Disreal

Disreal era davant la màquina tonta que no l'embadalia, però l'absorvia. S'estava a pocs pams de l'aparell arran la vista cansada de massa massa massa hores davant encara més pantalles, davant tecnologia les vint-i-vuit i vint-i-nou hores del dia. El film que estava mirant se'l sabia amb tots els ets i el uts, l'avorria profundament, cosa que l'ajudaria a adormir-se. Calculava -per hàbit- que seria allà la meitat, quan la Gretel, emocionada, es deixés besar per en Hertz en el moment que ell li regalava aquella flor de lotus -arrencada sense pietat- d'un llac sagrat del cor de l'Índia, on havien viatjat per convertir-se al pluripluralismeascètic i entendre que el ser humà no era monògam sinó monorgasm. La conversa en aquelles escenes, romàntica estereotipadíssima, tenia en Disreal tipíssim i, si no estava ja planxant l'orella, aprofitava per aixecar-se amb mandra infinita i arrossegar-se a la cambra de bany a alliberar només una part de la merda dels refrescos que no parava d'engolir ignorant que patia una diabetis pseudobètica, poca broma.

I en aquestes estava, pixant i esquitxant la tassa de mala manera -la seves difuntes mare i esposa haurien tingut un quart de cobriment de cor- que va sentir el timbre. Aquell so de gripau rogallós, no podia ni volia evitar-ho, el feia somriure. Era el seu timbre i per més que la veïna perfeccionista -d'oficis instrumentista i interiorista- li hagués dit mil i un milió de cops que els substituís, que feia miserable i ridícul, en Disreal no li feia cas. Si ella tenia un test amb un bonsai que semblava un malsai i encara se n'enorgullia! Es posava una medalla mental per saber callar.

Va obrir. No era la seva hora, no podia ser l'escombriaire demanant un vas de llet calenta per esmorzar amb croisanets que havia arreplegat al contenidor d'un supermercat. Acabava jornada i tenia el costum de passar-se. No hi era tot i cobrava menys. L'ajuntament quedava bé i les arques també. En Disreal no sabia dir que no i aquell pobre home s'havia avesat a ser el demanetes dia sí i pràcticament dia també. No parlava massa. S'asseia a la cuina (sempre el feia passar), sucava les pastetes industrials al bol escalfat al microones, mirava al sostre estúpidament -o no- i a vegades hi sabia/aconseguia trobar aranyetes araneses, aquelles que en comptes de vuit potes en tenen quatre i les altres quatre són trenes. I que, afirmava, conferien màgia a la vida...

En Disreal, en no veure ningú va fer per tancar la porta...però... va estar a punt de cridar. En mirar llindar avall, per inèrcia, va veure un cubell de plàstic color gos com fuig, i a dins unes tisores que...era sang allò amb què estaven embrutades? I...unes ulleres de sol de marca 'Venus Paleolítica Superfèrtil', les que només certes Infantes gastaven. Inaudit! I encara més: es va haver d'ajupir per saber que aquell paperet que es mostrava lleugerament era una entrada per al cinema.

La pel·lícula-regal era sobre un home i una dona, la Gretel i en Hertz, que anaven a l'Índia a estimar-se...

Quina presa de pèl!

Llavors es va despertar. O es va adormir? L'escombriaire era una bella fèmina disfressada que estava boja per ell? La veïna era una violadora de bonsais buscada per la B.O.N.F.I.A? Ell era en Disreal? La tele era la tele o el sofà?

Només les aranyetes araneses retenien les respostes. Les escrivien amb tinta de cirera sobre paper aracnifoli i les retallaven amb unes tisores pispades a l'àvia més sàvia. Les traslladaven al cubell color gos que no defuig... N'era ple, de paperets, com butlletes de la sort d'una fira. Agafar-ne una i ...bé...una altra...REALITAT.