem panxa enlaire, la part inferior del pubis queda més elevada que la zona del ventre propera. Per cert que he vist el teu ofici al teu space, i de muntanyes segur que hi entens, sempre he pensat que pot ser divertit fer algun relat, però emprant sempre termes i comparacions d'un ofici concret, i per cert que m'alegra molt veure que algú que també està en una carrera tècnica -jo sóc enginyera industrial, però em guanyo la vida fent classes a batxillerat- té aquesta visió del món que sovint molta gen ens nega.
Finalment, mercès per recomanar-me, és la primera vegada que escric una cosa d'aquest tema, i tenia por de no agradar a ningú.

Un petó i una abraçada… rossinyol. com diu la cançó.

Elena

Que bé que expresses el dilema que tan sovint tenim entre el cor i la realitat.
M'has fet pensar en aquell sentiment recorrent, que segurament no sé explicar gaire bé, al qual intento massa fredament donar una resposta en positiu, en el sentit de no lamentar mai allò que no va poder ser i continuar endavant amb la vida, assumida com un laberint amb molts camins sense sortida en els que cal no quedar encallada.

No és més difícil que un metge fer operacions, un manyà soldar canonades, o un matemàtic integrals. Com aquests exemples, són habilitats que una persona que no les ha estudiat o practicat molt, no pot fer.
El cas dels mestres és el mateix, no els ensenyen aquesta part del seu ofici. Ni com a teoria a la facultat, ni tot fent pràctiques.
En definitiva, el problema essencial per canviar l'ensenyament sempre ha estat el mateix, exagerant una mica:
-I què fem amb els mestres i professors que tenim ara?
Un reciclatge intensiu, dic jo. Encara que restés hores de classe als nens. El resultat final milloraria.