Cuirassa amb nom d'Amistat

La nit s'acaba i el sol es filtra pels forats del sostre en els que encara cauen les gotes de pluja de la nit passada. Ella és amb mi, al meu costat, nua, bella, adormida. Tot és ben moll, però no tenim fred, la xafogor fa que els nostres cossos estiguin calents, humits d'aigua i de suor. La nit passada, tot va succeir la nit passada.
Em va trucar, va dir-me que em volia veure, que anéssim a fer una volta. Jo com sempre vaig accedir, tenia una veu, un no se que, que feia que per ella fes el que fos, que la desitges. Vam quedar a la plaça de les afores del poble, quan vaig arribar allà era ella, amb els seus cabells d'un ros enfosquit, amb la mirada perduda i amb els llavis entreoberts. Duia uns texans desfilats i amb forats, eren els que millor li quedaven. Les sandàlies deixaven entreveure uns ditets llarg i prims amb una pell enfosquida lleument pel sol. La samarreta, aquella samarreta li havia regalat jo, un dia mentre voltàvem per les botigues havia vist com se la mirava i al provar-se-la els ulls se li il·luminaven, però després la desava un altre cop al seu lloc. En aquell instant vaig decidir regalar-li, era màniga curta i amb el coll ample, degut a l'amplària del coll se li entreveia una espatlla, cosa que li feia agafar un posat enigmàtic i seductor. Els seus pits feien que la samarreta s'acurses de la part del davant i deixés a la vista el seu llombrígol, tot en conjunt m'encantava. Quan va sentir els meus passos va aixecar la vista i em va saludar molt alegre. Vam començar a caminar i en aquest precís moment em va agafar de la ma, era una cosa normal entre dues amigues, però per jo significava molt més... Vaig sentir com un escalfred i el tacte suau de la seva pell m'atordia. El cel no era clar, amenaçava amb tormenta, però ens agadava l'aventura i en vàrem fer cas omís. Ella parlava i jo l'observava, observava el moviment espontani dels seus cabells, el moviment dels seus llavis i la brillantor dels seus ulls. Com m'agradaven aquells ulls, eren d'un cel profund i m'hi podia quedar hores observant-los, la seva mirada m'embruixava. Vam arribar a la platja de roca que hi havia passat el bosc i ens vam seure per contemplar el mar. Les roques acabaven en picat fins al mar, però no era molt alt, tan sols hi devia haver un metres. Va ser llavors quan les primeres gotes ens varen caure a sobre. No ens vam moure, aquella sensació era agradable, la mar s'anava enfurismant i nosaltres observàvem des de la protecció de les roques com les onades s'estellaven amb fúria davant nostre. Però de sobte una onada ens va caure a sobre i ella va relliscar, va caure al mar. Vaig desesperar-me i sense pensar-m'ho dos pic em vaig llançar al mar darrera ella. Els corrents ens separaven i ens tornaven a unir, ens duien on volien fins que una onada ens va escopir a la sorra d'una platja, d'una platja desconeguda. Plovia amb molta força, però al aixecar-me vaig poder entre veure una cabana a cent metres. La vaig agafar de la ma i quasi arrossegant-nos vam entrar en ella. Era buida, tan sols hi havia una tauleta amb tres cadires, un armariet i una cuina de butà. L'aigua de la pluja es filtrava pels forats de sostre. Les dues estàvem tremolant, però no era pel fred, sinó de la por que havíem passat. Quasi havíem mort ofegades i aquesta mort sabíem del cert que era molt anguniosa. El primer que va fer va ser pegar-me una galtada, em va agafar per sorpresa i quasi li torno si no ves estat perquè vaig veure els seus ulls plens de llàgrimes. El fet de veure-la plorar em va sorprendre encara més:
-Perquè ho has fet!? - Digué ella.
-El que.
-Tirar-te al mar després de mi, vessis pogut morir!
-No podia deixar que tu t'ofeguessis.
-Tu ets més important, si tu vessis mort al meu lloc no m'ho hagués perdonat mai!
-No diguis bajanades!
-No en dic. Jo... JO T'ESTIMO!
Crec que en aquell instant el cor s'hem va aturar per uns instants, s'hem va encongir, hem feia mal... Els ulls encara li rajaven llàgrimes, de por, de ràbia, d'incertesa. Havia desitjat sentir aquelles paraules des de feia molt de temps, creia que tot el que sentia per jo només era una amistat, una forta amistat. Havia fantasiejat amb aquest moment molts vegades, però ara estava paralitzada, tota jo tremolava i no em sortien sons de la gola. Vaig acostar-m'hi li vaig eixugar les llàgrimes dels ulls.
-No ploris, no val la pena plorar. M'he tira al mar rera teu perquè no suportava l'idea de perder-te, de que desapareguessis de la meva vida. Jo també t'estimo, fa molt de temps que tinc aquest sentiment dintre meu, però el disfressava d'amistat per poder-te tenir al meu costat.
Estàvem allà, amb la pluja que es filtrava pel sostre caient-nos a sobre, amb la roba enganxada al cos deixant veure perfectament les nostres figures com si estésim nues. Ara ja si tremolàvem de fred i vaig mirar dintre de l'armariet, hi havia unes teles que pareixien restes de veles d'una petita barca, les vaig posar al terra i ens hi vam embolcallar les dues, ben juntes per entrar en calor. Estàvem molt a prop i els seus ulls m'observaven, ens vam apropar i els nostres llavis es besaren. Tenia gust de mar i els seus llavis molsuts eren tous i deliciosos, venien ganes de menjar-se'ls a mossegades petites. Les meves mans s'havien descontrolat i s'havia encès un foc dintre meu que no podia ni volia aturar. Escorcollava la seva espatlla amb les mans fredes per sota la samarreta i a poc a poc la hi vaig treure. Les nostres escapades al mar havien tenyit la seva pell i amb la humitat de l'aigua feien que aquesta brilles. Volia descordar-li els sostenidors, però tot i ser noia com ella s'hem resistien. Ella em va riure maliciosament i vaig empagueir-me, per fi els vaig descordar i a poc a poc vaig tombar-la al terra. El seu cos era igual al meu, el d'una noia, però estava meravellada per la seva bellesa, les seves formes, els seus plecs. La besava per tot arreu, sentia com a cada bes el seu cos s'estremia. A poc a poc vaig baixar des de seu coll fins arribar al mig dels pits, el fred els havia endurit i les meves mans els rodejaven amb suavitat. Vaig besar-los i els dits van estrènyer els mugrons. Va gemegar i vaig besar-la, les mans van relliscar fins la seva cintura per estrènyer-la contra meu. Va traurem la samarreta i els sostenidor en un tancar i obrir d'ulls.
-Sembla que no es el primer cop que ho fas. - Vaig dir-li amb malícia.
-Si que ho és, però no soc tan maldestre com tu. - Va dir-me amb picardia.
El seus llavis roçant la meva pell em daven la sensació de plenitud total. Va descordar-me els texans amb suavitat i me'ls va treure, les calcetes van anar després... Les seves mans fredes van relliscar fins a l'entrecuix- El cor em palpitava molt a pressa i la respiració s'accelerava, sentia les carícies de les seves mans on ningú mai m'havia tocat. Cercava desesperadament els seus llavis i amb les mans tremoloses pel plaer descordava els seus texans. Les dues estàvem allà, al terra, nues, una en front de l'altre, mirant-nos incrèdules. Ens vam besar i vam tornar a començar el joc, així fins quedar adormides.
I ara estam al matí i jo t'estic observant al meu costat, acabes d'obrir els ulls.
-Bon dia preciosa. - Et dic jo.
Em somrius, t'acomodes al meu costat, ben prop de mi i em beses.
-No volia obrir els ulls, tenia por de que hagués estat un somni.
-No ho ha estat, i me'n alegro.
-Jo també. - diu somrient amb dolçor.
-Tornem a casa?
-Si trobem el camí, encara que no cal, poder fer d'això casa nostra. - Ho va dir amb picardia.
-Millor si ho fem el nostre lloc secret.
Va assentir i vam aixecar-nos. Al sortir a fora el sol estava sortint per sobre del mar i van nedar nues durant unes hores, després va cercar el camí de tornada a casa. Aquell va ser un dia inoblidable que vam repetir molts cops...