Foto de perfil de umpah

umpah

Barcelona,

28 Relats, 106 Comentaris
30973 Lectures
Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
GRAN ENTRE ELS GRANS : PERE IV

ODA A BARCELONA

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.

La nit s'atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!
Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d'incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D'aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L'or pàl.lid ni respira.

Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.

Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica, matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

Barcelona, cantes
una cançó maligna que ens eixorda.
Despertes els altres que ja arriben,
davallen, s'apleguen;
després pugen
com un torrent contracorrent,
Rambles amunt,
Passeig de Gràcia3 amunt.
Xiulen, flastomen, s'empentegen,
ullen estades senyorials,
persianes poruges, barrots tremoladissos,
portes que es clouen subreptíciament.
Riuen els homes del carrer
i es destrien en escamots
que esfondren reixes,
comminen ascensors perquè s'afanyin,
invaliden panys dobles;
amb una escopinada
enceguen els senyals d'alarma.
Els passadissos, llagoters, s'escurcen,
però les sales-rebedor malreben
i les catifes comuniquen
tímides queixes a les espardenyes.
Els balcons s'esbatanen
i entren alenades goludes de carrer,
sang, bruel, pols
de pedres dreçades a cops d'ungla furiosa.
Fueteja el serpent,
fibla la llum el llarg llampec vermell:
«Estatge incautat per les Joventuts Revolucionàries».

Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofri tant!
I no pas fam o nuesa:
l'exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L'atzar estult.
L'oprobi de la beutat antiga.
La pau de l'ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefiscant-se
en les llacors del luxe.

Els crisantems, les clavellines
de les floristes mamelludes
tenen set i migranya.
Les roses, ai! les roses
enyoren el marcir-se
en aires capitosos.
La Venus de Clarà4, a la gatzoneta,
no ha perdut ni un cabell,
pro té una piga tendra a l'anca esquerra.
Els coloms volen i peonen
com espectres preciosos
d'un àngel mort,
del temps que tristament plovia lluna,
i alzinetes d'argent i baladres nafrats
protegien besars i mans nuades
per pactes de desig i jovenesa extrema.
Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d'anyades
t'arribarà l'eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l'himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes

Últims relats de umpah

  • Estrany

    umpah - 03-05-2013 - 463 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    home estrany més

  • Lliures

    umpah - 21-03-2013 - 541 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    plens de plenitud més

  • Vida

    umpah - 20-03-2013 - 596 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Ja és tard a la vella font... més

  • Tu

    umpah - 20-03-2013 - 959 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    breus tus més

  • Ostres, això no té títol. ... no sé com dir-li.

    umpah - 30-09-2011 - 1032 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Premo el pols al temps moribund D’aquests nosaltres animals Conscient de l’erm esdevenir Farcellem l’embalum de les ferralles Deixem sonar l’última tonada Bressolem les darreres paraules I Fecundem la remor del silenci … més

  • Pel Pau

    umpah - 14-06-2011 - 1372 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Dedicat al Pau Sànchez Rico (mort al cim de veterans a Benasc el 12/6/2011) i a la seva i nostra estimada Maitona. més

  • Traïció

    umpah - 19-11-2010 - 882 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ara ho llegeixo i em sembla com un joc, quina part hi ha de ficció i quina de realitat ? bbrrrr Salut a tots i totes més

  • Instant de Lucidesa

    umpah - 02-11-2010 - 777 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    ... més

  • 18-10-3010

    umpah - 20-10-2010 - 931 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    ... més

  • Hora baixa

    umpah - 07-10-2010 - 690 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    a long time after ... Penjo aquesta modestíssima poesia que no preten res però un petit homenatge a tots els qui hem oblidat, a aquells que ni tan sols hem conegut però amb els qui hi tenim molt en comú. Al cap i la fi, de l'oblit tots en som fills i pares alhora. Com sempre us agraeixo a tots les vostres paraules i lectures, tant crítiques com condescendents, tant intenses com fugaçes. més

  • Ara mateix

    umpah - 12-06-2009 - 1095 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Una salutació a tots els qui passeu per aqui. Em sap greu no poder-vos llegir a tots i dedicar-hi un temps que em costa trobar. Endavant relataires !! A la Allan Lee donar-li les gràcies de tot cor per les seves paraules vers mi que sens dubte no mereixo i dir-li el que tothom li diu amb insistència : que és una crack enorme, digna de bests sellers i que per aquesta web és tot un luxe comptar amb uns textos com els d'ella. més

  • Si la vida em viu

    umpah - 07-08-2007 - 1300 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Si la vida em viu així i em decideix i m'encamina, quina altra cosa puc fer que no sigui prestar-m'hi? més

  • Sols un vers

    umpah - 29-07-2007 - 1299 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Pensat com a punt de llibre, d'un llibre molt estimat, que es deixa només a qui s'estima molt, quan marxa lluny. més

  • Invisibles

    umpah - 29-05-2007 - 1208 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Una abraçada a tots els que em llegiu. Salut més

  • Si hem de fugir

    umpah - 17-03-2007 - 1163 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    ... més

Últims comentaris de l'autor

  • umpah | 10-05-2013 | Valoració: 10

    Home !! benvingut a la terra del relat !!!

    Està força ben escrit, té ritme i és intens. El que més m'agrada és el doble sentit que deixa entreveure. Aquesta por que ens persegueix, que ens paralitza i ens oprimeix el pensar. Com la noia del relat, volem escapar i resulta que la por va amb nosaltres. Aquí la por és la foscor i com ens deien a la peli de la guerra de les galàcsies : LA POR CONDUEIX A LA FOSCOR.
    És més fàcil de dir que de fer, però el cert és que vèncer la por hauria de ser un propòsit general diari en les nostres vides.
    Aquesta foscor que relates, ha atrapat malauradament a molta gent ; em quedo amb aquesta alegoria del teu intens primer relat.

    N'espero més ehh !!!

    Un petonet

  • umpah | 22-04-2013

    Quan la moneda de la sinceritat de l’Allan Lee, ens enlluerna amb la bellesa de la cara poètica més arrebatadora que podem imaginar, plena de bellesa i profunditat, qui queda enlluernat una vegada ja mai més la pot oblidar i resta près per la tonada encissadora de la seva paraula per sempre més.
    Ara bé, quan la moneda cau de l’altra banda, l’enlluernament deixa pas a un llamp colosal, a una enorme descàrrega dolorosa, demencialment crua, transforma la bellesa en por i tenebres tot aprofundint el nostre interior despiatadament, arrabassant sense resistència les nostres defenses.
    (Talment violats)
    Aquest relat per exemple, digne del més cruel dels malsons, escrit amb aquesta inimitable força, és desesperant, duríssim i alhora verosímil.
    Desde el primer mot ens fa arrossegar, patir, cridar, implorar i riure de follia … no, no volem ‘ser de cap bàndol ja mai més’ però no podem escapar.
    Estem empressonats, lligats, tancats, condemnats per amor o per instint.
    Qualsevol adjectiu dels que he emprat no fa justícia a aquest gradíssim relat. Ara tan sols podem pregar que el proper cop la moneda caigui del costat de la bellesa, aquesta cara és tan dura que pot ferir l’ànima de mort.
    Silvia !! IMPRESSIONANT !!
    Un petonàs d’admiració

  • umpah | 20-03-2013 | Valoració: 10

    Ostres quina bona dosi de moral i bon humor.
    Gràcies bru per aquest escrit tan agradable de llegir alhora que tan encertat i ben escrit.
    Jo no sé si pujarà la prima o lligarem amb fuets els gossos d'aqui poc però només llegir això ja fa que l'estat d'ànim millori.
    Necessitem coses així.

    Una abraçada

  • umpah | 13-12-2012

    Un relat que és una peça d’orfebreria amb un exquisit llenguatge, just i concloent per dir tot el que ha de dir, interessant condensació de personatges en tan poc espai, el temps (principi i final) que va des de la mort de l’Enriqueta a la mort del Miliu delimita el text i el fa rodó.
    La mare sempre deia que els diners es mengen l’ànima de la gent, segurament al Miliu va ser això el que el va matar, li va fallar l’ànima.
    Crack, et vaig llegir l’altre dia els darrers relats publicats però no en vaig comentar cap i no perque no s’ho valguin.
    Avui és Santa Llúcia i si no m’equivoco aquest vespre atorguen el Carles Riba (i crec que la nit literaria es pot seguir per tv3), et desitjo tota la sort que mereixes; premis a part, l’obra és envejable de magnífica.
    Jo no he estat per gaire cosa darrerament i ni tan sols he arribat als crancs vermells, potser com ells, vaig una mica retrospectiu .. però no hi ha dia que no hi pensi. Fa molt que no escric, massa que no llegeixo i sort en tinc de tant en tant de les petites dossis d’AL.
    Espero el 2013 amb propòsits nous.
    Un petonàs Silvia crack

  • umpah | 19-09-2012

    Aquesta Gran poesia ja te l’havia llegit i rellegit.
    I ara em passa el mateix, que no paro de pujar i baixar
    per l’escala encantada de versos. Fas novament crack, de la paraula art i bellesa.
    Alhora que desconcertant és una Poesia perfecta i absoluta. És Poesia en la seva màxima expresió, pura i dura, inapel•lable en la seva construcció i hermosísima en la seva lectura.
    Ostres, és que em falten paraules d’admiració. …
    Jo em reafirmo en que la teva prosa és extraordinaria però la teva poesia és la perfecció.
    ‘les tardes tristes de la meva espurna’ ‘ confondre el temps en cendra’ … Emocionant !!

    -Gràcies Silvia pels ànims donats i comentaris tan i tan generosos de sempre-
    Felicitats per aquesta meravella que vas escriure (no recordo si n’haviem parlat).
    Una gran abraçada

  • umpah | 07-09-2012

    Quina dolçor de relat !!
    Una petita meravella, que m’ha captivat des del primer moment per la seva serenor i delicadesa deixant-me en un estat embriagador.
    Ens fas extensiva la teva sensibilitat amb generositat i ets capaç de subjugar-nos al teu món tan únic i especial.
    Tant de bo el fred s’atardi.
    Un cop més felicitats per la creació.

    Una abraçada crack

  • umpah | 20-08-2012

    Tan real !!

    acabo d'arribar de posar la meva mare al llit, abans le dut al lavabo i a les 8 el sopar ... està impedida de la banda esquerra però té el cap despert com la tingut tota la vida. Els seus ulls, si te'ls mires bé, plenen de tristor tot l'espai.
    Com l'avi del teu relat ella o ha estat tot per a la familia, el pal de paller, la força i l'ànima. I jo cada dia em desfaig de dolor, del seu dolor compartit.

    M'he quedat parat amb el teu relat.

    Felicitats amic per la teva bon escrit, l'has clavat.

    Una abraçada.

  • umpah | 12-07-2012

    Inesgotable aquest teu diluvi de pluja negra - de colors malcarats de faves, de Déus cruels i batejos de soledat … i més encara el manà diví en mil formes de farina i oli, d’enciam, carbassó, patates, ous, pa, formatge, sopa, farigola, brioixos, samfaina, ametlles, nous, fideus, verdura … d’essers asèptics de sentiments sedats, de no bojos del tot o si, qui sap - aquesta pluja negra que cau sobre el mullat d’un món esgotat de cultiu i derrota. Podem vomitar-hi, refer mars de llàgrimes i podem somiar que s’aturi el sacrifici.
    Els teus relats demostren que la dita ‘ una imatge val més que mil paraules ‘ és absolutament falsa. Quantes tantíssimes imatges contenen les teves paraules !!
    Com pot ser que el teu conillet d’estiu sigui tan de tots ? Que n’és de difícil transmetre coses com tu ho fas !!

    Una forta abraçada crack

  • umpah | 11-06-2012

    punyent i encantador, temo segur perdre'm coses dins un text tan dens, a voltes per profund i a voltes per l'encís del llenguatge emprat tan captivador.
    A partir del 'Oh, cóm l'estimo' entreveig la part fosca del relat, aquests taüts, aquesta ombra fosca de fang i cau o fins i tot una mort amorosa.
    Però que hi batega sota la mà ? Quelcom reptilià ? Tan és ...

    Crec que un relat purament animal, sincer i prou diàfan per a ser universal.
    Això que ens meravella de la teva escriptura potser és aquesta sinceritat
    valenta amb la que ets capaç d’imaginar-nos tan delerosament purs.

    Grandíssima Silvia !!
    Admiracions ...

  • umpah | 13-04-2012

    He gaudit molt, un relat amb un ritme viu, constant i sense parar, un vocabulari riquíssim que fa tirar de diccionari i en general un relat concís i molt ben trenat amb sorpreseta final. És un relat que es posa bé, com un bon àpat acompanyat d’un bon vinet, deixant un regust de benestar i satisfacció.
    La malesa de cuiner, imaginada o no, és aquella petita venjança necessària. Cap agressió sense resposta, és clar que si.

    Com dirien a crackovia : ets lo puto crack !!

    Admiracions !!!

  • umpah | 30-01-2012

    ALTÍSSIM POEMA !!!

    no hi ha paraules més belles que les d'aquest poema,
    ni més lliures ni més captives ni doloroses ni certes ...
    que les que la poetessa excelsa Silvia Allan Lee grava i soterra
    al més profund de la nostra ànima, al raconet més íntim de la
    nostra humanitat, allà on deixem de ser nosaltres per a continuar
    sent tota immensitat.
    No hi ha terreny literari més sublim que el de la teva poesia Silvia.
    Les paneroles tenen la seva història, però quan tu fas POESIA sembla
    que tota la historia s'hagi pensat per a les teves paraules.

    No sé que més dir ... és emocionant.

    Felicitats Crack.

  • umpah | 09-11-2011

    Hola crack.

    Desde ‘Jardiners’ fins ‘d’Amor’ … passant per aquest impresisonant ‘Zelestes’, que li busco l'entrada a aquest temple que estàs creant. Potser he de buscar una finestra, o un passadís subterrani ... qui sap si no té entrada possible i només podem contemplar-lo desde lluny, i apropar-si amb cautela per tal de no destorbar els seus estadants, els seus botànics introvertits, aquests gats tan terriblement humans, tan vius i aterradors … uuff, qui sap si no en tindrà mai d’entrada i aquesta casa serà un món blindat, tan horrorós com bell, tan omnipresent com innaccesible … a saber si en un raconet del teu temple, no s’amaga arraulida la nostra indefensa ànima.

    L’arquitectura de la teva obra és complexa i original però sobretot és emocionant. Aquest Zelestes és un vessar d’emocions, no t’enganyo si et dic que m’ha estat a punt de caure un llagrimeta … és un relat bestial i humà i dolorós … boníssim !!!
    El teu ventall lèxic és una preciosa materia primera, que dosifiques amb precisió i amb la que treballes delicadament per aixecar aquestes majestuoses obres.
    Seguiré buscant l’entrada al temple per si de cas en té, però tampoc de forma obsesiva, car, sols l’ombra que dibuixa la teva construcció ja és un regal pels sentits.

    No en va ets la crack.
    Una forta abraçada admirada Silvia.

  • umpah | 09-11-2011 | Valoració: 9

    Ostres , ostres … no sabia que el pa amb tomàquet amagués aquesta fantàstica història.
    La veritat és que el pa amb tomàquet es una delicatessen en tota regla. On es posi un bon pa de pagès, sucadet amb un encantador
    tomàquet de penjar i amanit amb un exquisit oli d’oliva verge (del país ehhh !!) … uuummmm
    I és clar, la Reina Ramona va caure embadalida, per què com era possible que amb aquell senzill plat, es pogués assolir aquell grau d’exquicitesa superba ?
    I aquesta és la gràcia de la cosa, la simplicitat alhora de fer-lo i l’enorme recompensa que obtenim al menjar-lo, una creació genial.
    A la tieta Maite, quan era petita i anava a l’escola de monges, aquestes li deien ‘que los catalanes ensuciamos el pan (que es el cuerpo de cristo) con el tomate’…
    Però jo com que no sóc gaire de sants i no m’acabo de creure això del cos de Crist, m’estimo molt més les històries terrenals com les teves, i estic content i satisfet que es donin les regnes de la terra als creadors del pa amb tomàquet, que no són Déus sinó homes i dones, però que amb el seu invent s’apropen molt a la divinitat.

    Magnífic conte Eva !! aquesta història és molt millor del que en un principi sembla, plena de simbolisme i amb un profund sentit metafòric.

    Pd. Ja estic esperant que facis un escrit de les mongetes amb botifarra ….. uummmmmmm !!! 

    Un petonàs nino

  • umpah | 04-10-2011

    Hola crack.
    Aquest relat ... em recorda al 'Vulpes : aquesta claustrofòbia, aquest viure enlloc, aquesta desesperació que traspua la narració …
    Però em deixa inquiet, fora de joc. Qui és que parla? Un monja de clausura (ficus gegants del claustre ?) , una persona empresonada ? ufff
    Deixant de banda l’art de la paraula que tu domines, ostres Silvia, que dificil aquest relat; no sé per on agafar-lo.
    Tot i que, sé i accepto de bon grat que no tot cal que s’entengui, de fet cal que sigui així, no cal que tot tingui una explicació, una causa-efecte, una explicació … no cal, de la mateixa manera que no cal raonar la bellesa. Per mi aquest és un relat estrany, inhòspit, pertorbador … , però basicament bell.

    Una cosa que tinc clara és que llegint Allan Lee, a més de flipar en colors, s’aprèn l'Òstia d’animalons, bitxitos, cuques diverses i ‘bio-essers en general.

    Un Petonet crack.

    Ps.
    Partenogènesi
    [biol] Varietat de la reproducció sexual que consisteix en el desenvolupament d'un gàmeta fins a arribar a formar un individu adult, és a dir, sense que hi hagi fecundació.

  • umpah | 14-09-2011

    Tu volies ser poetessa i ho ets,de les millors. Els que et llegim de fa temps en tenim unes quantes probes.
    A més de crear grans poesies en saps un tou de biologia, cosa que queda palesa en molts dels teus escrits, que transmets i ens il·lustra a molts profans d'aquests temes.
    Llegint aquest relat és fàcil imaginar-se treballant a un laboratori, observant la vida i la mort per un forat ... és tenebrós al cap i la fi, i una tortura el recordar-te cada dia la poca cosa que som i com un invisible virus se'ns pot menjar en silenci. Gran mestratge en el teu escrit.
    Genial quan parles dels nens (comparteixo sensacions). També amb els animals -curiosament de petit jo volia ser biòleg-

    Una forta abraçada bio-crack

    p.d. panerola americana, és la famosa 'cucaracha' ?

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: