Al darrere

Jo no et felicito com fa gairebé tothom a relats en català, perquè ja és hora que se sàpiga, que és una castellanada de cal Déu dir-ho d'aquesta manera. Jo, si en canvi, et dono l'enhorabona que és com s'hauria de dir en el nostre bell catalanesc del món. I a més et dic, per molts anys! -no pas felicitats com s'ha posat de moda-, perquè tot just acaba de fer un any que vas publicar aquest magnífic relat, "Al darrere", i jo sense tindre-hi coneixement de la seva existència. Perquè la veritat, sia dita, està super bé redactat. Ni fatiga ni fa suar, malgrat que s'hi pedaleja força i endemés es fa amb una mestria literària que enganxa de bon començament i commou en arribar a la meta. Vols un glop d'aigua, company? Nil.

llegir els teus relats i poemes,però aquest d'una manera especial. Tal vegada perquè parla de reptes i a mi m'encanta intentar superar-los.
Tot i que tan sols ens hem vist una vegada, la teva amistat és,per a mi, un tresor important. Gràcies, benvolgut Aleix.
Una abraçada a l'Olga i a tu.

Bona sorpresa la del final i molt encertat el sentit de l'humor en tot el relat. Felicitats

Moltes gràcies per valorar els meus humils relats

Sí, Aleix, sembla cosa d'una monarquia imperial. Merci pel comentari.

Aquest relat teu s'enfila d'una manera, donant novetats a volta i volta, fins al final, amb el seu toc de gràcia... agraït de poder-lo llegir,


Sergi : )

gran privilegi poder gaudir del teus escrits, sempre em sorprens, i si un es bo l’altre encara es millor.
Una abraçada.

Amb un toc distès i un humor molt agradable ens fas viure un recorregut vital on la relació d'aquest tàndem humà resulta entranyable. Anar al darrere, ben mirat, es pot apreciar també com sentir-se al costat de qui t'acompanya o et guia, ja que tots dos sumen en l'esforç de beneficiar-se mútuament.
Salutacions!

M'agrada aquest estil que ens vas oferint últimament, a més del sentit de l'humor al que ja ens tens acostumats, ara introdueixes aquest personatge que acaba desplegant el bastó blanc.
Una forta abraçada

No cap dubte que viatjar al darrere té els seus avantatges, i ningú com tu per contagiar-nos de la frescoreta que la protagonista sent a les galtes quan, amb el seu instructor, baixa - sembla com si es despenjaren alegrement els dos pel coll de l'Ordal-, direcció Vilafranca. Al final ha desplegat, ella també, el seu bastó blanc i ha desaparegut, però ha quedat en mi una impressió agradable de benestar físic i mental. A mi m'agraden les emocions que comunica Rosalia; constatar, a mida que vaig llegint, que ella se sent confiada i segura i, el més important, que és feliç. Gràcies perquè, al mostrar-me aquest paisatge humà, m'ajudes a pensar un poc més en positiu. Com sempre, meravellosament escrit. Una abraçada.

Almenys a mi m’has ben enredat. De bell començament sabia, intuïa que es tractava d’un tàndem... però el final m’ha agafat ben de sorpresa.
Gracies, Aleix, per oferir-nos aquests relats plens de tendresa.
—Joan—

Que bo és poder tenir una persona que ens ajuda a viure...La relació entre la protagonista i el Valentí és fabulosa, desprèn confiança i amor i nodreix molts somnis. Una abraçada, Aleix

Que bo el joc, i amb quina tendresa i sensibilitat ho expliques. Sempre és un plaer llegir-te Aleix. Gracies per compartir els teus relats

amb el doble sentit d'anar darrera d'un noi. El procés ha estat interessant perquè hom imaginava que hi havia alguna cosa més del que estaves dient. Però ha estat una veritable sorpresa, al menys per a mi, que he sabut per un comentari que has fet a "somniadora sense somnis" que ets cec. Potser m'ho imaginava però, fins que no ho has dit, no n'he estat plenament conscient.

Aleshores, quina mena d'aparell utilitzes per a llegir els texts i fer els comentaris? No és que sigui tafanera, senzillament em voldria assabentar de com et manegues en un món que està especialment fet per a vidents. Oi que m'ho diràs, si no et sap greu?

Molt bé, Aleix! Una història més marca de la casa: és tendra, agradable i ens provoca un somriure. Tot això, escrit amb claredat i correcció, emprant un estil senzill que facilita una lectura amena.

És una història bonica i ben explicada, Aleix!
Em fa gràcia això del tàndem perquè és justament el nom que hem triat per a la proposta artística i literària que farem a Sant Hilari molt aviat.
http://tornemi.cat/
Si et fes gràcia venir, ja t'ho aniria explicant. El "cupo" d'escriptors ja està ple, però necessitem rapsodes i tu ho fas molt bé.
Una abraçada

No sempre podem aconseguir els objectius en solitari. En aquest cas era imprescindible anar al darrere.

Un bon tema i una bona narració i descripció, malgrat tot, m'ha sorprès el final! Felicitats, ets un gran mestre!

Felicitats per haver estat guanyador el mes passat. Un relat que es mereixia el reconeixement.

Una abraçada amb molt d'afecte,

Materile

No m'ha sobtat del tot, perquè buscava el tàndem i no el trobava. "Que te conosco bacalau".
El refrec de les dues persones del conte a qualsevol revol de la pista forestal, haguera estat un final, massa faci'l i no digne del teu nivell explicador.


Gràcies per als comentaris en els meus contes, gairebé els espero, i molts cops no dono per acabada una feina, fins que m'arriben.
Abrigueu-vos molt en aquest Ribes de Freser.
Una abraçada molt forta i et repeteixo els agraïments.
Albert.

M'ha fet sentir sensacions viscudes. Jo anava en moto pujant el port de l'Ordal !
Et seguiré. Una abraçada.

Quin final més inesperat. Jo m'estava imaginant una noia sense personalitat, que sempre ha de seguir el que li diuen els altres i surts amb això del bastó blanc! Molt bé.

Es preciós em deixes amb la boca oberta

Un tàndem és un impressionant exercici de coordinació, destresa i gaudi... la parella perfecte vaja!

Una forta abraçada

Pinya de rosa