TREN A LA FELICITAT

TREN A LA FELICITAT

Vaig arribar a l'estació cinc minuts abans que el tren sortís. Vaig ensenyar el bitllet per accedir a la zona de les andanes i vaig córrer cap a la via 3. Vaig mirar el rètol on deia “DESTÍ: FELICITAT” i vaig pujar al tren just quan sonava el xiulet que avisava que estava a punt de marxar.

Una setmana abans, un home estrany m'havia aturat pel carrer i m'havia ofert el bitllet de tren, mentre m'explicava que aquell viatge en tren em tornaria la felicitat i em faria oblidar les coses negatives que marcaven la meva vida. Jo dubtava si fer-li cas però al final em va convèncer i em vaig quedar el bitllet.
- No ho oblidis. Dimecres de la setmana que ve a les sis de la tarda a l'Estació de França, em va dir l'home mentre s'allunyava.

Un cop dalt del tren, i quan aquest ja estava en marxa, vaig buscar el meu compartiment i vaig deixar la bossa on portava les meves coses. Una cambrera va venir a donar-me la benvinguda i em va dir que qualsevol cosa que necessités no dubtés en demanar-li. Li vaig fer la pregunta que em rondava pel cap desde feia una setmana.
- On anem exactament?
- Senyor, aquest tren té com a destí la felicitat. No s'atura a cap altre lloc.
La noia va marxar i em vaig quedar pensant que volia dir exactament.

Tres mesos enrere la meva parella m´havia deixat. Vaig caure en una depressió i tenia molt baixa l'autoestima. Passava els dies sol, sense ganes d'estar amb gent, i un dels dies que vaig sortir a fer un volt en solitari va aparèixer aquell home amb el bitllet de tren.

A l'hora de sopar ens vam reunir tots al restaurant del tren, que només tenia tres vagons. Un era el del restaurant i en els altres dos hi havia els compartiments on anàvem els 25 viatgers del tren. Quan vaig entrar al restaurant, em van acomodar en una taula amb tres persones més. Una senyora d'avançada edat i una parella jove més o menys de la meva edat. Mentre sopàvem vaig anar coneixent aquelles persones. La senyora gran s'havia quedat vídua tres mesos enrere. Portava 49 anys casada amb el seu marit i estaven planejant les noces d'or que anaven a celebrar en uns mesos. Deia que no s'acostumaria mai a viure sense ell i que sempre el trobaria a faltar. Pel que fa a la parella que també eren a la mateixa taula, em van explicar que feia unes setmanes havia mort el seu fill. No em van donar gaires detalls i jo tampoc vaig voler preguntar massa. Però tot plegat va servir per adonar-me que tots teníem una cosa en comú: tots érem infeliços per algun motiu i a tots se'ns havia apropat pel carrer aquell home estrany que ens va regalar el bitllet per pujar al tren que ens havia de portar a la felicitat, o almenys a oblidar les nostres desgràcies del passat.

Van anar passant els dies i seguíem fent vida dalt del tren que no s'aturava per res. Passava les hores llegint, pensant i xerrant amb els meus companys de viatge. Des del segon dia de viatge em vaig fixar en una noia que gairebé no es relacionava amb ningú i em va costar un parell de dies més atrevir-me a parlar amb ella. Quan per fi ho vaig fer, poc a poc vam anar tenint més relació i ara ja havia aconseguit que m'expliqués que hi feia en aquell tren. S'havia casat molt jove i estava enamorada del seu marit però ell va anar canviant i va començar a maltractar-la. Havia estat un parell de cops ingressada a l'hospital però finalment va tenir la valentia de denunciar-lo i ara ell era a la presó. Ella em deia que creia que mai tornaria a ser feliç al costat de cap home. Més o menys jo pensava el mateix desde que m'havia deixat la meva nòvia, però ara, cada dia que passava al seu costat m'anava agradant més aquella noia.

Quan ja portàvem un mes dins el tren, la meva sintonia amb aquella noia era total. Ens enteniem molt bé, ens agradàvem, començàvem a ser feliços i ens preguntàvem quan acabaria aquell viatge per començar una relació fora d'aquell tren.

La parella que havia perdut el seu fill començava a semblar més animada. Poc a poc m'anaven explicant més coses del seu fill i quan ho feien somreien perque recordar-lo ja no els hi feia tan mal. Estaven aconseguint que pensar en ell els portés bons records.
Una tarda, la senyora vídua amb la que també compartia taula al restaurant, es va començar a trobar malament. La van acompanyar al seu compartiment perque descansés i una estona més tard vaig anar a veure com es trobava. La vaig trobar estirada al llit i em va fer seure al seu costat. Em va dir que estava a punt per marxar amb el seu marit mort i que retrobar-se amb ell seria el que per fi la tornaria a fer feliç anys després.
- Anys després? , vaig preguntar jo.
- Sí, és clar. Ja portem cinc anys en aquest tren.
No vaig dir res. Per mi només havia passat un mes del començament del viatge en el tren. Vaig agafar-li la mà a aquella dona i va morir mentre em mirava somrient.

L'endemà al matí ens van reunir a tots els passatgers al restaurant i ens van comunicar que aquell seria l'últim dia del viatge. Aquella tarda arribaríem de nou al mateix lloc d'on havíem sortit: l'Estació de França de Barcelona. Ens van explicar que l'objectiu del viatge ja s'havia complert. Tots havíem pogut deixar enrere les nostres desgràcies passades i ja podíem afrontar la vida amb més optimisme. La dona que havia mort la tarda anterior era l'única que encara no ho havia fet i per fer-ho havia marxat amb el seu marit mort.

Quan el tren va arribar a l'estació, vaig baixar del tren acompanyat de la noia que m'havia fet deixar enrere la meva vida anterior i amb la que volia començar-ne una de nova, igual que ella amb mi. Un cop a l'andana se´ns va apropar una parella d'uns 50 anys amb les maletes, per acomiadar-se de nosaltres. Quan van ser al costat meu em vaig adonar que era la parella que havia agafat el tren perque havien perdut el seu fill. Però eren bastant més grans que quan els vaig coneixer un mes enrere. Mentre m'acomiadava d'ells vaig saber perque. Ells em van dir que havien estat 15 anys viatjant en el tren fins a superar la pèrdua del seu fill.
No entenia perque, però era evident que per a cadascú de nosaltres el temps havia passat de forma diferent dalt d'aquell tren.
Vam sortir de l'estació i vam aturar-nos al semàfor. Mentre esperàvem per creuar el carrer vaig agafar-li la mà a la noia que havia conegut en aquell viatge tan peculiar, mentre desde la cantonada ens observava somrient aquell home estrany que ens havia regalat els bitllets de tren a tots els passatgers.