Sol

Un relat de: Montseblanc
Igual que els antics egipcis havien dissenyat el temple d’Abu Simbel de tal manera que el dia de l’aniversari del naixement del Ramsès II el primer raig de sol sortint penetrés dins el temple fins a il•luminar el rostre de la seva estàtua, a casa de la iaia Isabel hi havia una fotografia, a l’aparador dels gots i les copes, rere totes les altres, al fons de tot, amagada al prestatge del mig, a la qual només hi arribava el sol un determinat dia de l’any. No era cap dia especial, i no hi havia pas ningú mirant. Però un dia a l’any, a principis de març, quan els raigs encara no havien agafat la perpendicularitat de l’estiu però sí que eren prou llargs i potents per arrossegar-se i travessar tot el menjador, la fotografia mig esborrada i en blanc i negre era la protagonista entre les copes regal de casament de la tieta Núria i els gots de tots colors que els hi tocaren en una tómbola d’aquelles que passaven pel poble durant la festa major d’agost.

Ni l’Agustí, el marit de la Isabel, ni els seus dos fills, ni molt menys els tres néts, haguessin sabut dir qui eren aquell parell de joves que sortien a la fotografia. De fet ni la Isabel recordava qui eren. Ella és limitava a netejar la pols de l’aparador un parell de vegades l’any. Per Setmana Santa i abans de Nadal. I no tocava res de tot el qui hi havia allà dins acumulat. Si la seva mare, la Carmeta, Déu l’hagi perdonat, havia considerat que tot allò havia de ser allà dins, no seria pas la Isabel qui llençaria res.

I la fotografia cada vegada era més borrosa i gairebé tremolava quan aquell raig de sol, entremaliat i tallant, sense que ningú el veiés, esmunyint-se entre les cortines, a una alçada d’un metre, paral•lel al terra, travessava el vidre de la finestra i el del moble, i es menjava una miqueta més els grisos i les formes.

Feia vuitanta anys ja que la difunta Carmeta havia retallat aquella imatge de dos desconeguts d’un diari, per omplir una miqueta l’aparador recent comprat a l’espera de que la vida li anés subministrant fotografies dels seus.

Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    SandraFreijo | 11-05-2017 | Valoració: 7

    el gir que fa el relat al final, com donem transcendència a determinades coses només perquè pensem que foren importants per algú a qui vam estimar. Al final els dos nois tenen la importància familiar només pel fet d'haver estat allà durant tants anys

  • Raig de llum[Ofensiu]
    Nil | 08-05-2017 | Valoració: 10

    M'encanta aquest relat teu. Tal volta el que més de tots els que he llegit. Deu ésser perquè sempre m'ha ullprès aquestes vitrines on les nostres àvies i també mares hi guardava la cristalleria , el joc de cafè o els gots de coloraines guanyat d'un sorteig a la fira. Trobo d'una gran imaginació començar l'escrit fent esment del temple d'Abu Simbel per després acabar amb el raig de sol que il·lumina la foto antiga que acaba resultant essent la d'uns desconeguts. Tot l'escrit mostra un equilibri en que no hi manca ni sobra cap mot. És tendre, romàntic i també apassionat. Apassionat per les coses que han marcat un temps que només existeix en el bagul dels nostres records.

  • Acumulació[Ofensiu]
    Montseblanc | 07-05-2017

    N’he vist uns quants ja d’aquests aparadors farcits d’objectes acumulats al llarg de vàries generacions. Objectes a partir dels quals es podria explicar tota una vida. I són allà dins. Em sembla que hi ha una espècie de llegenda que diu que si ets un objecte d’aquests, un cop entres a l’aparador ja no en tornes a sortir, ni ningú mai més et torna a mirar... Això sí, la pols te la treuen un parell de vegades l’any...
    (Gràcies, kefas!)

  • L'enyor ..[Ofensiu]
    kefas | 03-05-2017

    ..., farcell d’ombres que un dia va fer la llum amb les nostres vivències. Ombres que acullen, adormits, els somnis mai realitzats. I la llum, curiosa i juganera, torna de tant en tant a visitar-los per veure si ja han despertat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: