RepteClàssic DCCLXXXlV "Un dia de platja"

Em llevo d'hora ni pels mosquits ni per la calor, sinó pel neguit de la vida que aquesta estació sempre m'ha accelerat. "Temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara escapem un cap de setmana", rellegeixo on vaig acabar la lectura anit. Somric. M'acabo de jubilar: estiu, vacances i cap de setmana ja no em són cap motiu d'espera. Agafo la bicicleta, tan tronada -i destronada de la cadireta del rei de la casa, que ja és pare- i cap a la platja amb la sort de no haver-hi de fer cap amb maletes. No sóc viatgera. Estimo el mar de casa. Avui ens dedicarem un dia sencer i ple, com fa força que tenim per costum en encetar-se la temporada. Faré un recorregut pel trencall, observaré les delicades blondes d'escuma, agrairé que l'aigua estigui neta i llavors m'hi endinsaré. Emocions, llàgrimes salades, indefectiblement em vindran records. Jo, agafant còdols peculiars i vidres i fustes de deriva amb la meva germana, que ara viu en un núvol gens de cotó. I aquella gavina ferida i aquells peixos morts amb uns ulls com baletes planes deslluïdes. I aquella medusa quasi transparent amb una faldilleta de farbalà lila. I els castells de sorra que construïa fora de concurs, lluny de l'espai de competició, així m'estava bé. I...tu.

Clavaré el parasol, estiraré la tovallola d'intensos colors que em vas dur de Mèxic. Les hores fortes les passaré aquí sota. Menjaré fruita. M'aniré empastifant de crema protectora. Més tard passejaré amb la pallola que em vas portar de Grècia. Després tornaré a reposar i et llegiré. El teu, el nostre llibre: 'Un dia de platja', inspirat en la nostra coneixença. Abans d'anar-me'n necessitaré, altra volta, que les onades em llepin i s'enduguin, sisplau, si més no un xic del dolor per la teva absència, tan sobtada, tornant d'un viatge...


Mena

Compte amb el sol!

Com martellades al cap ressonaven les paraules "Temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara ens escapem un cap de setmana. Temps era temps. Temps era temps. Temps era temps...". Fins que, com sorgint de l'abisme, va obrir els ulls.

No li havia servit de res arribar a la platja a les nou per anar-se'n a quarts de dotze i evitar l'assolellada més perjudicial. Com que estava sol a l'apartament perquè la dona havia baixat a la ciutat tres dies, per atendre uns assumptes dels sogres, la nit abans s'havia quedat fins tard mirant la tele. Així que, quan es va estirar de bocaterrosa damunt la tovallola, després del primer bany, curt de son com anava, va adormir-se a l'instant. I en despertar-se s'adonà, pel sol i la poca gent a la platja, que era passat migdia i havia estat torrant-se al sol tres o quatre hores.

Això de torrar-se no devia ser cap exageració perquè, quan intentà clavar els colzes a terra per incorporar-se, notà una forta tibantor a l'esquena. No s'havia endut el para-sol perquè feia una mica d'aire i cregué que tampoc podria desplegar-lo; tot plegat, un greu error. S'aixecà molt lentament, es posà la camisa sense botonar, perquè no li fregués l'esquena, recollí les coses i anà xino-xano cap al passeig. Abans d'agafar el cotxe per tornar a l'apartament, decidí prendre un plat combinat a qualsevol lloc, però assegut en un tamboret de la barra: ni pensar a seure en una tauleta amb cadira de respatller. Dissortadament, uns coneguts acabaven de dinar i abans d'anar-se'n s'hi van acostar per saludar-lo; l'home, fent broma sobre la seva condició de "rodríguez", li dona uns copets a l'espatlla i ell no pogué reprimir un udol que atragué totes les mirades.

Però el pitjor del dia encara estava per arribar. El cotxe, exposat al sol, era un forn, així que obrí totes les finestretes, desplaçà al màxim el seient del conductor, per evitar el contacte amb el respatller, i arrencà. Assegut a la punta del seient, anava molt a poc a poc perquè tenia una visibilitat reduïda. Fins que el vehicle del davant s'aturà i ell no se n'adonà fins que ja hi era al damunt: clavà el cotxe amb una frenada tan brusca que l'airbag es desplegà, ell sortí projectat cap enrere i s'encastà al respatller. Aquesta vegada, l'esgarip se sentí en un radi considerable.

Es va situar a tocar d'una de les barques, per estar a l'ombra. La mare de la Guida obria la botiga a les cinc puntual, per això anaven a mar de tres a tres quarts de cinc. Males hores de cremor solar. La Guida poc es refrescava, no sabia nedar i tampoc volia fer-ho amb el pneumàtic acompanyada d'una veïna del carrer que, per treure-li la por, l'empenyia endins per assolir no pas la primera boia. El 'Vaixell de la Balena', com de costum, deixava passatgers i també merda surant entre les ones. A la nena allò li feia fàstic i mal. La frescor contra la barca escollida tampoc la plaïa, li feia angúnia. Volia tornar a casa. De cop, va sentir uns miols febles que suraven ofegadament en la lleu brisa. Sota la lona de 'El pop gras' va trobar-hi una gateta soleta, defallint.

La mare de la Guida sempre havia estat de felins. Se la van endur. La menuda gata de mar, va demanar l'àvia Dolors, del llit estant -i ja feia massa mesos- que es digués com ella: Lola.

La gata negra va sobreviure l'estiu; la iaia, no.

Abans que arribés setembre, la Guida tenia encara pendent, dels deures escolars, una redacció que havia de continuar un inici donat: " Temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara ens escapem un cap de setmana". Mentre tenia la Lola a la falda, acariciant-la, va escriure:

"La meva àvia va estiuejar molts anys a Sant Celoni, per la fresca. En una pensió, amb la seva germana soltera. Més endavant, quan es cansava tant, ja es va quedar a casa, amb un bon ventilador, i jo passava les vacances del col.legi amb ella, que m'ensenyava a cosir i també miràvem la tele. A vegades els meus pares anaven de caps de setmana sols i una cosina es quedava amb la iaia i amb mi. Des del balcó miràvem el mar, la iaia me n'explicava contes i anècdotes, i algunes poesies tan intenses que ens traslladava a estar trepitjant sorra daurada i nedant en aigües turqueses. La iaia, un dia, em va xiuxiuejar un secret a l'orella: havia estat una sirena.
Ara no és morta, és dins un oceà preciós."

En acabat, la nena es va posar a plorar, la Lola se la va quedar mirant i va fer un increïble miol com el so d'una onada. I la Guida va entendre el missatge.


tyb

"Temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara ens escapem un cap de setmana". Després d'escoltar aquell fragment d'un llibre recomanat per al temps estival, la Mínia va desconnectar la ràdio i es preparà per anar a la platja. Era dijous, el seu dia lliure, i la parella d'ancians que cuidava estarien amb la seva única filla, que vivia a unes quantes comarques de distància, treballava en una immobiliària xupòptera com una paparra i li mancava sempre temps, entre hedonismes varis i la col.lecció d'amants, per fer-se càrrec dels progenitors. Quan la Ivona va arribar, la Mínia va conversar amb ella, com usualment, sobre com rutllava tot i com calia estructurar la jornada. Tot seguit, se'n va anar. La Ivona i la Mínia tenien la mateixa edat, quaranta llarguets, i es coneixien des de les beceroles, però mai havien aprofundit en amistat veritable. Coses d'energies, que són sàviament selectives. Un cop a la platja, la Mínia va llençar-se de cap contra l'onatge. Necessitava submergir-s'hi fins a l'ànima i tastar la salabror -per més que contaminada- de l'element líquid. Amb les ulleres de bucejar observà còdols i peixets i deixalles. Després, rebutjant un grup de fins cagarrets que competien en rapidesa natatòria, va córrer cap a la sorra. Era tan calenta que li cremava la planta dels peus. Girà i tornà al trencall. Anà seguint-lo una bona estona, aturant-se de tant en tant, flexionant les cames i escrivint amb un dit índex un missatge per a ella mateixa que les onades guardarien aigua endins.

"Alfonsina, faré com tu"

La Mínia en tenia prou de viure amb un sou precari, d'estar sola entre la gent buida. Feia poc va saber que estava letalment malalta. La parella d'ancians, sense necessitat de sort, la sobreviurien. No sentia cap ràbia, només pena pels destins que cada existència té determinats (hi creia). Per això, després d'escoltar repetidament la trista i famosa cançó de Mercedes Sosa, pensava molt en un final igual...

No li va caldre. Inauditament, una mena de tsunami l'arrossegà enllà, a cantar dolçament amb les cargoles i les sirenes, en un món màgic i encalmat, en una dimensió lluminosa. 'Una onada gegantina enfocada només en ella, increïble!', van descriure els banyistes, afectadíssims.

La Mínia, somrient, sí, els podia escoltar... mentre reposava en aigües acaronadores, lluny de la mar amarga.

TGNK

D’avui i d’ahir.

No li agrada anar a la platja. Li molesta l’arena, els nens empaitant-se, l’olor enganxifosa de la crema i el passadís de tovalloles que ha de sortejar fins arribar al mar. Per això s’ha comprat una piscina inflable (d’aquelles dels nens petits ) i se l’ha instal•lat a la terrassa. A l’aigua hi fica un grapat de sal.
Es posa el banyador i es remulla cada dia una estona. Per dinar es cuina alguna cosa amb marisc (paella, fideuada, calamars a la romana…) i mitja tarda es menja un gelat. Així li arriba la sensació dels olors i els sabors de la platja.
Si tanca els ulls, enfila els records de la infantesa, quan amb tota la família ens ficaven a dins del sis-cents i s’encaminaven cap a Castelldefels. Això de menjar paella i marisc ho ha afegit (impossible gastar-se tants diners cada diumenge amb sis de colla!!!.) La seva mare feia amanida russa i pollastre arrebossat o bé truita de patates i pa amb tomàquet. Amb una nevereta portàtil duien gasosa i una síndria tallada a trossets. A finals de mes, quan el pare havia cobrat, a ben dinat els hi compraven un “polo” de gel amb gust de taronja o llimona. Més endavant es va posar de moda “el Frigo-dedo i el Frigo-pie” i això sí que era una festa.
Anaven a Castelldefels perquè el seu pare deia que allà la platja era més plana i menys perillosa pels infants. La mare, que a ella li semblava la dona més maca del món, duia un banyador negre perquè deia que la feia més esvelta i sempre li preguntava al pare si es veia tan grossa o amb tanta panxa com alguna de les altres mares que prenien el sol.
Quan ja van ser una mica més grans, el seu germà mitjà, li deia, que dissimuléssim i féssim veure que anàvem sols i no amb tota la patuleia, que semblaven la família “Ulisses”.
Aquests records li venen al cap, quan es remulla a dins la piscineta. També pensa el què li va dir un dia el seu marit, mentre preparaven la bossa per anar dos dies a Eivissa : temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara ens escapem un cap de setmana.
.
Però ara ni una cosa ni una altra. Gaudeix d’un tros de platja a casa seva