La taràntula de l'oceà

Un relat de: wynelland
De la seva casa de fusta ja només en quedaven cendres. En Sebastià fugia. Fugia del foc, però també dels seus records. Tants dies construint la seva llar, i només havia calgut un sospir per fer-la desaparèixer. L’exèrcit enemic havia envaït l’illa.
Havia de fugir, però era conscient que els soldats devien fer guàrdia al moll, i que si el veien el matarien. Va córrer fins a la platja i es va treure les sabates d’un cop de peu. Li va costar de fer passar el cap pel forat del jersei, però aviat va notar com la fredor de la nit es colava a través de la seva samarreta. Amb les onades que li trencaven als peus, es va descordar els pantalons, i va llençar-los a la riba. Va avançar fins que l’aigua li va arribar al melic, i llavors s’hi va submergir d’un salt. Tremolava de fred, però va estirar els braços i va començar a nedar. Era difícil. Les onades semblaven determinades a fer-lo retornar a terra ferma, i ell no podia parar d’empassar aigua. Poc més de dos kilòmetres el separaven de la llum de l’embarcador del continent. Va seguir nedant. El cansament aviat li va fer oblidar el fred que tenia. Els braços li pesaven, i cada cop li costava més respirar. Semblava que el cor li esclataria a dins del pit. Però havia de seguir. Havia d’aprofitar la foscor de la nit per fugir de l’illa. Per sort, no era el primer cop que travessava aquella extensió d’aigua. Era bon nedador. És clar que fins ara mai li havia calgut ser-ho per fugir, sinó només per diversió.
De sobte va sentir que alguna cosa se li aferrava a la cama. Va fer un crit mentre notava com el seu cos s’enfonsava. S’havia quedat sense aire. I tot d’una va sentir una forta picada a la cama, i un mal intens i punyent. Va lluitar amb totes les seves forces amb aquella bèstia dotada de potes cobertes de pèl. Com una taràntula enorme. Un tentacle li premia el pit, intentant-lo asfixiar. Però no es va rendir, i li va propinar un parell de cops de puny amb totes les forces que encara li quedaven. Sorprenentment, el pop gegant va retirar l’extremitat amb què l’envoltava, i es va encongir com si en Sebastià realment li hagués fet mal.
En Sebastià va sortir d’esma a la superfície. Estava fet pols. Va esbufegar unes quantes vegades, conscient que la llum de l’embarcador encara era força lluny. La cama li sagnava. De moment no gaire, però era inevitable anar deixant un rastre de sang a l’aigua. Havia d’afanyar-se a sortir d’allà. Va bracejar i va picar de peus amb tanta força com va poder. Però era inútil. Se sentia com si es barallés amb el mar, i sabia prou bé que era una batalla perduda. Aviat perdria la consciència.
Es va despertar unes hores després. El sol de la tarda que entrava per la finestra ja declinava. Estava estirat de panxa enlaire en un llit de llençols blancs. Al seu costat hi havia una infermera. Li va somriure amb llàgrimes als ulls, i li va dir que havia estat un miracle que hagués sobreviscut. En Sebastià va intentar parlar, però no podia. La infermera li va posar un dit sobre els llavis i li va dir que havia de descansar. Més endavant sabria que l’havien rescatat uns soldats que havien anat a alliberar la gent de l’illa. L’assetjament havia acabat.
En Sebastià va recordar que havia perdut casa seva. I es va dur una mà a la cama endolorida; segons semblava, li havien hagut d’embenar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: